Classada coma lenga vulnerabla (VU) per l'Atlàs de las lengas menaçadas dins lo mond
oc
oci
occi1239
L' occitan (Escotarⓘ), o la lenga d'òc (Escotarⓘ), es una lenga romanica parlada en Occitània e pels occitans emigrats de pel mond. Es una lenga fòrça similara al catalan que d'unes an pogut considerar aquel coma un dialècte[11].
L'occitan coneguèt son epòca daurada entre los sègles XI e XIII gràcias a sa literatura e subretot las composicions dels trobadors que coneguèron de succès per tota Euròpa.
Sens estat per encoratjar la transmission e ne far la valorizacion, patís la politica lingüicida de l'Estat francés, mas tanben la passivitat de Mónegue e de l'Estat italian. Sonque lo Principat de Catalonha, dins l'Estat espanhòl, reconeis l’occitan coma lenga oficiala, e pròpria de la Val d'Aran, que l'ensenhament public l'i generaliza.
Amb aquò, la lenga es grèvament menaçada. Se pensa uòi que mens de 700 000 adultes en França l'an plan apresa al près de lors parents e mens de 200 000 la parlan de longa e aital la transmeton a la generacion que seguís[12].
Los sols sinonims que s’emplegan correntament, uèi, son occitan (lo pus frequent) e lenga d’òc (un pauc mens frequent). Aquestes dos noms, apareguts a la fin del sègle XIII, venon de l’advèrbi afirmatiu òc: a l’Edat Mejana serviguèt per distinguir la lenga d’òc o occitan, la lenga de sì o italian e la lenga d’oïl o francés (en essent oïl la forma anciana per oui en francés modèrne).
Lo mot provençal (var. provençau)[13] a pogut designar l'« occitan » dins sa totalitat, sustot al sègle XIII e tanben als sègles XIX e XX (mai que mai en filologia e dins qualques cases es encara servat aital uèi). Aquel sens es vengut rar dempuèi los ans 1960. Lo tèrme provençal designa ara, subretot, lo dialècte occitan que se parla en Provença.
D’autres sinonims d’« occitan », ara desapareguts de l’usatge, foguèron lemosin[14] al sègle XIII, gascon als sègles XVI, XVII e XVIII[15], lengadocian als sègles XVIII e XIX. Uèi lemosin designa sonque lo dialècte occitan del nòrd-oèst; gascon designa sonque lo dialècte del sud-oèst; lengadocian designa sonque lo dialècte del centre-sud.
L’occitan es o èra parlat dins cinc estats europèus:
Es tanben parlat otramar:
Ara s'estima que sus una populacion de 16 o 17 milions d'occitans, son entre 110 000 e 580 000 los que son capables de parlar l'occitan correntament, mas las ocasions de lo parlar dins la societat son raras. Aquela reculada, sensibla dempuèi lo començament del sègle XX, es causada per una diglossia al profièch del francés, de l'italian e de l'espanhòl; e mai per una politica clara de repression lingüistica dins l'estat francés (vejatz la partida istorica, çai sota).
Los esfòrces de l'occitanisme pòdon pas encara inversar la substitucion lingüistica, pasmens i a agut d'avançadas importantas que contribuisson a melhorar l'imatge de la lenga:
L'occitan conois d'estatuts diferents segon los estats.
L'occitan, son nom li ven de l'advèrbi afirmatiu òc (del latin hoc) que li es pròpri.
Lo latin venguèt sul territòri actual occitan amb las armadas romanas dins lo periòde entre 118 e 52 abC. Se sap pas quora la latinizacion foguèt acabada mas sembla que i aguèt de diferéncias regionalas plan grandas: cèrtas regions occitanas perifericas (dins los Pirenèus) aurián poscut èsser latinizadas, o mai romanizadas, als sègle VIII e IX apC., mentre que Provença e lo Bas Lengadòc o foguèron al sègle I apC.
