Felipe González Márquez

Felipe González Márquez

(1991)
Biografia
Naixement	5 març 1942 (82 anys) Sevilla (Espanya)
Diputat al Congrés dels Diputats
29 març 2000 – 2 abril 2004 Legislatura: setena legislatura espanyola Circumscripció electoral: Sevilla Electe a: eleccions generals espanyoles de 2000
Diputat al Congrés dels Diputats
26 març 1996 – 5 abril 2000 Legislatura: sisena legislatura espanyola Circumscripció electoral: Madrid Electe a: eleccions generals espanyoles de 1996
Diputat al Congrés dels Diputats
24 juny 1993 – 9 gener 1996 Legislatura: cinquena legislatura espanyola Circumscripció electoral: Madrid Electe a: eleccions generals espanyoles de 1993
Diputat al Congrés dels Diputats
16 novembre 1989 – 13 abril 1993 Legislatura: quarta legislatura espanyola Circumscripció electoral: Madrid Electe a: eleccions generals espanyoles de 1989
Diputat al Congrés dels Diputats
7 juliol 1986 – 2 setembre 1989 Legislatura: tercera legislatura espanyola Circumscripció electoral: Madrid Electe a: eleccions generals espanyoles de 1986
President del Govern d'Espanya
2 desembre 1982 – 4 maig 1996 ← Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo – José María Aznar López →
Diputat al Congrés dels Diputats
5 novembre 1982 – 23 abril 1986 Legislatura: segona legislatura espanyola Circumscripció electoral: Madrid Electe a: eleccions generals espanyoles de 1982
3r Secretari general del PSOE
28 setembre 1979 – 21 juny 1997 ← Felipe González Márquez – Joaquín Almunia Amann →
Diputat al Congrés dels Diputats
20 març 1979 – 18 novembre 1982 Legislatura: primera legislatura espanyola Circumscripció electoral: Madrid Electe a: eleccions generals espanyoles de 1979
Diputat al Congrés dels Diputats
2 juliol 1977 – 2 gener 1979 Legislatura: legislatura constituent d'Espanya Circumscripció electoral: Madrid Electe a: eleccions generals espanyoles de 1977
3r Secretari general del PSOE
13 octubre 1974 – 20 maig 1979 ← Rodolf Llopis Ferrándiz – Felipe González Márquez →
Dades personals
Religió	Catòlic romà
Formació	Universitat de Sevilla - dret (–1965) Instituto San Isidoro ^(en) Universitats a Lovaina
Activitat
Camp de treball	Política i dret laboral
Lloc de treball	Madrid
Ocupació	advocat laboralista (1966–), polític, empresari, escriptor, jurista, professor d'universitat
Partit	Partit Socialista Obrer Espanyol (1964–)
Membre de	Joventuts Socialistes d'Espanya (1964–) Fundación Alternativas
Professors	Manuel Clavero Arévalo
Família
Cònjuge	Mar García (2012–) Carmen Romero López (1969–2008)
Premis
(2011)  Premi Point Alpha (2011)  Medalla d'Or de Madrid (2004)  Gran Creu de l'Orde del Quetzal (1998)  Fill Predilecte d'Andalusia (24 octubre 1997)  doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa II (1996)  Collar de l'Orde d'Isabel la Catòlica (20 maig 1993)  Premi Internacional Carlemany (6 novembre 1986)  Gran Creu de l'Orde El Sol del Perú (1986)  Orde de José Martí (6 gener 1984)  Gran Creu de l'Orde Militar de Crist (1984)  Gran Creu del Mèrit Militar amb distintiu blanc  Orde del Falcó  Orde del Quetzal  Orde del Sol del Perú  Condecoració d'Honor pels Serveis a la República d'Àustria  Orde de Crist  Orde d'Isabel la Catòlica  Orde del Mèrit Militar  Orde del Direkgunabhorn
Signatura

Felipe González Márquez (Dos Hermanas, Andalusia, 5 de març de 1942) és un advocat i polític fou Secretari General del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) des de 1974 a 1997 i tercer president del govern de l'actual període democràtic a Espanya des de 1982 a 1996.

