David Edward Card (nascut el 1956) és un economista canadenc-estatunidenc[1] i professor d'economia de la promoció de 1950 a la Universitat de Calif�
David Edward Card (nascut el 1956) és un economista canadenc-estatunidenc[1] i professor d'economia de la promoció de 1950 a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, on hi treballa des de 1997. Va ser guardonat amb la meitat del Premi Nobel d'Economia del 2021 "pels seus estudis empírics sobre l'economia del treball", juntament amb Joshua Angrist i Guido Imbens.[2]
David Card va néixer a Guelph, Ontàrio, el 1956,[3] en una família de ramaders de llet.[4] Card es va graduar a l'institut John F. Ross Collegiate Vocational Institute, on va estudiar de 1970 a 1975.[5] Inicialment intentava obtenir un títol en física, abans de canviar a economia durant els seus estudis de grau.[6] Més tard va obtenir el seu grau de Bachelor of Arts a la Universitat de Queen's el 1978 i el seu Doctorat en economia el 1983 a la Universitat de Princeton, després de completar una tesi doctoral anomenada "Indexation in long term labor contracts" sota la supervisió d'Orley Ashenfelter.[7][8]
Card va començar la seva carrera a l'escola de negocis Universitat de Chicago Graduate School of Business, on va ser professor assistent d'Economia de l'Empresa de 1982 a 1983.[9] Va formar part del cos docent de Princeton de 1983 a 1997, abans de traslladar-se a la Universitat de Califòrnia a Berkeley. També va exercir com a professor visitant a la Universitat de Colúmbia[9] de 1990 a 1991. De 1988 a 1992, Card va ser editor associat del Journal of Labor Economics, i de 1993 a 1997 va ser coeditor de Econometrica. De 2002 a 2005, va ser coeditor de The American Economic Review.[9]
A principis de la dècada de 1990, Card va rebre molta atenció per la seva troballa, juntament amb el seu aleshores col·lega de la Universitat de Princeton Alan B. Krueger, que, contràriament a les creences generalment acceptades entre els economistes, l'augment del salari mínim a Nova Jersey no va provocar una reducció de llocs de treball a les empreses de menjar ràpid d'aquest estat.[10][11][2] Tot i que la metodologia (vegeu diferència en diferències) i la seva afirmació van ser qüestionades (vegeu salari mínim per a més discussió), estudis posteriors sobre augments del salari mínim van tendir a confirmar les troballes de Card i Krueger,[12] i molts economistes, inclosos Joseph Stiglitz i Paul Krugman,[13] accepten aquests resultats.[14]
David Card també ha fet aportacions a la recerca sobre la immigració,[15] l'educació,[16] la formació laboral i la desigualtat. Gran part del treball de Card es centra en una comparació entre els Estats Units i el Canadà en diverses situacions. Pel que fa a la immigració, les investigacions de Card han demostrat que l'impacte econòmic dels nous immigrants és mínim. Card ha fet diversos estudis de cas sobre la ràpida assimilació dels grups d'immigrants, trobant que tenen poc o cap impacte en els salaris. Per exemple, Card va estudiar l'impacte econòmic de l me de Mariel (èxode del Mariel), i va comparar els efectes econòmics a Miami amb els d'Atlanta, Houston, Los Angeles i Tampa, que reben menys immigrants cubans.[4] Card va descobrir que, tot i l'augment dràstic del 7% en la mà d'obra poc qualificada a Miami, els salaris d'aquests treballadors no es van veure afectats negativament de manera significativa. A més, va trobar que les taxes generals d'atur i els salaris per al mercat laboral en el seu conjunt a Miami no es van modificar per la l'arribada sobtada d'immigrants.[17][4] En una entrevista a The New York Times, Card va declarar: "Sincerament, crec que els arguments econòmics [contra la immigració] són secundaris. Són gairebé irrellevants."[4]
A banda del fet que Card de vegades investiga qüestions amb fortes implicacions polítiques, no es posiciona públicament sobre temes polítics ni fa recomanacions de polítiques públiques. Així i tot, el seu treball és citat regularment en suport a l'increment de la immigració i de legislacions sobre el salari mínim.[18][17]
Va actuar com a testimoni per a Harvard en el cas d'admissions de Harvard del 2018.[19]
David Card ha fet contribucions influents a l'economia de l'educació mitjançant l'estudi de com l'accés i els entorns escolars afecten els resultats a llarg termini. En un dels seus estudis, Card va utilitzar la proximitat a les universitats com una variable instrumental. Els resultats van mostrar que les persones que vivien més a prop de les universitats tenien més probabilitats de matricular-s'hi. A causa dels anys addicionals d'escolarització, això es traduïa en un augment dels ingressos.[16] El treball de Card va ajudar a demostrar que hi ha altres factors que afecten els ingressos i hi jugen un paper clau, com l'escolarització. També va trobar que les ràtios d'aules més petites, els ingressos del personal i els recursos poden afectar les perspectives dels estudiants, especialment per a aquells que provenen de fons desfavorits.[20] Les seves troballes van animar els economistes a considerar com els entorns educatius poden afectar la desigualtat al llarg del temps, i els seus estudis van ajudar a ampliar la manera com els economistes pensen sobre l'educació en destacar la importància de la variació en el món real, les diferències institucionals i les experiències dels estudiants. El seu treball va tenir un paper important en el canvi del camp cap a un disseny empíric més acurat i va ajudar a establir l'educació com un àmbit on s'havien d'utilitzar evidències causals concrets per entendre la mobilitat econòmica i les oportunitats. Aquestes contribucions van formar part d'un moviment empíric més ampli reconegut quan Card va rebre el Premi Nobel d'Economia el 2021.[3][5]
Va ser guardonat amb la Medalla John Bates Clark de 1995, atorgada a "aquell economista estatunidenc menor de quaranta anys que es consideri que ha fet la contribució més significativa al pensament i coneixement econòmic", pel seu treball relacionat amb el salari mínim així com els efectes econòmics de l'èxode del Mariel.[4] Va impartir la Conferència Richard T. Ely de la American Economic Association el 2009 a San Francisco. Una enquesta realitzada el 2011 entre professors d'economia va nomenar Card com el seu cinquè economista viu preferit de menys de 60 anys.[21] Juntament amb N. Gregory Mankiw, va ser elegit vicepresident de l'American Economic Association per a l'any 2014.[22]
Juntament amb Richard Blundell, va rebre el premi Fundació BBVA Fronteres del Coneixement 2014 en la categoria d'Economia, Finances i Gestió d'Empreses per "les seves contribucions a la microeconomia empírica", segons la citació del jurat. "Motivats per preguntes empíriques importants, van desenvolupar i estimar models economètrics adequats, fent contribucions metodològiques significatives en el procés. Tots dos són coneguts per la seva atenció als detalls institucionals, un disseny d'investigació acurat i innovador, una aplicació rigorosa d'eines economètriques i la presentació desapassionada dels resultats."[23]
Card va ser elegit membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units el 2021.[24] Va guanyar el Premi Nobel d'Economia el 2021 per investigacions que demostraven que un augment del salari mínim no condueix a menys contractacions, i que els immigrants no redueixen els salaris dels treballadors locals.[2]
Informasi ini disarikan dari Wikipedia dan disajikan kembali untuk tujuan edukasi. Konten tersedia di bawah lisensi CC BY-SA 3.0. Kami tidak bertanggung jawab atas ketidakakuratan data yang bersumber dari kontribusi publik tersebut.