La Psicologia del pensament és la branca de la Psicologia que estudia el pensament i la relació d'aquest amb la resta de processos psicològics.
El pensament utilitza el coneixement que ens subministren la percepció i la memòria i els combina i processa obtenint-ne nous resultats. Percepció, memòria i pensament funcionen simultàniament, formant el que s’anomena cognició, un conjunt de processos mentals amb els que els individus obtenen coneixement de la realitat. Tot i la dificultat de consens del concepte, des de diferents enfocaments teòrics, sembla clar que el pensament és una activitat intencional, sempre guiada per un propòsit, que implica algun tipus d'experimentació. Com a procés cognitiu d’ordre superior, el pensament actua sempre fent un judici i una avaluació dels objectes i dels fets, integrant els coneixements passats i presents i transformant-los en nous productes, normalment destinats a resoldre un determinat problema.
La majoria d’autors consideren que el pensament es desencadena justament quan l’individu ha d’enfrontar-se amb una situació problemàtica que l’allunya de la seva activitat quotidiana. La utilitat del pensament en els éssers humans és evident quan el relacionem amb percepció i memòria. Tot individu percep determinades coses i les memoritza, construint així la seva història personal. El pensament permet integrar el passat amb el present, i utilitzar els coneixements per satisfer necessitats o, com s’ha dit, resoldre situacions noves o problemàtiques. Durant la infantesa el pensament es combina amb l’acció, que ajuda a comprovar les hipòtesis que es van formant amb relació a l’objecte de pensament. A poc a poc, l’acció va sent reemplaçada pel pensament mateix, més eficaç en el cas d’equivocacions: el pensament pot corregir-se, l’acció no.
Cada pensament té un objecte que pot ser:
Un altre tipus de classificació estaria relacionada en com determinen el curs dels esdeveniments:
En algunes psicopatologies, es poden confondre aquests dos tipus de pensament. Malgrat que en tot pensament hi ha un factor de desig inevitable, aquest ha d’estar controlat mitjançant el pensament crític.
Finalment hi hauria una darrera categoria que són les figuracions, les quals definiríem com:
El principal autor d'aquesta corrent és el psicòleg estatunidenc John Dewey. La seva teoria es basava, justament, en que un canvi en la quotidianitat és el que obliga a récorrer al pensament, el que Dewey anomena una situació de cruïlla, que planteja un problema o situació inesperada en mig de l’activitat intencional. Segons l'autor, l'acte o procés de pensament consta dels següents passos:
La psicologia del pensament basada en la teoria de l'aprenentatge considera que el pensament ha de ser entès com una part fonamental del procés pel qual un organisme s’adapta al seu entorn mitjançant la resolució de problemes. La perspectiva relaciona l’acte de pensament amb el comportament de l’home davant el medi.
Es tracta d'una teoria de llarga tradició, que ha patit diversos canvis des dels inicis amb Aristòtil. Dos idees bàsiques contribueixen a la psicologia del pensament:
El conductisme va substituir el terme associació pel de reflex condicionat, mantenint la idea que el pensament es redueix a una col·lecció d’associacions d’idees o respostes. La principal crítica a la teoria destaca que el pensament comporta una connexió necessària entre les seves parts components.
La Psicologia de la Gestalt entén el pensament com un procés psicològic, que consta d’elements configurats, en cada situació, com un tot. Els processos i factors perceptius de l'experiència passada coexisteixen en interrelació, formant una configuració organitzada. Quan les diferents parts no coincideixen entre si apareix el pensament, entès com el procés de reorganització que succeeix la tensió que sorgeix a l’organisme quan percep un problema. En la resolució de problemes es compleixen relacions necessàries des del pensament.
La majoria de problemes tenen moltes solucions possibles. El procediment habitual és comparar les diferents alternatives que se li presenten, observant diferències i decidint quina és la més apropiada per assolir l’objectiu desitjat. La discriminació varia en funció de la situació: pot referir-se a estímuls senzills característics o a qüestions intel·lectuals més complexes. També pot exigir una discriminació i valoració moral o estètica. Aquest pensament és una activitat constant en la vida de l’ésser humà.
Per ordenar la realitat s’utilitzen conceptes o idees generals. L’abstracció consisteix a extreure informació vàlida, en funció d’una o diferents categories determinades, del conjunt d’informació que es percep. Un cop s’abstreu la informació s’ha de generalitzar, que consisteix a establir que tots els objectes que posseeixen la característica pertanyen a la mateixa categoria. Així, ens movem en un món de generalitats, en comptes de particularitats.
