El Lebor Gabála Érenn descriu l'origen dels celtes goidèlics. Són descendents de Goídel Glas, un escita que estava present en la caiguda de la torre de Babel, i Scota, la filla d'un faraó d'Egipte. Dues branques dels seus descendents van deixar Egipte i Escítia en els temps de l'èxode de Moisès, i després d'un període vagant per les ribes del Mediterrani van arribar a la península Ibèrica, on es van assentar després de diverses batalles. Un d'ells, Breogán, va construir una torre en un lloc anomenat Brigantia (probablement en la costa de Galícia, prop de La Corunya, i on una tribu cèltica anomenada "Brigantes" en testifica que hi vivia en temps antics). Des de l'alt d'aquesta torre (que es creu és la torre d'Hèrcules) ell, o el seu fill Ith, fou el primer a veure Irlanda.[1][2]
Ith va fer la primera expedició a Irlanda, però va ser mort pels tres reis d'Irlanda, Mac Cuill, Mac Cecht i Mac Gréine dels Tuatha Dé Danann. En venjança els nebots d'Ith, els vuit fills de Míl Espáine (el "Soldat d'Hispània", el nom del qual era Galam o Golam), va liderar una força invasora per derrotar els Tuatha Dé i conquistar Irlanda. Els fills de Míl van arribar al comtat de Kerry i van lluitar fins al pujol de Tara. Llavors, les esposes dels tres reis, Ériu, Banba i Fodla van demanar que l'illa s'anomenés com elles: Ériu és la forma anterior del nom modern Éire, i Banba i Fodla eren d'ús freqüent com a noms poètics per a Irlanda, així com Albió ho és per a Gran Bretanya.
A Tara els fills de Míl van trobar als tres reis, i es va acordar que els invasors tornessin a les seves naus i naveguessin una distància de nou ones d'Irlanda, i si podien tornar a terra una altra vegada, Irlanda seria la seva. Van partir, però els Tuatha Dé van usar màgia per aixecar una tempesta, en la quina cinc dels fills es van ofegar, quedant solament Eber Finn, Éremón i Amergin el poeta, per arribar a terra i prendre l'illa. Amergin va dividir el regne entre Éremón, que va governar la meitat nord, i Eber Finn, la meitat sud.[3]
Llegat
En l'esquema històric proposat per T. F. O'Rahilly, el que els reis d'Irlanda descendissin dels fills de Míl, és una ficció feta per proporcionar legitimitat als goidélics, que van envair Irlanda en el segle i aC o segle ii aC, donant-los el mateix origen antic que la gent indígena a qui van dominar. No obstant això, ha estat argumentat[4] que la història és una invenció molt posterior d'historiadors irlandesos medievals, inspirada pel seu coneixement dels "Set llibres d'història contra els Pagans", escrit a principis del segle v pel clergue de la Gallaecia romana Pau Orosi.
Estendard reial escocès amb el Lleó Rampant
Els clans de Dál Riata que es traslladaren a l'Ulster des d'Escòcia occidental cap al 500 van tenir èxit en l'assoliment de la corona, i un descendent seu, Malcolm Canmore, usà la insígnia milesiana del lleó rampant. Avui dia encara és l'Estendard Reial d'Escòcia.
Durant segles, el mite de Míl Éspaine i els milesians va ser utilitzat a Irlanda per guanyar i assegurar legitimitat dinàstica i política. Per exemple, en el seu Two bokes of the histories of Ireland (1571), Edmund Campion intenta utilitzar el mite per establir un dret antic del Monarca Britànic per governar Irlanda. En A View of the Present State of Ireland, Edmund Spenser accepta i rebutja diverses parts del mite per denigrar als irlandesos dels seus dies i per justificar la invasió anglesa d'Irlanda en els anys 1590.[5]
Probablement l'última fita important per al mite va ser durant la Contenció dels bards, que sembla haver tingut lloc el 1616-1624. Durant aquest període els poetes del nord i sud de l'illa exaltaren els mèrits dels seus respectius pobles (Eremonians i Eberians), a costa de l'altra part, i sovint es rebaixaven a una mesquinesa que alguns contemporanis creien ximple.
Finalment, l'obra de Geoffrey KeatingForas Feasa ar Eirinn (escrit c.1634) utilitza el mite per promoure la legitimitat de la pretensió dels Stuart sobre la corona d'Irlanda (relacionat amb l'origen de la Lia Fáil), el que demostra que Carles I descendia, a través de Brian Bóroimhe, Éber i Galamh, de Noè i, en última instància, d'Adam.[6] El motiu del lleó rampant que va esdevenir Estendard Reial d'Escòcia fou usat per altres clans que afirmaven ser descendents dels milesians.
La concessió de drets especials als irlandesos en l'Espanya moderna
A l'edat moderna molts homes i dones irlandesos van fugir a Espanya a conseqüència de la inestabilitat política i militar al seu país d'origen. La creença que els gaèlics irlandesos descendien de Míl Espáine i els seus seguidors espanyols era habitual a Espanya, així com a Irlanda, i com a resultat els irlandesos a Espanya se'ls va donar tots els drets i privilegis com a súbdits espanyols. En 1680 Carles II d'Espanya va emetre un decret afirmant que "els irlandesos a Espanya sempre han gaudit dels mateixos privilegis que els espanyols. Aquesta sempre ha estat la pràctica i és realitat avui dia."[7] El rei Felip V d'Espanya va expedir decrets en 1701 i 1718 confirmant aquests drets i afirmant que els irlandesos serien tractats com a espanyols nadius. En 1791, en resposta als temors sobre la Revolució francesa, es van emetre ordres reials per a crear registres de tots els estrangers a Espanya i després obligar-los a un jurament de lleialtat. Tres irlandesos nadius que vivien a Cadis acordaren signar el registre, però es va negar a prendre el jurament perquè com espanyols no estaven obligats a prendre'l. Els tres van apel·lar al Consell Reial de Madrid, qui va decretar (després de consultar al fiscal general) que "la presa del jurament, al que tots els estrangers estat obligats, no es pot extreure dels irlandesos, ja que per al sol fet del seu assentament a Espanya els irlandesos es consideren espanyols i tenen els mateixos drets".[7] El rei Carles IV d'Espanya va emetre un decret el 1792 confirmant aquesta decisió pel seu consell.[8]
_(14760459036).jpg)
