 Löllingita |
|---|
![]()
Cristalls de löllingita de Broken Hill, Nova Gal·les del Sud, Austràlia |
| Fórmula química | FeAs₂ |
|---|
| Epònim | Lölling (en)   |
|---|
|
| Categoria | sulfurs |
|---|
| Nickel-Strunz 10a ed. | 02.EB.15a |
|---|
| Nickel-Strunz 9a ed. | 2.EB.15a |
|---|
| Nickel-Strunz 8a ed. | II/C.08 |
|---|
| Dana | 2.12.2.9 |
|---|
|
| Sistema cristal·lí | ortoròmbic |
|---|
| Hàbit cristal·lí | cristalls prismàtics a piramidals, massiu |
|---|
| Estructura cristal·lina | a = 5.16Å, b = 5.93Å, c = 3.05Å; Z = 2 |
|---|
| Color | blanc argent |
|---|
| Macles | en {001} |
|---|
| Exfoliació | rara, imperfecta en {010} i {101} |
|---|
| Fractura | desigual |
|---|
| Duresa (Mohs) | 5 |
|---|
| Lluïssor | metàl·lica |
|---|
| Color de la ratlla | gris fosca |
|---|
| Diafanitat | opaca |
|---|
| Gravetat específica | 7,1 a 7,5 |
|---|
| Densitat | 7,1 a 7,4 |
|---|
|
| Estatus IMA | mineral heretat (G) |
|---|
| Símbol | Lö |
|---|
| Referències | [1] |
|---|
La löllingita (sovint escrit lollingita) és un arsenur, un mineral que segons la classificació de Nickel-Strunz pertany a la classe dels sulfurs. Rep el seu nom de la localitat de Lölling (Caríntia, Àustria), on va ser descoberta l'any 1845. Pertany i dona nom al grup de la löllingita.[2]
Característiques
La löllingita és un arsenur simple de ferro, per tant de la classe dels minerals sulfurs. Cristal·litza en el sistema ortoròmbic formant cristalls prismàtics a piramidals, tot i que també s'hi pot trobar de manera massiva. Forma una sèrie de solució sòlida amb la safflorita (CoAs₂), en la qual la substitució gradual del ferro per cobalt va donant els diferents minerals de la sèrie. A més, tant la löllingita com la resta dels minerals d'aquesta sèrie és freqüent que portin com a impuresa considerables quantitats de níquel. Més rares vegades també pot tenir bismut.
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la löllingita pertany a «02.EA: Sulfurs metàl·lics, M:S = 1:2, amb Fe, Co, Ni, PGE, etc.» juntament amb els següents minerals: aurostibita, bambollaita, cattierita, erlichmanita, fukuchilita, geversita, hauerita, insizwaita, krutaita, laurita, penroseita, pirita, sperrylita, trogtalita, vaesita, villamaninita, dzharkenita, gaotaiita, alloclasita, costibita, ferroselita, frohbergita, glaucodot, kullerudita, marcassita, mattagamita, paracostibita, pararammelsbergita, oenita, anduoita, clinosafflorita, nisbita, omeiita, paxita, rammelsbergita, safflorita, seinäjokita, arsenopirita, gudmundita, osarsita, ruarsita, cobaltita, gersdorffita, hol·lingworthita, irarsita, jolliffeita, krutovita, maslovita, michenerita, padmaita, platarsita, testibiopal·ladita, tolovkita, ullmannita, willyamita, changchengita, mayingita, hollingsworthita, kalungaita, milotaita, urvantsevita i rheniita.
Apareix en jaciments de mitjana temperatura de formació associat amb altres sulfurs i ganga de calcita. També pot trobar-se en pegmatites. Sol trobar-se associada a altres minerals com: skutterudita, bismut natiu, niquelina, siderita o calcita. Als territoris de parla catalana ha estat descrita a les mines del Pla de Tor (Naut Aran).[3]
Varietats
- La geyerita és una varietat que conté fins a un 6,73% de sofre, amb fórmula Fe(As,S)₂.[4]
- La glaucopirita és una varietat que conté fins a un 6,44% de cobalt, amb fórmula (Fe,Co)As₂.[5]
- La löllingita cobàltica és una varietat que conté cobalt, trobada a Santa Cruz, Califòrnia.[6]
Grup de la löllingita
El grup de la löllingita està format per tretze arsenurs amb diferents metalls.[2]
Referències
- ↑ «Löllingite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 14 octubre 2014].
- ↑ 2,0 2,1 «Löllingite Group» (en anglès). Mindat. [Consulta: 14 octubre 2014].
- ↑ Garrido Rufaste, José Luis «Les mines del Plan de Tor, Naut Aran, Aran, Lleida, Catalunya. Estudi de l’arsenopirita de la mina "Adelina"». Mineralogistes de Catalunya, 14, 2, 2021, pàg. 3-36 [Consulta: 22 novembre 2023].
- ↑ «Geyerite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 14 octubre 2014].
- ↑ «Glaucopyrite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 14 octubre 2014].
- ↑ «Cobaltian Löllingite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 14 octubre 2014].
