El Teatre Tívoli és un edifici situat al carrer de Casp, 6-20 de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local.[1] És un dels teatres més grans de la ciutat i ha albergat representacions d'òpera i sarsuela, així com d'obres musicals i del teatre català, arribant a veure'n l'estrena absoluta o l'estrena a la ciutat.
La part que dona al carrer és un allargat i estret cos de planta baixa i tres pisos amb terrat. Els pisos estan dedicats a oficines, amb un accés diferenciat emmarcat per dos esveltes columnes. Als baixos i a la zona interior es troba el vestíbul, un gran saló i la sala del Teatre Tívoli, tot cobert per una coberta de dues aigües excepte l'escenari.[1]
A la façana, realitzada amb caràcter classicista, totes les plantes presenten un ritme regular d'obertures, en la primera planta rectangulars, en el segon amb arcs rebaixats i de mig punt, i a l'última planta de nou rectangulars. Aquestes obertures, tancades amb vidres, estan emmarcades per un ordre de pilastres de ritme uniforme que s'altera al sector dret per l'accés principal al teatre, remarcat per dos parells de columnes jòniques. Aquest, cobert per una elaborada marquesina de vidre suportada per elements metàl·lics, dona accés a un petit vestíbul on s'ubiquen les finestretes. Creuant les finestretes s'accedeix a un ampli saló on s'ubica l'entrada a la sala del teatre.[1]
La sala presenta forma de ferradura i es configura en platea, el club (el primer pis), l'amfiteatre (segon pis), així com en les llotges laterals. Als pisos superiors s'accedeix per unes escales imperials ubicades al vestíbul.[1] Té capacitat per a acollir 1.643 persones, entre la platea, el club (el primer pis) i l'amfiteatre (segon pis), així com en les llotges laterals: era el teatre amb més capacitat de la ciutat, després del Gran Teatre del Liceu. L'escenari, ideat per Salvador Alarma, tenia 22 m d'ample, 23 d'altura i 15 de fondària.
El 1849 s'havien obert els anomenats Jardins del Tívoli (anomenats durant un temps de la Nimfa), que ocupaven les illes compreses entre els carrers de la Diputació i Provença, i el Passeig de Gràcia i Aribau (darrere de la Universitat). La zona estava encara sense urbanitzar, més enllà de les muralles de la ciutat, però a la vora. Era un dels jardins d'esbarjo de titularitat privada que, aprofitant que ja es podia edificar fora muralla, oferien espectacles i diversions. La concessió del terreny era d'un immigrat italià, que hi va instal·lar jocs, casetes de tir, gronxadors, llocs per a sentir-hi música, balls, amb un local de fusta, on als estius s'hi feien representacions. Va passar a mans de Bernat-Agustí de Las Cases, d'aristocràtica família d'origen francès (emparentada amb el biògraf de Napoleó, comte de las Cases) i sogre de Frederic Soler, que hi va introduir obres de teatre en català. El 1862 va comprar-lo Ignasi Elies, que havia estat empleat de Cases.
Ignasi Elies va decidir canviar la ubicació del teatre, traslladant-lo a l'actual cantonada del Passeig de Gràcia amb Mallorca. En canvià la programació, assegurant-se la col·laboració d'autors populars com Frederic Soler, Nicolau Manent, i escenògrafs com Francesc Soler i Rovirosa, Oleguer Junyent, Maurici Vilomara, etc. Continuava essent un teatre d'estiu a l'aire lliure, fet amb fusta, on es representaven comèdies, sainets, sarsueles, òperes i espectacles musicals. En poc temps, va ser un dels més populars de la ciutat. Elies, amb els beneficis, va comprar el Teatre Novedades i arrendà el Teatre Circ Barcelonès.