Joventut

Va néixer en una família acomodada. Va realitzar els seus estudis primaris al col·legi dels Pares Claretians i a l'Institut San Isidoro de Sevilla. Posteriorment va estudiar a la Universitat de Sevilla, on obtingué la llicenciatura de dret. Mentre va ser estudiant va militar a la Juventud Universitaria Masculina de Acción Católica JUMAC que poc després va canviar de nom en Juventud Estudiante Católica (JEC)^[1] i en les Juventudes Obreras Católicas, de inspiració democristiana.

Com advocat laboralista en aquesta ciutat, va entrar a formar part del PSOE l'any 1963, on va usar el nom d'Isidoro per la situació d'il·legalitat en la qual el règim franquista havia posat el partit polític. Va ser capdavanter del PSOE des dels anys 1970, fins al Congrés de Suresnes (França) de 1974, quan va ser escollit secretari general, en substitució de Rodolfo Llopis i va liderar el distanciament entre el PSOE i el marxisme.

Després de les eleccions generals espanyoles de 1977 va esdevenir diputat a les Corts i cap del partit majoritari de l'oposició, el que va tornar a repetir a les eleccions generals espanyoles de 1979, quan el partit amb 121 deputats va poder posicionar-se com a alternativa de govern.

President de Govern (1982-1996)

Després de la victòria del PSOE del 20 d'octubre de 1982, en la qual va obtenir el 48,3% dels sufragis i 202 diputats, la primera majoria absoluta d'un partit a la democràcia, va ser escollit president del govern espanyol pel Congrés dels Diputats, amb el compromís de canviar-ho tot sense revolucionar res dins d'un projecte de regeneració de l'Estat i de la societat,^[2] i va encapçalar un govern en el qual Alfonso Guerra fou designat vicepresident. Posteriorment va guanyar també les eleccions de 1986, 1989 i 1993, les dues primeres amb majoria absoluta.

Va seguir una política econòmica liberal, combinada amb reformes socials d'esquerres. Els seus governs van portar a terme la reconversió industrial, i la universalització tant del sistema educatiu espanyol, com del sistema sanitari i de seguretat social, així com una modernització de les infraestructures, finançada mitjançant un controvertit augment del deute públic. Va portar a terme una important tasca de modernització i acostament a la societat de l'exèrcit, acabant amb el fantasma permanent d'un nou cop d'estat.

Sota el seu mandat, Espanya es va unir a la Comunitat Econòmica Europea l'any 1985, l'entrada efectiva de la qual es va produir l'1 de gener de 1986.

Va defensar l'obertura del país a l'exterior i les relacions amb Europa, els Estats Units d'Amèrica i l'Amèrica Llatina. Durant el govern del seu antecessor Leopoldo Calvo-Sotelo s'havia oposat a l'entrada en l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN). Tot i això hi va donar la permanència d'Espanya després de convocar un referèndum el 1986. Va donar suport amb l'enviament de tropes, incloent mariners de reemplaçament, i logístic, a les forces aliades a la Guerra del Golf de 1990 i 1991. L'any 1993 fou guardonat amb el Premi Internacional Carlemany pels seus esforços en favor de la unitat europea.

Va sofrir les primeres vagues generals de la democràcia, el que va dur al distanciament del seu partit del sindicat Unió General de Treballadors (UGT), també creat pel fundador del PSOE Pablo Iglesias, i a la ruptura de la seva amistat amb el líder del sindicat Nicolás Redondo Urbieta, el seu valedor al Congrés de Suresnes.

Entre els anys 1983 i 1987 els Grups Antiterroristes d'Alliberament van ser responsables de la mort de 23 persones i d'una trama de corrupció generalitzada basada en els fons reservats del Ministeri de l'Interior que van dur a la presó, entre altres el ministre de l'Interior José Barrionuevo Peña i Rafael Vera, Secretari d'Estat per la Seguretat, el secretari general del Partit Socialista d'Euskadi Ricardo García Damborenea, l'exgovernador civil de Guipúzcoa Julen Elgorriaga, el tinent coronel Ángel Vaquero i el llargament condecorat General de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo. El mateix president del govern espanyol, Felipe González, fou assenyalat insistentment com a màxim responsable de la trama,^[3] tot i que no fou finalment processat,^[4] i el 2010 declarà que tingué l'oportunitat de volar la cúpula de l'organització i va optar per no fer-ho.^[5]

Durant la seva última etapa de govern es van succeir els escàndols de corrupció: Flick (finançament il·legal del PSOE), fons reservats (desviament de partides destinades a la lluita antiterrorista), Filesa (les empreses Filesa, Malesa i Time-Export, que servien per finançar il·legalment el PSOE), Ibercorp, comissions il·legals a l'obra de l'AVE, cas Juan Guerra (germà del vicepresident Alfonso Guerra) i el cas Luis Roldán (director de la Guàrdia Civil). A més, va sortir a la llum pública el terrorisme d'estat (GAL), amb membres del seu govern involucrats. Malgrat d'aquest cúmul d'escàndols, González sempre va negar la seva implicació i coneixement sobre ells.