Certans lingüistas, dins una concepcion teleologica dels territòris politics actuals (mite de l'apertenéncia exclusiva al galloromanic, vejatz çai subre), se son particularament interessats a la biparticion lingüistica de las Gàllias entre occitan e francés. Per explicar lo fach qu'existisson doas lengas plan diferentas, s'es avançat mantun argument:
L'occitan es nascut a partir del latin vèrs lo sègle VIII apC e foguèt la lenga majoritària de la populacion fins al començament del sègle XX. L'occitan laissèt de traças importantas dins los documents en latin tre lo sègle IX e los primièrs documents escriches tot en occitan apareguèron a la fin del sègle X. Entre los sègles X e XV, l'occitan foguèt la lenga dominanta dins la cultura, l'administracion e las sciéncias e sol lo latin li faguèt un pauc concurréncia. Lo periòde dels trobadors, als sègles XII e XIII, enaucèt fòrça lo prestigi de l'occitan dins Euròpa tota.
A partir de la fin del sègle XV (e tre lo sègle XIII dins lo Creissent), lo francés penetrèt en Occitània coma lenga del poder politic e del prestigi cultural al detriment de l'occitan. Ansin comencèt la diglossia o subordinacion lingüistica. Aquò s'accentuèt al sègle XVI amb l'imposicion del francés e de l'italian coma solas lengas oficialas dins los territòris occitans someses al reialme de França o al ducat italianizat de Savòia.
Pasmens l'occitan demorèt la sola lenga de las classas popularas, se parlava parcialament dins las classas nautas (malgrat la dominacion del francés e de l'italian) e contunhèt de beneficiar d'una literatura productiva. En Bearn l'occitan foguèt oficialament emplegat dins los actes juridics e parlamentaris fins a la Revolucion.
En literatura, malgrat la dominacion del francés s'escriguèt e s'estampèt fòrça en occitan durant tot lo periòde literari designat jos lo nom de barròc occitan amb d'autors com Pèir de Garròs, Pèire Godolin, Bellaud de la Bellaudiera, Francés de Corteta, Joan Enric de Fondevila e Joan Baptista Fabre.
La literatura occitana del sègle XIX foguèt marcada per una renaissença de las letras d'òc preparada entre d'autres per l'escrivan agenés Jansemin e puèi per Frederic Mistral e los autres escrivans del Felibritge.
Aital l'occitan beneficièt d'una renaissença culturala e d'un movement de revendicacion qu'òm pòt sonar occitanisme al sens larg. Pasmens, l'occitan a reculat dins l'usatge a partir dels ans 1920-1950: dempuèi a cessat d'èsser la lenga majoritària. Coneis un perilh grèu de substitucion lingüistica e cedís lo terren davant lo francés en Occitània Granda e a Mónegue, davant l'italian dins las Valadas Occitanas e davant l'espanhòl en Aran.
Al costat d'aquò, lo movement occitanista contunha de revendicar una plaça digna per l'occitan e assaja de ne far tornarmai una lenga de comunicacion, amb qualques avançadas parcialas (vejatz çai subre "Situacion sociala").
La sola classificacion incontestada es aquela: l'occitan fa partida de las lengas romanicas (eissidas del latin), que son una branca de las lengas italicas (latin e divèrsas lengas anticas d'Itàlia), que son a lor torn una branca de las lengas indoeuropèas.
Segon lo lingüista Joseph Greenberg, es possible d'integrar l'indoeuropèu dins una superfamilha encara pus larga e pus anciana, la de las lengas eurasiaticas, mas aquela concepcion es pas acceptada per totes los lingüistas.
Dintre las lengas romanicas, las classificacions an pogut variar segon los autors. Mas dempuèi lo lingüista Pèire Bèc[18], los especialistas son consents per dire que l'occitan amb lo catalan, sa lenga bessona, constituisson un grop pròpri, l'occitanoromanic, que fa una transicion entre dos autres grops pus periferics: lo galloromanic e l'iberoromanic. Es tanben prepausat que l'aragonés, fòrça mai similar al catalan e al gascon a l'Edat Mejana qu'auèi, es tanben una lenga occitanoromanica.
Se pòt pensar qu'en mai dels arguments scientifics, de presupausats ideologics son a la basa de la causida de certanas classificacions ancianas. Una vièlha classificacion, ara perimida, metiá l'occitan exclusivament dins lo galloromanic e lo catalan exclusivament dins l'iberoromanic. Aquela vision vièlha a pas pus la mendre justificacion scientifica car nega la coesion tras que fòrta qu'unís l'occitan e lo catalan dins un diasistèma comun: occitan e catalan son pus pròches entre eles que o son de tota autra lenga.
