Fünf Gesänge (Cinc cançons), Op. 104, és un cicle de cinc part songs per a cor mixt a cappella de Johannes Brahms, compostes l'any 1888 quan Brahms tenia 55 anys. Les cinc cançons reflecteixen un intensitat nostàlgica i fins i tot humor tràgic. La bellesa del so i el relaxat domini del mitjà es combinen amb textos que gairebé sempre tenen un sentit nostàlgic; Brahms crea una de les obres més exquisidament deprimides. Els poemes ens diuen que cap cor amorós està obert als sentits sincers del poeta; que la primavera es torna tardor; que la joventut ha desaparegut; que les esperances segueixen sense complir; també generen la connexió entre la nit i rendir-se a la son, al dormir, amb l'acceptació de la mort.[1]
Les cinc cançons estan escrites per a un cor de quatre a sis veus, SATB a SAATBB:
Està en si menor, compàs 4/4 i està escrita per a cor mixt a sis veus (SAATBB). Indicació de tempo, Langsam (lent). Està en la forma estròfica (estrofa i tornada) modificada de dues parts.[2] El text:
El sentiment de les dues primeres cançons o nocturns (Nachtwache I i II), és tot un repte d'inspiració a través d'una música commovedora i expressiva, i el seu encant fa que els perfils no quedin clarament ben dibuixats. Contralt i baix, amb els seus tons més apagats, són doblats; mentre, les veus brillants de soprano i tenor són amb una sola línia melòdica. Mitjançant aquest recurs els efectes de color són molt elevats i en aquesta primera cançó, l'efecte és gairebé eteri.[3]
La cançó inicial estableix l'ambient per a les peces que venen després ja només en els primers compassos. L'escriptura musical reflecteix els cops fràgils d'un cor despert per l'amor del qual el text parla. La dinàmica s'alterna ràpidament des del fluix fins al molt fort; sona com la respiració del narrador que busca una resposta al seu amor. Musicalment, el conjunt es caracteritza per l'escriptura antifonal, on grups de veus (en general, dones i homes) s'oposen entre si. La textura de les tres primeres cançons a sis veus ajuda a facilitar aquest tipus d'escriptura, sobretot en aquesta primera cançó amb text de Rückert, que es basa completament en aquest concepte antifonal.[2]
Està en mi bemoll major, compàs 3/2 i està escrita per a cor mixt a sis veus (SAATBB). Indicació de tempo, Feierlich bewegt (amb solemnitat). Està en la forma d'escriptura contínua, sense seccions, no repetitiva.[2] El text:
En aquesta cançó l'estat d'ànim s'estableix amb un to més confiat i tranquil·litzador tant a la música com en el text. Les repetides paraules "Ruhn sie?" en les sis veus és una imitació de les trompes dels vigilants de nit (sereno), dient als que el puguin escoltar que tanquin les seves llums confiadament i es deixin envoltar per la tranquil·litat de la nit. Aquesta és la més curta de les cinc cançons, amb només 21 compassos. Si en tota l'obra hi ha pocs exemples de referències sonores directes al text, en aquesta cançó hi ha l'excepció, amb les trompes que imiten els sons dels instruments dels serenos.[1]
Està en fa menor, compàs 2/4 i està escrita per a cor mixt a sis veus (SAATBB). Indicació de tempo, Ziemlich langsam (Bastant lent). Està en la forma ternària (ABA).[2] El text:
Arriba l'hivern i cauen les fulles mortes dels arbres: una imatge meravellosament recreada a la música amb els seus acords que canvien ràpidament, que semblen les respiracions d'un vent de tardor. Aquestes són seguides per llargues i tristes melodies en totes les parts vocals. La peça canvia temporalment al mode major, ja que el narrador experimenta un sentiment d'esperança i que aviat retorni la primavera; però això ràpidament s'esvaeix. Ens aquesta peça, els intercanvis antifonals s'aproximin encara més, que Brahms equilibra amb una secció mitjana molt contundent i molt més càlida.[2]
Està en do menor (do major), compàs 6/4 i està escrita per a cor mixt a quatre veus (SATB). Indicació de tempo, Andante. Està en la forma estròfica variada (ABA’B).[2] El text:
Aquesta és la cançó més animada i bulliciosa de la sèrie, potser a causa del caràcter folklòric del text. Es divideix clarament en dos versos, i els dos es poden dividir en una part ràpida i una lenta. Un cop més, l'envelliment de l'home contrasta amb la naturalesa, particularment al final, quan ens adonem que mentre una pedra llençada a un rierol sempre ressorgeix (retratada per un cànon ràpid entre el baríton i la soprano), la joventut mai no es pot recuperar. La composició crea un contrast amb el ritme generalment lent del conjunt; alternen dos ritmes: un de vigorós i canònic per als dies inespecífics de la joventut i l'altre més lent i més romànticament homofònic per a la intensa sensació de la seva pèrdua.[1] Hi ha un cànon en mode menor, dividit primer entre contralt i soprano, que mostra un cert caràcter eslau, tot i que l'intens apassionament de les dues seccions en mode major més que bohemi, és una mostra del Brahms més genuí.[3]
Està en do menor-do major, en compàs 3/4 i està escrita per a cor mixt a cinc veus (SATBB). La indicació de tempo és Andante. Està en la forma estròfica.[2] El text:
Aquesta cançó és la culminació de les Fünf Gesänge Op 104 (i, de fet, de l'escriptura coral secular de Brahms); és un cor a quatre veus poderosament depressiu, una peça escrita dos anys abans que les altres, el 1886. Brahms fa un tractament amb una gran intensificació cromàtica de l'harmonia.[1] De fet, el títol d'aquesta darrera cançó, "Im Herbst" ("A la tardor"), és una metàfora apta per al conjunt de tota l'obra. Sovint se la reconeix com la millor cançó secular de Brahms. Utilitzant només les quatre veus tradicionals d'un cor mixt, Brahms construeix una peça tan plena de malenconia i esperança, usant harmonies acolorides perfectament col·locades en cada moment i que no s'utilitzen en excés.[2] Brahms aconsegueix l'efecte dels tons cromàtics més foscos; inicialment la va compondre en la tonalitat de la menor però observant possibles dificultats en els cantant pel registre, la va transportar una tercera més alta, a do menor, sense perdre el caràcter inicial profundament dolorit i angoixant.[3]