Cap al 1873 va haver-hi un cert estancament en la qualitat dels espectacles oferts i començà a dir-se que el teatre tancaria. Efectivament, en poc temps fou enderrocat, però immediatament començà a edificar-se un nou teatre en un altre lloc: a la cantonada de Passeig de Gràcia amb el carrer de Casp, on és actualment. El 22 de maig de 1875 es va inaugurar un nou teatre, ja d'obra i cobert permanentment. El 1880, l'escenògraf Francesc Soler i Rovirosa s'encarregà de la reforma de la decoració interior i n'esdevingué el director artístic durant vint anys.[2][3]
La nova etapa incrementa el nombre, varietat i qualitat dels espectacles, molts dels quals amb èxit, com moltes obres de Frederic Soler. El 1901, Elies va organitzar les sessions del Teatre Líric Català, que no van tenir èxit. La mort d'Elies, el 1902, tanca aquesta etapa, amb un teatre ja consolidat com un dels més complets de Barcelona.
El teatre continuà la seva marxa amb espectacles teatrals, musicals (òpera i sarsuela), revistes, ballet i actes polítics. Esdeveniments destacats en aquest temps van ser la presentació de Margarida Xirgu amb Zazá, les actuacions operístiques d'Utor «el Musclaire» i Riccardo Stracciari, el debut de Raquel Meller i el d'Emili Vendrell amb una obra de Víctor Balaguer,[4] les funcions d'Amàlia d'Isaura. També va acollir espectacles de circ, com les de Micaela Alegría, el faquir Kiihn-Jha-Khara, l Hombre-Plafón Henau o l'equilibrista Harry Lamoore. A més, servia com a sala de festes i ball.
El 1917, una societat anomenada Tívoli SA, promoguda per Joaquim Cabot, es va fer amb la propietat del local i acordà aixecar un nou edifici. El 8 de gener de 1918 es va fer l'última funció al vell teatre: El asombro de Damasco, sarsuela de Pablo Luna, el sainet de Santiago Rusiñol, Gente bien, un recital poètic d'Enric Borràs i cançons per Amàlia d'Isaura, van ser el programa de l'última funció.[3]
El gener de 1918, començaren les obres del nou teatre, amb un projecte de l'arquitecte Miquel Madorell i Rius, basat en un d'anterior (de 1905) de Josep Plantada i Artigues. A la decoració interior, a més de Madorell, van intervenir els escenògrafs Salvador Alarma i Oleguer Junyent, amb formes eclèctiques assimilables a un estil neorococó, on abunden les motllures i els motius vegetals en color daurat, així com el vermell de seients i cortines amb un historicisme eclèctic on destaquen motius neorococó.[1] Inaugurat el 20 de maig, amb l'audició de Les estacions de Joseph Haydn interpretades per l'Orfeó Català, seguides, dies després per l'actuació de la companyia teatral de María Guerrero, amb En Flandes se ha puesto el sol d'Eduard Marquina.[5][6] També en aquesta època hi triomfà la soprano madrilenya Amparo Romo Cardenal (1878-1968).
Durant la Guerra Civil Espanyola, la companyia d'òpera del Teatre Tívoli va ser socialitzada.[7] Acabada la guerra va anar deixant les representacions escèniques i, essencialment, va funcionar com a cinema. Esporàdicament hi tenien lloc representacions de teatre. Des de mitjan segle xx, el teatre és gestionat pel Grup Balañà.
El 22 de desembre de 1982 va tornar a obrir amb la intenció de dedicar-se preferentment al teatre. El primer espectacle va ser Evita, musical de Andrew Lloyd Webber, amb Paloma San Basilio i Patxi Andion. Durant un temps van representar-s'hi obres d'èxit, amb actuacions d'Adolfo Marsillach, Les Luthiers, la Royal Shakespeare Company amb Derek Jacobi (1984), el Centro Dramático Nacional dirigit per Lluís Pasqual, A chorus line, Dramaten d'Estocolm dirigit per Ingmar Bergman, etc.
El 1989 es va començar a parlar que el Tívoli seria el lloc on es farien les funcions d'òpera del Gran Teatre del Liceu quan aquest tanqués per a fer-hi obres de reforma, previstes per als anys 1990-1992. No obstant això, el Tívoli va posar-se en venda justament el 1989 i va estar a punt de desaparèixer per a convertir-se en un complex lúdico-comercial. Finalment, l'oferta del grup francès Pelège, que projectava fer-hi unes galeries comercials tot conservant la façana i una sala d'espectacles de petit format, no va prosperar.
