La crema de llibres a l'Alemanya nazi es va iniciar el 10 de maig de 1933 i va consistir en una acció realitzada específicament per estudiants, professors i membres del Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys quan aquests van llençar al foc de forma pública els llibres dels autors que havien estat condemnats a l'ostracisme per ser considerats «perillosos».
L'acció es va realitzar sota la direcció del Nationalsozialistischer Deutscher Studentenbund (NSDStB), la federació nazi d'estudiants, a la Plaça de l'Òpera de Berlín i en altres 21 ciutats universitàries. La crema de llibres va ser el punt àlgid de l'anomenada Aktion wider den undeutschen Geist, en català «Acció contra l'esperit antialemany», iniciada al març de 1933, amb la qual, després de la presa de poder del règim nazi, es començava la persecució sistemàtica dels escriptors jueus, marxistes, pacifistes i altres autors opositors o simplement desagradables al règim.
Ja durant la República de Weimar la Deutsche Studentenschaft (DSt), l'associació d'estudiants alemanya, estava influenciada per la ideologia nazi.[1] Mentre que les associacions locals eren dominades cada vegada més per forces nacionalistes i antisemites, a les universitats alemanyes dominava un ambient fortament reaccionari, xovinista i nacionalista. Des de l'estiu de 1931, el DSt era dirigit per un representant del NSDStB, que en les eleccions de 1931 a la junta d'estudiants havia aconseguit el 44,4% dels vots. Després de la presa de poder nazi el 30 de gener de 1933, ambdues organitzacions d'estudiants, la DSt i la NSDStB, es van disputar l'hegemonia.[2] Per a millorar les relacions amb els estudiants, tres mesos després de la presa de poder i poc després de la creació del Hauptamt für Presse und Propaganda der Deutschen Studentenschaft («Ministeri del Reich per a la Il·lustració Pública i la Propaganda») al març de 1933.
A principis d'abril de 1933, la DSt va demanar als seus òrgans que participessin en l'Aktion wider den undeutschen Geist que havia de durar quatre setmanes. Un dels principals iniciadors va ser Hans Karl Leistritz, director de l'oficina principal. L'acció havia de començar el 12 d'abril i finalitzar el 10 de maig amb fogueres de llibres als carrers.[3] L'acció es realitzava en homenatge de la crema de llibres realitzada en el Festival de Wartburg de 1817 i va ser presentada com «una acció general contra l'esperit de desintegració jueu»: «L'esperit jueu, tal com manifesta la seva completa descaradura en la seva incitació a l'odi mundial i tal com ja ha buscat refugi en la literatura alemanya, ha de ser erradicat».[nota 1][nota 2] Per a la política universitària l'Aktion wider den undeutschen Geist va significar el començament de la conquesta de les universitats per les associacions d'estudiants declarades com «Sturmabteilung de l'esperit».[4]
Com a primera mesura es va ordenar formar «comissions de lluita contra l'esperit antialemany» en les institucions d'educació superior a les quals havien de pertànyer dos estudiants, un professor, un representant de la Kampfbund für deutsche Kultur, associació cultural nacionalista dirigida per Alfred Rosenberg, i un escriptor. La direcció havia estat reservada per Adolf Hitler per a l'associació d'estudiants respectiva.
L'element més important en la lluita política dels estudiants era la propaganda. El 2 d'abril de 1933, un dia després de l'inici del boicot als comerços jueus, es va redactar un pla detallat, el 6 d'abril es va enviar una circular a les diferents associacions d'estudiants per a informar sobre les accions preparades:[5]
La direcció de la DSt pretenia demostrar amb aquesta acció que estava disposada i era capaç de mobilitzar els estudiants a favor del nazisme. Amb això estava en competència amb el NSDStB, que després de les eleccions al parlament de març de 1933 s'atribuïa en exclusiva les competències sobre l'educació política dels estudiants. En conseqüència, durant les preparacions va haver-hi desavinences entre ambdues organitzacions i els seus dirigents Gerhard Krüger (DSt) i Oskar Stäbel (NSDStB). Un dia abans de l'acció, l'11 d'abril, Stäbel encara ordenava en un comunicat d'urgència no només donar suport a l'acció del DSt, sinó «prendre el lideratge».[6]
L'inici va ser la promulgació el 12 d'abril de 1933 de Die zwölf Thesen wider den undeutschen Geist («Les dotze tesis contra l'esperit antialemany»).[nota 3] Incloïa les idees i objectius de l'acció, a més de denunciar el pensament jueu, socialdemòcrata, comunista i liberal, així com els seus representants. Les tesis es van escriure en lletra gòtica i en tinta vermella, i van ser exposades en forma de cartells a les universitats alemanyes, a més de ser publicades per molts periòdics:
Els «comitès de lluita» locals van ser les puntes de llança de les associacions d'estudiants contra l'«intel·lectualisme jueu». El director del Kampfausschusses wider den undeutschen Geist («Comitè de lluita contra l'esperit antialemany») nacional era Paul Karl Schmidt, que en la postguerra es faria famós sota el pseudònim de Paul Carell. Schmidt signava el cartell i les dotze tesis com a responsable i amb això va aconseguir facilitar el seu lloc com a cap de premsa del Ministeri d'Exteriors nazi, escrivint propaganda de guerra antijueva.[7] Després de la guerra, Schmidt, va tenir una reeixida carrera com a periodista i assagista.