Per mai de detalhs, se pòt consultar las presentacions de Juli Ronjat[19] e Pèire Bèc[20]. Las afinitats de l'occitan existisson bèl primièr amb lo catalan en general.
Regionalament, existisson tanben los fonèmas /œ/ e /ə/.
Cal senhalar lo fenomèn de l'alternància vocalica. En posicion atòna, certanas vocalas son impossiblas e se transforman en vocalas pus barradas:
Regionalament, existisson tanben los fonèmas /ʀ/, /h/ e /ʒ/.
La distincion entre /v/ e /b/ es generala en provençal, vivaroalpenc, auvernhat e lemosin. Per contra, en lengadocian e gascon, los fonèmas /b/ e /v/ se son neutralizats en /b/ (donc /v/ a desparegut).
Lo lexic occitan presenta d'afinitats amb totas las lengas romanicas vesinas: catalan subretot, mas tanben aragonés, nòrd-italian, francoprovençal e francés. Tanben ten certanas racinas comunas amb lo basco qu'es pas una lenga romanica.
Se reportar a la tresena partida de la Gramatica occitana segon los parlars lengadocians de Loís Alibèrt.
L'occitan larg, nommat tanben occitan estandard o occitan referencial (var. -au) es una varietat estandard de la lenga occitana. Se desvolopa dins l'encastre de la nòrma classica dempuèi los ans 1970 e sa fixacion es pro avançada uèi. Se basa sus la convergéncia de totes los dialèctes de l'occitan, reconeis la plaça centrala del dialècte lengadocian mas prevei tanben d'adaptacions regionalas (segon los grands dialèctes) que rèstan convergentas entre elas : aqueles "estandards regionals" son en via de fixacion mai o mens avançada segon las regions.
A l'Edat Mejana l'occitan s'escriviá d'un biais pro unificat e autoctòn que se sona grafia classica.
Amb la pèrda progressiva de prestigi de la lenga e de tot estatut oficial, aquela tradicion grafica autoctòna se perdèt dins un periòde entre 1460 e 1530 segon las regions (mas tre la segonda mitat del sègle XIII dins lo Creissent; en Bearn per contra la tradicion de la grafia classica s'esperlonguèt fins en 1789). L'occitan, ça que la, contunhèt de s'escriure de longa durant los sègles XVI a XVIII mas segon un fais de principis diferents d'autor a autor: èran de grafias afrancesadas (o italianizadas al País Niçard).
En 1803, Fabre d'Olivet foguèt lo primièr a prepausar de restaurar la grafia classica, çò es: un sistèma grafic inspirat del de l'edat mejana. D'autres autors tanben prepausèron la restauracion mai o mens completa de la grafia classica, coma lo provençal Simon Juda Onorat en 1846.
Mas los primièrs felibres a l'entorn de Frederic Mistral, Josèp Romanilha e Teodòr Aubanèu ne causiguèron un autre, amb la fondacion del Felibritge en 1854: lor sistèma es apelat grafia mistralenca e pus precisament nòrma mistralenca perque Mistral ne foguèt lo promotor mai celèbre (mas Romanilha l'aviá concebut tre 1853). Aquel sistèma, basat sus la correspondéncia son/grafia del francés amb d'adaptacions e de manlèus al sistèma grafic de l'edat mejana, aguèt un grand resson. Es la grafia utilizada dins d'òbras de Mistral coma Mirèlha <Mirèio> e dins Lo Tresaur dau Felibritge <Lou Tresor dóu Felibrige>. Concebut per la fonologia del parlar rodanenc emplegat pels primièrs felibres, lo sistèma grafic mistralenc èra plan mens adaptat pels autres dialèctes. Amb la difusion del Felibritge fòra de Provença, lo sistèma foguèt donc adaptat o abandonat per d'autres. Un exemple d'adaptacion n'es la grafia febusiana de l'escòla Gaston Febus, pel gascon.
