La psicologia de la personalitat és la branca de la psicologia que estudia la personalitat i la seva relació amb la conducta i amb altres funcions psicològiques.
En termes generals, podríem dir que la psicologia no ha trobat un concepte per a la personalitat més enllà de conjunt de formes i maneres característiques d'un individu d'enfrontar-se al medi.[1] En ella hi interven una sèrie d'atributs que podríem definir en quatre processos:
Seguint aquest criteri, la personalitat es pot considerar de tres maneres diferents:
També conegudes com a teories endògenes o models biològics o intrapsíquics. Es fonamenten en la genètica. Sostenen que la personalitat és constant al llarg del temps i que no varia en funció de la situació. Aquestes teories defensen que són les característiques de la mateixa persona i els seus processos interns els que determinen la seva conducta. En aquest grup trobem la teoria psicodinàmica i la teoria de trets.[2]
Autors importants d'aquest moviment són:
Conegudes com a teories exògenes, consideren que la personalitat és fruit de l'aprenentatge i té una gran dependència situacional. Aquest moviment de base conductista basaria els postulats en la psicologia de l'aprenentatge. Dins el seu cos teòric, es considera que no hi ha realitats intrapsíquiques reals i entén el concepte de personalitat com un conjunt d'hàbits apresos. L'autor que va sistematitzar tot el moviment fou l'austríac Walter Mischel, que el 1968 va resumir les tesis situacionistes en:[3][4]
Aquest moviment entén la personalitat com el resultat de la interacció entre les característiiques endògenes i els factors exògens. En definitiva, defensen l'interaccionisme entre la naturalesa biològica (hereditària i constitucional) i la naturalesa cultural (apresa). Aquest seria el model explicatiu del comportament i la resta de persones i les seves conductes serien l'element més rellevant de l'explicació de la conducta d'un individu (model interpersonal).
La teoria psicodinàmica bàsica es fonamenta en:[5]
La figura més representativa d'aquest corrent és, sense dubte, sigmund Freud. El model psicodinàmic o psicoanalista de Freud es basava en un nombre reduït de principis.[5][1]
Cal esmentar:
Hi ha dos principals enfocaments per a estudiar la teoria dels trets en la personalitat: la dels models basats en el contingut lèxic i els de base biològica. El tret és la unitat conjunta d'estudi. S'entén com a tret un conjunt d'hàbits relacionats entre si; els hàbits són conductes consistents en situacions específiques i els tipus es conceben com uns extrems en una dimensió de supertrets.[5]
Els models lèxics es redueixen a usar l'anàlisi factorial com a instrument d'identificació de l'estructura. Es fonamenten en els continguts verbals que les persones des de sempre han fet servir per descriure les altres persones. El principal model i, probablement, el més usat, és el model dels 16 factors de personalitat de Raymond Catell. L'estructura de personalitat es fonamenta en 35 variables de trets verbals de personalitat, les quals Catell va descriure inicialment. Mitjançant l'anàlisi factorial, aquest factors es van reduir fins a quedar-ne setze, els quals els definiriem com a primaris, i que es poden agrupar en 4 de secundaris. L'instrument que va crear fou el qüestionari 16PF, que en l'actualitat s'usa en la seva cinquena versió.
A partir del model de Catell, es van desenvolupar altres models com el model Big-five de McRae & Costa.
Les bases de les diferències individuals en la personalitat es troben en els mecanismes biològics. El principal avalador d'aquesta visió fou H. J. Eysenck, que es basa en dos constructes fisiològics:
Per a Eysenck, la personalitat depèn de la naturalesa del sistema nerviós de la persona, que ens porta a tres dimensions d'aquesta:
Aquesta teoria es basa en el fet que la personalitat i la conducta es veuen influïts per l'aprenentatge que es porta a terme en un context social. Les diferències intraindividuals s'atribueixen en gran part a les diferències d'aprenentatge. Tot i haver-hi un ample ventall de models, tots ells comparteixen aquests postulats:
Les principals aportacions provenen del condicionament operant de B. F. Skinner i de l'aprenentatge per observació d'Albert Bandura.[5]
La conducta de cada individu està determinada per la percepció del món que tingui. Cada persona és única i, per tant, la seva perspectiva de la personalitat també ho és, i això es reflecteix en la seva conducta. Cal entendre, però, aquesta perspectiva com a flexible i canviant.
Les principals teories fenomenològiques comparteixen aquests punts:
George Kelly es basa en el fet que els constructes personals o formes d'anticipar el món són una manera de construir o interpretar el món que ens envolta, categoritzar els elements i traçar una ruta de conducta. Els constructes conformen la realitat de la persona i la guia de la seva conducta. Per contra, la conducta problemàtica es desenvolupa quan una persona crea constructes imprecisos, molt simplificats o erronis en algun sentit.
Carl Rogers es basa en el fet que la personalitat neix de com es percep i s'experimenta un mateix dins el món que ens envolta. Els conceptes estructurals més importants són el self o configuració organitzada de les percepcions relatives al mi, jo i al self ideal. L'estat d'incogruència és el que es produeix quan l'individu percep de manera subliminal experiències que en el passat han estat associades a la pèrdua de consideració positiva, acompanyades de tensió i ansietat i a l'ús de mecanismes defensius per combatre'ls.
Abraham Maslow, fundador de la psicologia humanista, accentuava la importància de l'experiència subjectiva i la percepció única de la realitat. Maslow considerava que les persones tenen la capacitat i la necessitat d'aconseguir l'autoactualització, però que fracassen en obtenir el seu potencial humà complet. Per a Maslow aquestes necessitats formen una jerarquia que inclou els requisits fisiològics bàsics amb els quals una persona neix, coneguts com la piràmide de Maslow.