De forma paral·lela als cartells, es va crear l'anomenat «servei d'articles» que havia de proveir de declaracions de suport d'artistes i intel·lectuals nacionalistes, a través de les quals el públic s'aniria mentalitzant. Es va demanar a 66 escriptors que oferissin un assaig que seria distribuït a través del DSt a la premsa, entre els quals es trobaven Werner Bergengruen, Richard Billinger, Paul Ernst, Max Halbe, Karl Jaspers i Julius Streicher. L'èxit de l'acció va ser mínim. La majoria dels autors que van rebre la petició no van contestar, ni tan sols Alfred Rosenberg, al qual s'havia demanat en una carta ex profeso la participació. Nombrosos autors van assenyalar el curt termini i van oferir textos ja publicats per a la seva reedició, com va ser el cas d'Erwin Guido Kolbenheyer.[8] Finalment només es van poder publicar quatre col·laboracions, les d'Herbert Böhme, Will Vesper, Alfred Baeumler i Kurt Herwarth Ball.
El 19 d'abril es produí una crida de la direcció del DSt a realitzar una nova acció en la lluita «contra els docents universitaris que per a nosaltres són ineptes». El lema era el següent: «L'estat ha estat conquistat. La universitat encara no! Les SA de la ment és cridada a files. Amunt la bandera!» Els estudiants van ser comminats a denunciar els docents que havien d'abandonar el seu lloc de treball d'acord amb la nova Llei alemanya per a la restauració de la funció pública del 7 d'abril de 1933, escrivint declaracions jurades i buscant material comprometedor a les classes magistrals o en llibres recomanats. Al grup de docents afectats pertanyien jueus, membres del Partit Comunista d'Alemanya o del Reichsbanner Schwarz-Rot-Gold, encara que segons la interpretació del DSt, també afectava a aquells que «hagin insultat el Führer de la nació, al Moviment d'alçament nacional o als soldats en el front», així com els professors el «mètode científic dels quals correspongués als seus punts de vista liberals i especialment els pacifistes». També els professors amb una «posició política irreprotxable» haurien de ser denunciats a la direcció del DSt si només mostraven «un talent mediocre». Gairebé totes les universitats van participar en l'acció i els catedràtics, degans i rectors li van donar suport. Va haver-hi atacs organitzats contra docents, treballadors de l'administració i estudiants jueus, les classes van ser interrompudes i boicotejades, i als professors jueus se'ls va impedir arribar als seus llocs de treball.
La caça de bruixes va arribar fins a tal punt, que les universitats de Königsberg, Rostock, Erlangen, Münster i Dresden es van col·locar costells de dos metres d'alt en què es van col·locar els noms de professors i obres literàries considerats enemics:
L'associació d'estudiants de la Universitat de Rostock va informar que el 5 de maig havien realitzat una gran festa en la qual «es van clavar amb claus de quatre polzades vuit de les pitjors obres literàries: Magnus Hirschfeld, Tucholsky, Stephan Zweig, Lion Feuchtwanger, Wikki [sic] Baum, Remarque, Emil Ludwig i die Weltbühne».
La segona fase de la «campanya de formació» va començar el 26 d'abril de 1933 amb la recollida de «literatura decadent». Cada estudiant havia de netejar de llibres «perjudicials» la seva biblioteca pròpia i després la dels seus coneguts, per a després rastrejar les biblioteques d'universitats i instituts. També es van revisar les biblioteques públiques i les llibreries buscant literatura «digna de ser cremada». Les biblioteques locals i populars van ser comminades a «netejar» elles mateixes els seus fons bibliogràfics i a lliurar després els llibres voluntàriament. Els estudiants van trobar suport en els professors i rectors, que després no feien acte de presència a les fogueres, sinó que també van col·laborar en els comitès de lluita que seleccionaven els documents que havien de ser cremats. La base per a la selecció dels llibres la formaven les «llistes negres» del bibliotecari Wolfgang Herrmann, de 29 anys.