Retirada de la política activa

González va perdre les eleccions generals de 1996 per un estret marge, en favor del Partit Popular encapçalat per José María Aznar. Al 34è Congrés del partit, celebrat a Madrid entre els dies 20 i 22 de juny de 1997, va dimitir i va ser substituït a la secretaria general per Joaquín Almunia.

Va ser diputat per Madrid fins a les eleccions generals espanyoles de 2000, en les quals es va presentar al Congrés a la llista electoral del PSOE per la província de Sevilla. Va acabar renunciant a presentar-se a les eleccions generals de 2004. Actualment està gairebé retirat de la política, i presideix la Fundació Progrés Global. Entre 2010 i 2015 va formar part del Consell d'Administració de Gas Natural Fenosa.^[6][7] En prendre posicions de centre dreta, el 2016 es va oposar contra Pedro Sánchez.^[8] En 2014 va obtenir la nacionalitat colombiana.^[9]

El 2020 es va informar de l'existència d'un informe de la CIA que afirmava la seva aprovació per a la creació dels GAL.^[10]

Llibres publicats

En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons
Viquidites	Viquidites

• 1982: Un discurso ético
• 1997: El Socialismo
• 2001: El futuro no es lo que era, coautor amb Juan Luis Cebrián
• 2003: Memorias del futuro

Referències

1. Montero García, Feliciano «De la JUMAC a LA JEC. Aproximación a la historia de la A.C. estudiantil» (pdf) (en castellà). JEC, 1998, pàg. 21-71.
2. Juliá, Santos. Un siglo de España. Política y sociedad (en castellà). Madrid: Marcial Pons, 1999, p. 260,262. ISBN 84-9537903-1. 
3. Colli, Nieves «La "X" de los GAL, 25 años despues» (en castellà). ABC, 05-04-2011.
4. «Cas GAL, 1997». Anuaris.cat. Anuaris de la Fundació Catalunya. Arxivat de l'original el 2020-08-24. [Consulta: 16 març 2019].
5. Millás,, Juan José «Tuve que decidir si se volaba a la cúpula de ETA. Dije no. Y no sé si hice lo correcto» (entrevista) (en castellà). El País, 07-11-2010.
6. Carcar, Santiago «Gas Natural ficha a Felipe González como consejero independiente» (en castellà). El País, 18-12-2010.
7. «Felipe González deja el consejo de Gas Natural «porque es muy aburrido»» (en castellà). El País, 09-01-2014.
8. Ferrer i Fornells, Mariona «Guerra al PSOE: Felipe González el detonant de la rebel·lió final». Ara, 29-09-2016. «L'expresident culmina la batalla contra Sánchez, a qui acusa d'haver-lo enganyat»
9. «Felipe González se convierte en ciudadano colombiano» (en castellà). ABC, 03-12-2014. [Consulta: 11 febrer 2022].
10. «El grupo parlamentario de Bildu pide la comparecencia de Felipe González» (en castellà), 15-06-2020. [Consulta: 15 juny 2020].

Enllaços externs

• «Felipe González Márquez» (en castellà). Barcelona: Cidob. Arxivat de l'original el 2007-05-17. [Consulta: 22 maig 2007].
• «Preisträger» (en alemany, francès, neerlandès, anglès). Der Internationaile Karlspreis zu Aachen.

Càrrecs públics
Precedit per: Leopoldo Calvo-Sotelo	President del Govern d'Espanya 1982 - 1996	Succeït per: José María Aznar
Càrrecs en partits polítics i organitzacions
Precedit per: Rodolfo Llopis	Secretari General del PSOE 1974 - 1997	Succeït per: Joaquín Almunia
Precedit per: Ningú	Portaveu del Grup Socialista al Congrés dels Diputats 1977 – 1979	Succeït per: Alfonso Guerra González