La Intervenció psicològica la podem entendre com l'activitat d'un psicòleg en el seu exercici professional amb el qual es proposa exercir una influència sobre la conducta d'un individu.[1]
Psicoteràpia vol dir tractament de la psique. Els pioners d'aquesta va ser els científics que van aplicar la hipnosi als seus pacients, com per exemple Jean-Martin Charcot, Josef Breuer, Hippolyte Bernheim, etc. A partir d'aquests autors neixen els treballs de Sigmund Freud que d'alguna manera, a excepció dels treballs conductistes, ha estat la base de la intervenció psicològica.[1] L'any 1975, Morris Parloff va fer un estudi on va determinar que existien 140 formes de psicoteràpies vigents, amb els següents punts en comú:
En psicoteràpia el terme psicodinàmic fa referència al conflicte infrapsíquic. Va ser creada per Sigmund Freus (1856-1939) que mantenia una idea provinent de la psicofísica que deia que hi havia un nivell conscient i un de preconscient, on ell va establir el llindar de la censura. L'obra de Freud es podria dividir en 4 etapes:
La psicoanàlisi es va transformar amb el que es coneix com els seus autors dissidents:[1] Carl Gustav Jung i Alfred Adler, el que va donar lloc a diverses corrents, tal com es dona actualment en la psicoanàlisi moderna on es propugnen diferents teories de seguidrs d'autors com Melanie Klein, Anna Freud, etc.
Se centra a aconseguir una adaptació del subjecte a la seva realitat habitual i als seus valors. Els estils de vida problemàtics sorgeixen de conceptes erronis, per tant el seu enfocament per la teràpia gira al voltant de l'exploració i la modificació d'aquests conceptes.
Carl Gustav Jung (1875-1961) fou un metge, psiquiatre, psicòleg i assagista suís. La seva teràpia se centrava a captar totalment l'estructura i funció del psiquisme, i entenia que era vital que la psicologia annexés el mètode experimental. El mite, els somnis i les psicopatologies constituirien un espectre de continuïtat, manifestant in vivo trets singulars, que operen sistemàticament en les profunditats de la vida anímica inconscient. Aquestes manifestacions les va anomenar arquetips o patrons de comportament. Els arquetips modelarien la forma que la consciència humana experimenta del món i com el percep. Aquests durien implícit la matriu de respostes possibles que són factibles d'observar, en un moment determinat, en la conducta particular d'un subjecte. Els arquetips actuen en tots els homes, cosa que li va permetre postular l'existència dd'un inconscient col·lectiu.
Els models humanistes inclouen les concepcions fenomenològiques humanistes i existencialistes desenvolupades en el camp psicoterapeutic. En aquest camps destaquen, la Teràpia gestalt, l'anàlisi transaccional i la psicoteràpia centrada en el client. El model es comença a desenvolupar quan Carl Rogers a la dècada dels 50 elabora la psicoteràpia centrada en el client[3] i Abraham Maslow descriu la seva piràmide.[4] L'any 1961 apareix com a reacció al conductisme l'Associació Americana de Psicologia Humanista. Podríem dir que els models humanistes es caracteritzen per:
La persona té una tendència o impuls a l'actualització, però un concepte negatiu d'un mateix en les etapes primarenques pot evitar que aquest impuls flueixi correctament. La teràpia centrada en el client, intenta que el subjecte expressi les seves ambivalències i reaccions hostils per fer fluir aquest impuls. Igualment, existeix el concepte de l'experiencing o experimentació conscient d'un sentiment reprimit, que permet al subjecte actualitzar la seva experiència. El subjecte pot desenvolupar una desconfiança cap a la seva pròpia experiència emocional basant-se en les pràctiques de l'educació i la criança que fan que hagi d'inhibir alguns sentiments o desitjos. Aquesta discrepància genera psicopatologia.
La terapia conductista neix amb l'avaluació psicològica dels soldats de la II Guerra Mundial. A partir de 1950, es produeix la gran explosió d'aquest model, amb 3 punts focus geogràfics d'extensió. A Anglaterra, Hans Eysenck, a Sud-àfrica Joseph Wolpe i als Estats Units B.F.Skinner. El 1959, Eysenck introdueix el terme teràpia de conducta per referir-se a aquella psicoteràpia basada en els principis de l'aprenentatge i en una metodologia científica del tractament. En la dècada de 1960 Albert Bandura desenvolupa l'aprenentatge per imitació o modelatge i apareixen els primers models cognitiu-conductuals amb Albert Ellis i Aaron Beck i amb els mètodes de tractament d'inoculació de l'estrès i l'ansietat de Donald Meichenbaum. Això fa crear dues corrents en la teràpia de conducta:
Els postulats del model conductual són:
La teràpia conductual se centra en els processos conductuals més propers a la conducta manifesta, en aquí i ara i considerant que la conducta anormal és adquirida en gran part a través de l'aprenentatge. En aquest sentit el condicionament clàssic posseeix les teories de Mowrer dels Teoria dels dos factors (la resposta de fugida és reforçada per la disminució de l'ansietat enfront un estímul inicialment neutre) i la Teoria d'incubació de la por (Paradoxa neuròtica, on l'estímul condicionat de caràcter fort pot adquirir les característiques de l'incondicionat, de manera que la resposta ansiògena no desapareix).