El pensament s’orienta vers el futur. S’exerceix un control sobre els fets perquè augmenti la probabilitat d’un determinat resultat, projectant les relacions actuals cap al futur. De fet, per aquesta raó es prediu, basant el futur en la informació present. La predicció es fa amb la confiança que dona l'experiència, sustentant unes expectatives. En canvi, esperar que succeeixi alguna cosa en el futur no suposa el mateix grau d’expectància, ja que no tenim la seguretat que arribi a produir-se allò que esperem.
El pensament imaginatiu té dues característiques pròpies:
En general s'han observat dos tipus bàsics de somni diürn:
La formació de conceptes és un acte inventiu, amb el qual es construeixen classes o categories. El seu objectiu pot ser:
L'aprenentatge conceptual consisteix a relacionar un concepte ja definit amb casos nous. El pensament en funció de conceptes té avantatges: condueix a l'economia de pensaments i de conducta. Aprenem a donar respostes generalitzades a classes de coses més que a cada cosa com única. Reducció de ventall de respostes per adaptar-se a l'entorn, ja que les respostes generalitzades funcionen com principis o lleis. comporta, el perill implícit en l’ús generalitzat de conceptes de suposar que tots els elements inclosos dins una classe determinada, pel sol fet de pertànyer, són idèntics. L’ús indegut fa que es generalitzin grups i els individus integrants i apareguin els estereòtips.
En relació al pensament, cal tenir en compte a nivell d'estratègies que:
Un problema és qualsevol cosa que crea una sensació de tensió en una persona i una solució és allò que descarrega la tensió. La tensió no sempre ha de ser desagradable, també pot ser un repte. Si s’abandona o interromp el problema, la tensió es manté. Si el problema comporta una càrrega emocional, pot convertir-se en una preocupació molt persistent o en obsessions. De la forma en què els individus resolen problemes, s’ha de diferenciar entre solucions assolides mitjançant associacions fortuïtes i solucions fonamentades en un raonament (establir una relació ordenada entre les coses i els fets). El raonament és una forma de pensament altament conscient, dirigida, controlada, activa, intencionada, previnguda i orientada cap a un determinat objectiu (comença amb un problema, continua buscant una solució, a menys que s’abandoni o s’interrompi).
John Dewey va proposar 5 etapes de resolució de problemes:
Posteriorment es va reorganitzar els 5 passos anomenant-los: preparació, anàlisi, producció, verificació i reaplicació (és un procés circular, un cop acabat podem tornar a començar).
Tots els individus han adquirit una sèrie de regles lògiques que utilitzen per resoldre problemes:
La perspectiva de l’individu determina quin tipus de raonament utilitza habitualment i així caracteritza el seu pensament. Aquests dos tipus han guiat la forma d’afrontar la resolució de problemes, implicant diferents estratègies i formes d’entendre l’anàlisi dels problemes i l’orientació dels processos implicats en la resolució.
És al nucli del que s’anomena “creativitat”, constructe que s’estableix com a pont entre la intel·ligència i la personalitat, ja que implica un determinat tipus de pensament cognitiu i alhora unes determinades característiques personals de l’individu creatiu (en uns inicis es considerava vinculat exclusivament a la intel·ligència, concretament als “superdotats”). En general, s’entén que està format per a un conjunt de processos cognitius d’especial rellevància en la resolució de problemes. Tot i no haver-hi un consens sobre definició i processos implicats, podem dir que des de finals del segle xix es desenvolupen al llarg de quatre etapes amb caràcter inconscient per a l’individu: preparació, incubació, il·luminació i verificació.
J.P.Guilford va presentar el model estructural de l’intel·lecte que establia una relació directa entre el pensament creatiu i el divergent. El pensament divergent és una operació cognitiva, mitjançant la qual, a partir d’una informació concreta, el subjecte és capaç de generar múltiples informacions relacionades. La producció d’alternatives noves i lògiques pot provenir de la memòria, o de modificacions de continguts memoritzats que puguin servir per satisfer un determinat criteri. L’autor va identificar trets cognitius primaris relacionats amb la creativitat:
Primer autor que dona una definició operacional de la creativitat, proposant nombrosos tests basats en el seu model teòric. No existeixen respostes correctes o incorrectes, només variaran en el grau de creativitat expressat.
Basat en el treball de Guilford, va dir que es pot parlar de pensament creatiu quan es compleix almenys una de les següents condicions:
També s’ha preocupat per donar una definició operacional dissenyant una bateria de tests a tal efecte. Va investigar especialment la relació entre el pensament creatiu i l'educació (importància de l’ambient familiar i l'escolar).
Estudis que parlen dels trets diferenciadors dels individus creatius (Sternberg, 1985). S’ha observat que la majoria d’aquests es defineixen amb un alt grau de seguretat en un mateix i cert grau d’egoïsme, ser curiosos, entusiastes, actius, complicats, sensibles,... Pot destacar-se:
El pensament creatiu és resultat de la interacció persona/situació, i no només dels aspectes cognitius de l’individu.