Josep Maria Pericas i Morros (Vic, 27 d'agost de 1881 - Vic, 1 d'abril de 1966) fou un arquitecte català entre el modernisme i el noucentisme.[1] En les seves obres es pot apreciar una influència de Gaudí, del qual en el fons sempre fou fidel, tot i que el seu món formal hi estigué en contraposició; una de medieval, especialment romànica, així com una altra procedent de l'escola vienesa. S'hi poden afegir les conseqüències del catalanisme polític que vivia, cosa que es tradueix en una arquitectura popular catalana. També va mantenir tot el llarg de la seva vida les facetes d'arqueòleg i historiador.
Era fill de Carme Morros i Gomis, natural de Sant Martí de Tous i Josep Pericas i Comella,[2] cofundador de la societat mercantil "Pericas, Boixeda, Reixach i Companyia" que tenia la fàbrica de cotó de la Colònia la Coromina de Torelló i un salt d'aigua per a fer electricitat a Sant Quirze de Besora[3] (que seria la primera empresa elèctrica d'Osona, que finalment es convertiria en Energia Elèctrica del Ter, S.A.).[4] La família residí a Manlleu fins al 1870 que passaren a viure a Vic, on nasqué Josep Maria. Eren quatre germans: Montserrat (1864), Joaquim (1869), un conegut astrònom, Lluís (1873) i Josep Maria.
En quedar orfe de pare als quatre anys, la seva mare decideix traslladar-se a Barcelona, si bé varen acabar establint la seva residència a la finca de la Coromina de Torelló el 1889. Del 1898 al 1906 estudia a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona on va ser alumne de Francesc de Paula del Villar i Carmona, Lluís Domènech i Muntaner i August Font i Carreras. D'entre els companys d'estudis, va establir amistat amb Pere Domènech i Roura, Josep Maria Jujol i Gibert, i sobretot amb Rafael Masó i Valentí, amb qui col·laborà i mantingué una intensa relació durant tota la seva vida professional; junts varen presentar un projecte per a una clínica mental a Santa Coloma de Gramenet, el 1916.
Quan Pericas acaba la carrera, el modernisme ja havia tocat sostre i era el moment en què s'estaven construint les grans obres de Barcelona. Aquests alumnes, per tant, es comencen a plantejar diferents sortides al moviment que ja els havia marcat. Aquestes són bàsicament tres: la continuïtat de Balcells i Raspall, el retorn a les formes clàssiques emprès per Goday, i el seguiment de l'exemple centre-europeu seguit per Masó i Pericas.[5]
A part del modernisme, Pericas també va rebre una especial influència de l'art romànic que havia posat de moda Puig i Cadafalch amb la seva obra L'arquitectura romànica a Catalunya. Amb en Domènech i Roura va fer un viatge pel Conflent i Vallespir per dibuixar i estudiar les principals esglésies romàniques.[1]
Després de les seves primeres obres, realitza un viatge a París (1908) i dos a Viena (1912 i 1914, amb motiu del seu casament amb Josepa Soler, de Vilanova i la Geltrú)[2] que varen influir en la seva forma especial d'ordenar les façanes, donant importància als portals, als sortints i les tribunes, i la manera de conjuntar la pedra i l'estuc.
Aquestes activitats de viatge i estudi varen activar la seva faceta com arqueòleg i historiador que va mantenir a tot el llarg de la seva vida. Des de l'any 1906, recorregué tots els pobles i cimals de la comarca d'Osona, aixecant plantes i fent croquis de les ruïnes de castells i fortaleses, també dibuixà les grans masies o cases fortes existents o en ruïnes i recopilà al mateix temps l'epigrafia, l'heràldica i tot el que li oferia un interès històric o arqueològic.
Entorn del 1916, va associar-se amb l'investigador i noble Ramon de Vilanova i Roselló i tots dos planejaren d'editar una ambiciosa i gran obra titulada "Les fortificacions feudals d'Ausona", per a la redacció de la qual feren un compromís o contracte, que és un complet inventari de castells i fortaleses d'Osona. Segons aquest contracte o pla d'obra, en Pericas devia fer la part arqueològica de 36 castells i de 59 cases fortes de la comarca o antiga vegueria d'Osona i redactar, també, la història i genealogia de nou d'aquells castells i de disset cases fortes dels voltants de Torelló o sector nord de la comarca. Amb la seva minuciositat característica, redactà un detallat diari de les diferents sortides i recerques que feia, així com dels arxius parroquials, de masies o d'altres indrets que consultà, que posen en evidència les moltes hores que hi esmerçà, així com les visites que feu a tots els racons de la comarca.