Els principis comuns de tota teràpia conductual són:
Les teràpies conductuals més conegudes serien la dessensibilització sistemàtica que comprèn tres etapes:
Després tindríem el Flooding o inundació o implosió que consisteix a aplicar el principi d'extinció, és a dir, que els estímuls condicionats a la por perdin la seva qualitat d'aversius d'una forma gradual, sense que hi hagi conseqüències negatives. També podem parlar de l'entrenament assertiu, el modelament, la teràpia aversiva, el maneig de contingències, la bioretroalimentació, etc.
Els models sistèmics van units a l'evolució de la teràpia familiar. El propósit és augmentr la comprensió del pacient per millorar el seu tractament. Inicialment, aparegué el corrent del neopsicoanàlisi que posava èmfasi en l'origen psicosocial dels conflictes psíquics, o sigui com la família intervenia en la interiorització de determinades orientacions de valor patològic social dels seus membres. La dècada de 1960 apareix el grup de Palo Alto als Estats Units a partir de l'estudi de Gregory Batenson sobre la comunicació de l'esquizofrènia i la relació amb les famílies amb estils de comunicació incongruents o paradoxals i a Europa l'escola de Milà liderada per Mara Selvini Palazzoli més centrat en el concepte de família com un sistema. Aquests dos grups seran els més influents. Val dir que els llaços comuns entre elles parteixen del fet que el terapeuta intenta fer un diagnòstic dels sistema familiar implicat en el pacient identificat. Uns se centre en el procés de seqüència problema-solució intentada (Paul Watzlawick), altres en les aliances o coalicions familiars (Minuchin) i altres analitzen la demanda i el símptoma del membre identificat (Selvini-Palazzoli).[5]
A nivell de tècniques, podem parlar de:
Són el resultat de diverses evolucions de diferents escoles psicològiques. Els fundadors moderns d'aquesta psicoteràpia són Albert Ellis i Aaron Beck. Amb dos es van formar en psicoanàlisi i la van abandonar quan van observar la dissonància entre les evidències de la investigació i la recerca psicològica i els postulats del model. En aquest sentit, Ellis va anar modificant gradualment el seu model terapèutic fins a arribar a un model propi, el qual va observar que a poc a poc anava augmentant el percentatge d'èxit. L'any 1958, publica el seu famós Model A-B-C on assegura que els trastorns emocionals (C) no deriven directament dels esdeveniments vitals actuals o passats (A) sinó de determinades creences o exigències que el mateix subjecte ha adquirit i en les quals s'autodoctrinava (B). La seva teràpia és coneguda com la Teràpia racional emotiva.
Per un altre cantó Beck, treballa amb la depressió on observa que l'estructura de les experiències dels individus determina els seus sentiments i conductes. Aquests equivalen a les creences irracionals d'Ellis i són adquirits en les etapes primarenques de la vida, i romanen a nivell no conscient activant-se posteriorment per diversos esdeveniments i a interpretacions distorsionades (distorsions cognitives) generant problemes emocionals, conductuals i relacionals. La detecció del mateix subjecte i l'aprenentatge de la seva modificació constitueixen la Teràpia Cognitiva de Beck. en l'actualitat, exietix un altre corrent, anomenada constructivista que entén que no es pot concebre una realitat objectiva que sigui distorsionada, ni que la cognició estigui per sobre de l'emoció o l'acció, pel que la seva teràpia consisteix en la reconstrucció de la mateixa coherència del sistema cognitiu del pacient.[1]
A nivell de tècniques cognitives podem parlar que el treball cognitivista va des de la conceptualització a la intervenció del cas concret. La primera és iniciar el procés diagnòstic mitjançant les primeres hipòtesis sobre l'estructura cognitiva a partir de la simptomatologia o patró conductual problemàtic. El terapeuta racionalista apuntarà a detectar els supòsits o creences disfuncionals i les distorsions cognitives subjacents a la presentació simptomàtica, i el terapeuta constructivista el rang d'incoherència en l'estructura subjectiva de significats. Un cop fet el diagnòstic es dissenya la intervenció terapèutica on existeixen diferents tècniques: