Vilamanha[1][2] o Vilamanna[2] (Vilo-Magno, Bilo-Magno, Vilamanno en grafia mistralenca[3]; Villemagne-l'Argentière en francés) es una comuna lengadociana situada dins lo departament d'Erau e la region de d'Occitània, ancianament de Lengadòc-Rosselhon.
Lo gentilici es vilamanenc -enca[2].
La comuna es situada dins los cantons nauts d'Erau dins la val de Mare (nom francés) a l'oèst de Bedarius.
Las fòrmas ancianas son : nunc autem monasterium Vallismagnae, post villae Majani ab omnibus nominetur, cap a 893, monasterium S. Martini de Villamagna en 966, Villamagna, cap a 972, de fructu Villaemagnae, Vallemagnense en 978, villa Maiano en 990, domum S. Martini coenobii Villaemagnae en 990, monasterium S. Martini de Villamagna en 1153, 1178, abbate Ville Magne, monasterii Ville Magne en 1162, ad Villam-magnam en 1197, monasterii Villemagne en 1199, villam Villae-magnae, burgum Villaemagnae, honorem S. Salvatoris de Villa magna en 1210, abbas Villemagne en 1272, vicarius S. Gregorii Villemagne en 1323, monasterii Villemagne en 1329, Villamagna Argentia en 1344, Abbe de Villemaigne en 1571, 1590, Villemaigne al sègle XVI, en 1613, 1622, Villemanie en 1636, Villemaigne l'Argentiere en 1636, Villemagne en 1643, 1740-60, 1770-72 (mapa de Cassini)[4].
Segon Dauzat e Rostaing, lo mot villa aviá lo sens de « proprietat rurala » fins al sègle XI, mas prenguèt pauc a pauc lo de « vilatge », abans de prene lo sens modèrne. Lo latin magna, que donèt -manha, a lo sens de granda [5]. Las atestacions en vallis, valle, que poirián ben èsser d'errors d'escriba (confusions amb l'abadiá de Valmanha, a Vilamanda ?), an lo sens de « val granda »; cossí que siá, Vilamanha es dins la ribièira d'una val.
Segon Frank R. Hamlin, lo nom foguèt creat en latin sabent quand se fondèt l'abadiá, villa magna « grand domèni »; lo luòc èra nomenat tanben a l'Edat Mejana villa Majani « domèni de Majanus », nom de sant Majanus, de qui las relíquias foguèron transferidas a Vilamanha en 893[4].
Lo determinant Argentièira [usitat en occitan ?] a lo sens de « mina d'argent » ; s'explica pr'amor l'abadiá batiá moneda, en utilizant probablament d'argent tirat de las minas a l'entorn[6].
(Cap-Mau, Cap-Mal, Cammal en grafia mistralenca[8]) - Caput de Malles en 1185; Camal en 1809[9].Es tanben un nom de familha lengadocian[8]
Al sègle VII, Clarinus Lubila monge de l'ordre de Sant Benaset del Mont Cassin, es fondador d'una abadiá.
Lo monestièr es destrusit pels Sarrasins e rebastit per Carlesmanhe. Èra de la diocèsi de Besièrs.
818, concili d'Aquisgran, Vilamanha apareguèt amb los dètz-e-nòu monestièrs de Septimània exemptats de presents e soldats.
893, ajust del vocable de Sant Majan. Dos monges de Vilamanha raubèron a l'abadiá de Lombers las relíquias de Sant Majan.
Sègle X, los Senhors de Narbona balhèron de nombrosas relíquias. L'abadiá se trobèt sul camin de Sant Jaume.
Las minas de plomb argentifèra balhèron lo nom "argentièira" al vilatge.
1156, Lois VII autoriza l'abat a fortificar l'abadiá e sas dependéncias.
1212, Felip August renovelèt aquela autorizacion.
Sègle XVI, los uganauds amb Claudi de Narbona baron de Faugièiras pilhan l'abadiá.
sègle XVII, l'abadiá es restacada a la congregacioon de Sant Maur. L'abadiá e la glèisa parroquiala son restablits.
1793, l'abadiá e sas dependéncias son vendudas coma bens nacionals.