Des del 1991 s'ha recuperat definitivament per al teatre, alternant funcions teatrals amb sessions de cinema, però amb predomini de les primeres, i amb espectacles de tota classe: El Tricicle, La Cubana, teatre de text (Josep Maria Flotats, Centro Dramático Nacional, etc.), teatre musical, ballet clàssic, dansa, recitals de cantautors i cantants, etc.
Pel seu escenari han passat grans artistes, no només del món del teatre o la dansa, sinó també del món de la música, ja que va ser escenari freqüent de representacions d'òpera, sarsuela i opereta, interpretades amb gran nivell de qualitat. Hi van debutar o cantar grans artistes de l'última meitat del xix i primer terç del xix: Sarah Bernhardt, María Guerrero, Margarida Xirgu, Raquel Meller, Mercè Capsir, Maria Espinalt, Conchita Panadés, Cora Raga, Miguel Fleta, Emili Vendrell, Hipòlit Lázaro, Emili Sagi-Barba, etc.
En el teatre es van donar les primeres representacions a Barcelona d'obres com: La Dolores, òpera de Tomás Bretón (1895), dirigida pel mateix autor; María del Carmen, òpera d'Enric Granados (1899); Curro Vargas de Ruperto Chapí (1899), Don Lucas del Cigarral d'Amadeu Vives (1899); i l'estrena a Espanya de Marouf, òpera d'Henri Rabaud (1919), Pelléas et Mélisande de Claude Debussy (1919), Alcina de Georg Friedrich Haendel (1943), Der Barbier von Bagdad de Peter Cornelius, L'amor de les tres taronges de Sergei Prokofiev (1949), Zar und zimmermann d'Albert Lortzing (1951), i El cornamusaire Svanda de J. Weinberger (1954). El 1950 hi va tenir lloc l'estrena mundial de Merlín d'Isaac Albéniz (en versió adaptada i traduïda). En 1924 s'hi van oferir representacions de Lohengrin de Richard Wagner traduïda al català, cantades per Emili Vendrell.
El 1901 hi va actuar la companyia Teatre Líric Català, estrenant una sèrie d'obres de teatre en català d'Apel·les Mestres, Santiago Rusiñol, etc., amb música incidental d'autors catalans del moment (Granados, Morera, Gay).
A més, han actuat en el seu escenari artistes tan diversos com Carmen Amaya, Peret, Joaquín Cortés, Alicia Alonso, Josep Maria Flotats, Ingmar Bergman (com a director teatral), etc. També s'hi han estrenat alguns dels espectacles de la companyia La Cubana: Cegada de amor (1994) i Una nit d'òpera (2001).
Per a facilitar la cerca, es donen en negreta les obres que van tenir més transcendència al seu gènere o a la història del teatre.
A causa de les seves dimensions i la seva situació cèntrica, el teatre va ser també utilitzat en actes polítics i sindicals. El primer va ser l'1 de maig de 1890, Antonio García Quejido, aleshores president de la UGT, va presidir el míting central una trobada del Círculo Socialista. En diferents moments, s'hi van celebrar mítings de partits diversos, i van pronunciar-hi discursos polítics de tots colors, des de Víctor Balaguer (1879) o Estanislau Figueras (1881) a Francesc Cambó (1910), passant per Lerroux, Salmerón, Rahola, Carner, etc. Van ser sonats els mítings del partit carlí de Vázquez Mella, el de protesta contra la reforma del Notariat, i d'altres contra la pornografia, les escoles laiques, la llibertat de culte, etc.
El 14 d'abril de 1907, en un míting celebrat en el teatre Tívoli va ser proclamada la Solidaritat Catalana, amb uns objectius coneguts des de llavors com a «el programa del Tívoli». El 1905 va tenir-hi lloc, a petició de les societats econòmiques i culturals de la ciutat, una reunió per tal de demanar al govern espanyol l'autorització per a crear una policia privada que acabés amb el terrorisme indiscriminat imperant als carrers (d'arrel anarquista).
El teatre i els seus camerinos apareixen en la pel·lícula Todo sobre mi madre, dirigida per Pedro Almodóvar.