L'obra es trobava molt avançada el 1936, com ho demostra el material que s'ha salvat de la part corresponent al comte de Vilanova i que ara es conserva a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Per aquest temps s'havia fet tractes amb l'Institut d'Estudis Catalans, per patrocinar l'edició de l'obra. Però la guerra del 1936-1939 va causar l'assassinat de Ramon de Vilanova i Rosselló i, tot i haver-se salvat bona part de la seva tasca, fou causa de la pèrdua de gairebé totes les fitxes i de bona part de les plantes i dibuixos fets per Josep Maria Pericas, que guardava aquest material a la seva casa de La Coromina, que li fou encautada i ocupada per refugiats.
El poc que en resta, dues carpetes amb dibuixos i plantes i unes poques fitxes, són, però, de gran valor, i la totalitat de les plantes acabades o aprofitades han estat publicades en l'obra "Els castells Catalans" editat per Rafael Dalmau, on es pot veure l'excel·lent manera de dibuixar i d'interpretar les ruïnes de l'autor. També en els dos volums de la "Història de Torelló", de Mn. Fortià Solà, s'hi recullen plantes i notícies de castells del terme i de la rodalia. Certament la pèrdua del material i especialment de les notícies històriques fou molt lamentable, perquè moltes d'elles són irrecuperables per la destrucció de molts arxius.[6]
La seva època de màxima plenitud creadora la trobem entre 1912 i 1936. Durant aquest període fou nomenat l'any 1913 arquitecte diocesà del bisbat de Vic i el 1922 del de Barcelona. També coincideix amb aquesta època el seu nomenament d'arquitecte municipal de Vic (1930-1939). Cal destacar d'aquest període diferents edificis amb estils variats: l'església del Carme, a Barcelona (1910), on posa de manifest uns caràcters figuratius i estilístics que tradueixen clarament els plantejaments estètics del noucentisme; la farmàcia del doctor Espinós a Barcelona (1911), de caràcter totalment modernista; la desapareguda casa Comella (1912), on tracta els elements decoratius d'una manera plana i simplificada, reduint l'ornamentació a grafisme; la seva casa de la Coromina, a Torelló, on s'aprecien influències romàniques (1920); i la casa Diagonal, a Barcelona, on incorporà tribunes cilíndriques, que fan recordar l'expressionisme alemany.
Durant aquest període, Pericas rep les influències de l'arquitectura anglesa de Vosey i Mackintosh i de la secessió vienesa que coneix personalment dels seus viatges. Però tot i integrat als corrents europeus més avançats en l'espai de temps que es limita a la consolidació del racionalisme, amb les actuacions del GATCPAC a Catalunya, Pericas adquireix un llenguatge propi amb una clara estètica noucentista.[5]
L'any 1936 estava enllestint la publicació d'un estudi dels castells i fortaleses de la comarca d'Osona amb Ramon de Vilanova i Rosselló, però la mort tràgica d'aquest i el saqueig de la casa de Pericas durant la Guerra Civil feren perdre la major part del material que havien recollit. La seva faceta d'arqueòleg va quedar paralitzada.
Un cop acabada la Guerra Civil, la seva activitat no va cessar i així ho indica la llarga llista de les seves obres. Però el seu treball es va veure afectat per la manca de diners de la postguerra, i els pocs que hi havia s'utilitzaven per les reconstruccions de molts edificis que s'havien malmès a la guerra. Per aquests motius, i més endavant per l'edat, els models que va utilitzar en aquest període comencen a indicar un estancament, encara que mai es troben mancats de personalitat.[1]
A partir de 1947 inicià la construcció de les caixes de pensions de Sort, Viella i Lés, que demostren un retorn a l'arquitectura popular catalana.
Morí a Barcelona el dia 1 d'abril de 1966, a l'edat de 84 anys, després d'un atac cerebral que el deixà molts dies mig paralitzat.[6]
Actualment aquest edifici està unit interiorment amb la veïna casa Bayés.