Las idèas de tornar a la grafia classica contunhèron de trabalhar ça que la de longa lo movement renaissentista. En Lemosin, lo felibre Josep Ros i trabalhèt en 1876, seguit pels felibres lengadocians Antonin Perbòsc e Prospèr Estieu dins los ans 1890. Lo lengadocian Loís Alibèrt, amb sa Gramatica occitana segon los parlars lengadocians (1935-1937), fixèt mai o mens definitivament los principis d'una grafia englobanta basada sul sistèma grafic autoctòn, dicha desenant grafia classica o alibertina. Aquel trabalh precís de codificacion d'Alibèrt, a l'escrich coma a l'oral, fonda pus precisament la nòrma classica. Se faguèt una adaptacion de la nòrma classica a l'ensems dels dialèctes occitans durant los ans 1950-1970, mai que mai gràcias a las òbras del provençal Robèrt Lafont, del gascon Pèire Bèc e de l'Institut d'Estudis Occitans. Dempuèi 1996 lo Conselh de la Lenga Occitana (en collaboracion amb lo Gidilòc) preseguís la gestion de la nòrma classica.
A l'ora d'ara, lo sistèma grafic pus utilizat es lo d'Alibèrt. Ça que la la grafia mistralenca demòra fòrça utilizada en Provença a costat de la grafia classica.
Tanben cal senhalar doas autras grafias d'impacte mendre: la grafia bonaudiana, fondada per Piare Bonaud en 1973, que fa concurréncia a la grafia classica en auvernhat, e la grafia de l'Escòla dau Pò, version simplificada de la grafia mistralenca, que fa concurréncia a la grafia classica dins las Valadas Occitanas dempuèi 1971.
La grafia es estada, de la fondacion del Felibritge en 1854 e fins a l'ora d'ara, un grand subjècte de polemicas particularament dins las annadas seissanta e setanta del sègle XX.
Mirèlha, Cant I (F. Mistral)(transcripcion)
Cante una chata de Provença. Dins leis amors de sa jovença, A travèrs de la Crau, vèrs la mar, dins lei blats, Umble [Umil] escolan dau grand Omèra [Omèr], Ieu la vòle seguir. Coma èra Ren qu'una chata de la tèrra, En fòra de la Crau se n'es gaire parlat.
Mirèio, Cant I (F. Mistral)(tèxt d'origina)
Cante uno chato de Prouvènço. Dins lis amour de sa jouvènço, A travès de la Crau, vers la mar, dins li blad, Umble escoulan dóu grand Oumèro, Iéu la vole segui. Coume èro Rèn qu'uno chato de la terro, En foro de la Crau se n'es gaire parla.
Tradicionalament òm considèra que l'occitan ten sièis grands dialèctes : lo gascon a l'oèst, lo lengadocian e lo provençal (provençau) al sud, lo lemosin, l'auvernhat e lo vivaroalpenc al nòrd. Los dialèctes son nommats mai que mai segon de divisions provincialas ancianas mas i a pas de correspondéncia exacta entre los dialèctes e las províncias: en Provença se parla provençal mas atanben vivaroalpenc, en Auvèrnha auvernhat e lengadocian, en Lengadòc lengadocian, auvernhat, provençal, gascon e vivaroalpenc, etc.
Fòra del cas particular del gascon (e encara), la transicion entre los dialèctes es plan rarament brutala e un parlar considerat coma de lengadocian o de provençal pòt tenir un fais de caracteristicas d'un autre dialècte o de caracteristicas pròprias: podèm citar lo niçard, lo cevenòl, lo gavaldanés o lo brageiragués.
Entre los parlars de transicion cap a las lengas vesinas, podèm citar lo roiasc e los parlars del Creissent.
Cèrts autors coma Pèire Bèc an prepausat un segond tipe d'estructuracion de l'espaci lingüistic occitan. Pèire Bec definís tres grands complèxes supradialectals: l'arvèrnomediterranèu, l'occitan central e l'aquitanopirenenc (vejatz çai sota).
Segon lo lingüista Pèire Bèc[21].
Segon lo lingüista Pèire Bèc[22]. Aquesta classificacion supradialectala es compatibla amb la precedenta, mas se fa segon de critèris diferents.
La classificacion supradialectala es estada reformulada ansin, pus recentament[23].
Suls autres projèctes Wikimèdia :