Mandragot

El mandragot (en gascó: lo mandragòt), anomenat també mandagot (mandagòt), és un geni propi de la mitologia gascona. És especialment conegut al Bearn, les

Mandragot
Infotaula personatgeMandragot
Lo mandragòt Modifica el valor a Wikidata
Tipusgeni familiar Modifica el valor a Wikidata
OrigenBearn, Armanyac i Landes de Gascunya Modifica el valor a Wikidata
Context
Mitologiamitologia gascona Modifica el valor a Wikidata
Dades
PseudònimMandagot Modifica el valor a Wikidata
Gèneremasculí Modifica el valor a Wikidata

El mandragot (en gascó: lo mandragòt), anomenat també mandagot (mandagòt), és un geni propi de la mitologia gascona. És especialment conegut al Bearn, les Landes i l'Armanyac gràcies als reculls de contes que en van publicar, respectivament, Simin Palay, Vincent Foix i Joan Francés Bladèr, però es pot considerar present a tota la Gascunya.[1] Es tracta d'una mena de geni familiar pirinenc comparable al minairó català o el mamarro basc: com aquests, aporta riquesa al seu amo, apareix només a la nit de Sant Joan, cal seguir una tècnica especial per a caçar-ne un i cal tenir-lo tancat.[1]

Representació

En les tradicions gascones, el mandragot no té una forma definida, tant pot ser una mena de dimoni com un animal fantàstic o un esperit maligne. Només se sap que té cua.[1][2] El seu nom, morfològicament, sembla relacionat amb el de la mandràgora, una planta associada a les bruixes (si més no, es diu que permet de combatre-les). Aquesta característica l'acosta també als minairons, els mamarroak i altres genis familiars pirinencs, sovint relacionats amb la falguera (l'iratxo basc, per exemple, en rep el nom).

Creences

Per a poder enxampar un mandragot, cal parar-li un parany a la nit de Sant Joan, l'única en què es manifesta: hom l'atreu amb una gallina lligada a una creu de pedra prop d'una cruïlla de quatre camins. Quan s'hi acosta per a endur-se-la, cal agafar el mandragot de la cua i ficar-lo dins un sac, el qual s'ha de carregar a l'espatlla esquerra i portar-lo de seguida a casa sense mirar enrere ni parlar amb ningú.[3]

Un cop a casa, el mandragot s'ha de tancar en un bagul o arca. Qui ho hagi fet, trobarà peces d'or cada matí al costat de l'arca.[1][4] Hom diu que un home que s'assegui a l'arca on hi ha tancat el mandragot no es podrà aixecar mai fins que l'amo li demani al mandragot que el deixi anar.[1] Cal que l'amo doni el mandragot a algú altre abans de morir, ja que, si no ho fa així, patirà una llarga agonia i no s'acabarà de morir mai.[1][3]

En la cultura popular gascona, «Aver lo Mandragòt a la maison» ('tenir el mandragot a casa') vol dir ser ric. Es diu que un home ric que gasta amb escreix «té els mandragots» (Qu'a los Mandragòts).[2] Semblantment, al País Basc, quan hom parla de certa gent que fa miracles o obres extraordinàries, com ara els endevins, bruixots o certs sanadors, hom diu que «tenen mamarros (mamurrak)».

Equivalents

A la Provença i el Llenguadoc hi ha una criatura mitològica anomenada matagot que, tot i la similitud del nom i algunes característiques compartides (el matagot també aporta riquesa al seu amo), hi presenta marcades diferències. Sovint, per homonímia, se'ls equipara,[2] però el matagot és més aviat un gat negre associat a les bruixes i bruixots, el qual han obtingut del diable a canvi de la seva ànima.[2] Tot amb tot, les relacions entre l'un i l'altre són nombroses: al sud del Loira, per exemple, la mandràgora (relacionada etimològicament amb el mandragot) es coneix com a «herba del matagot» o «herba del Matangon».[5]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Familha : Èstes estranhs Nom : Lo Mandragòt» (PDF) (en occità). perlogascon.com, 26-01-2022. [Consulta: 12 juliol 2026].
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Le mandragòt» (en francès). Escola Gaston Febus, 02-03-2026. [Consulta: 12 juliol 2026].
  3. ↑ 3,0 3,1 Bladé, Jean-François. Contes populaires de la Gascogne (en francès). París: Maisonneuve, 1886. 
  4. ↑ «Los Mandragòts» (en occità). loceudepau.eu. Lo céu de Pau. [Consulta: 12 juliol 2026].
  5. ↑ Seignolle, Claude. Les évangiles du diable selon la croyance populaire (en francès). París: Maisonneuve & Larose, 1994. ISBN 978-2-7068-1119-7. 

Vegeu també

Vegeu texts en francès sobre el Mandagot a Viquitexts, la biblioteca lliure.

Content Disclaimer

Informasi ini disarikan dari Wikipedia dan disajikan kembali untuk tujuan edukasi. Konten tersedia di bawah lisensi CC BY-SA 3.0. Kami tidak bertanggung jawab atas ketidakakuratan data yang bersumber dari kontribusi publik tersebut.

  1. The information displayed on this website is sourced in part or in whole from Wikipedia and has been adapted for the purpose of restating it. We strive to provide accurate and relevant information, however:
  2. There is no guarantee of absolute accuracy. Wikipedia is an open, collaborative project that can be edited by anyone, so information is subject to change.
  3. It is not intended to constitute professional advice. The content displayed is for informational and educational purposes only. For important decisions (e.g., medical, legal, or financial), please consult a professional.
  4. Content copyright. Wikipedia is licensed under the Creative Commons Attribution-ShareAlike License (CC BY-SA). This means that content may be reused with appropriate attribution and shared under a similar license.
  5. Responsible use. Any risk arising from the use of information from this website is entirely the responsibility of the user.