Montvarlan[1],[2],[3],[4] (Montbarla en francés) es una comuna carcinòla situada dins lo departament de Tarn e Garona e la region d'Occitània, ancianament de Miègjorn-Pirenèus.
Las fòrmas ancianas son G. de Monvalra, en 1140, Stephanus de Monvaldran, en 1159, de Monte Valra, en 1159, Guiraud de Monvalra, en 1170, de Mont Valdrano, de Mont Valra, en 1176, de Monte Valrano, en 1176 e 1177, Stephani de Montevalrano, en 1180, T.G. de Monvalra, cap a 1185, Monvalra, en 1185, Brus de Monvalra, en 1188, Sancti Georgi de Monte Valrano, en 1271, Sancti Georgi de Montbarla, cap a 1400, Montbalva, en 1526, Sanctus Georgius de Monte Valrano, en 1580, S. Georgii de Montvalra, en 1640, St George de Monbarla, sus la mapa de Cassini a la fin del sègle XVIII. Lo primièr element del nom es l'occitan mont, del latin mons, montis, mès lo segond element es interpretat divèrsament. Dauzat e Rostaing vesián dins Barla lo sens de brandant, del vèrbe barlar, varianta de bra(n)lar. Mès un tal adjectiu depreciatiu auriá, segon Burgan e Lafon, una acceptabilitat toponimica febla per un castèl [de mai, la proposicion sembla confondre infinitiu e participi present]. Lo nom germanic Berlannus, prepausat per Negre (citat per Burgan e Lafon) es en contradiccion ambe las fòrmas ancianas, en V-, que probable Negre coneissiá pas. Val mai causir Valerus, un nom rutul (un pòble de Laci) citat per Virgili, [ o inferit de Valerius], ambe'l sufixe latin -anum. La sincòpa de la pretonica e l'apocòpa (normala) de la pòsttonica explican l'evolucion en Valra(n), puèi una metatèsi cambièt la plaça de l'-r. Cf. Valros. Sembla que lo nom de la familha mèstra del castèl (que los Angleses destrusiguèron a la fin del sègle XIV) siá anterior al nom del lòc. Lo nom de la parròquia, Sent Jòrdi [seŋ'tsɔrdi], es pus sovent utilizat localament que Montvarlan [5],[6]. La prononciacion es [muŋbar'la].
L'articulacion de l davant r es malaisida, çò qu'explica la tendéncia, que las fòrmas de 1159 e 1176 permeton de constatar, a intercalar un d epentetic entre las doás consonantas. Mès sembla que lo conservatisme natural de la lenga empachèt aquela solucion de perdurar. Lo problèma foguèt resolgut après (atestacion de 1400) per una metatèsi : quand r es davant l, la prononciacion demanda pas d'esfòrç. Al mens a l'escrit, la fòrma tradicionala -Valra(n subrevisquèt un temps (atestacion de 1640), mès se pòt pas saber s'aquel conservatisme grafic correspondiá a l'oral a un polimorfisme entre Montvalra(n) e Montvarla(n).
Los Angleses destrusiguèron lo castèl a la fin del sègle XIV [5]. Aquel castèl de Montvarlan deviá èsser sus una tuca a l'oèst-sud-oèst de Sent Jòrdi, ocupada auèi per un castèl d'aiga. L'emplaçament correspond a la situacion de Monbarla, mercada per la mapa de Cassini.