També la indústria del llibre i les biblioteques van donar suport activament a l'acció estudiantil. La direcció de l'Associació dels bibliotecaris populars alemanys i el Börsenblatt des deutschen Buchhandels («Revista de la indústria del llibre») van repartir llistes comentades de llibres prohibits i els bibliotecaris assenyalaven en els seus aclariments que la literatura que seria destruïda era principalment d'origen jueu. Aquelles institucions perjudicades pel material requisat no es van defensar, les llibreries fins i tot van ser comminades a signar una declaració:
El 6 de maig, amb el saqueig de biblioteques i llibreries de tot el país, va començar la fase final de l'Aktion wider den undeutschen Geist. Els llibres marcats van ser aplegats i transportats per tropes d'assalt d'estudiants. A Berlín van assaltar els estudiants de l'Escola Superior d'Esport i els de Veterinària de l'Institut für Sexualwissenschaft de Magnus Hirschfeld, al barri de Tiergarten, i van saquejar-ne la biblioteca amb els seus més de deu mil volums. Magnus Hirschfeld va veure la destrucció de la seva obra en el noticiari d'un cinema de París.
Al cartell i la recollida de llibres havia de seguir, com a tercer pas, l'«execució de l'esperit maligne», tal com ho havia anunciat al principi de l'acció l'Oficina principal per a formació i propaganda del DSt: «El 10 de maig de 1933, en totes les universitats es lliuraran els escrits degenerats a les flames». Els estudiants veieren en la crema de llibres un acte simbòlic: així com en l'antiguitat se li donava al foc una funció purificant i sanadora, així havia de destacar-se «que a Alemanya la nació s'ha purificat per dins i per fora», segons Joseph Goebbels en el seu discurs a la plaça de l'Òpera el 10 de març de 1933.
Per això, es va enviar una circular el 9 de maig a les diferents associacions locals en la qual es van escriure les anomenades Feuersprüche («Proclames al foc»), que havien de donar una unitat de fons simbòlica a la crema de llibres de l'endemà. Aquesta sèrie de proclames predeterminades havien de sentir-se a tot el país quan un representant dels estudiants tirés al foc de forma exemplar les obres dels literats Schund und Schmutzliteraten («d'escòria i brutícia»). Així s'emfatitzava l'acció simbòlica de la crema de llibres i se li donava el caràcter d'un ritual. La circular estava signada per Gerhard Krüger del DSt i pel director de l'oficina principal Hans Karl Leistritz:
En la retransmissió radiofònica des de la plaça de l'Òpera de Berlín, se senten petites variacions del text, així en l'última proclama en comptes de «flama» s'usa la paraula «foc». Karl Marx és anomenat amb el nom de pila, Sigmund Freud és qualificat de «destructor de l'ànima» i cremat amb els «escrits de l'escola de Sigmund Freud» i Emil Ludwig és cridat amb eufòria «Emil Ludwig Kohn».
El 10 de maig de 1933 havia estat planejat com el punt àlgid de l'Aktion wider den undeutschen Geist. Tot havia de realitzar-se amb precisió militar, es va enviar un programa detallat a les associacions d'estudiants locals: entre les 20:30 i les 22:00 h una proclama del DSt a l'auditori de cada universitat havia d'inaugurar l'Aktion i, en fosquejar, una marxa de torxes havia de portar els llibres fins al lloc en què es farien les fogueres, on l'acte havia d'acabar entre les 23:00 i les 24:00 h amb la crema. Les associacions d'estudiants van ser exhortades a seguir aquest pla amb la major exactitud possible i a realitzar les accions de la forma més sumptuosa possible, ja que entre les 23:00 i les 24:00 h la ràdio Deutsche Welle tenia previst un reportatge amb connexions locals. La lectura literal de les proclames del foc era obligatòria. En totes les ciutats ja s'havien muntat fogueres durant el dia, davant les quals es farien els discursos als participants, llegits en la seva majoria per catedràtics de la respectiva universitat. A Berlín va parlar-hi, a més, el ministre de propaganda Joseph Goebbels.
Després de la classe magistral d'Alfred Baeumler, que com a catedràtic de Filosofia i Pedagogia política a la capital havia estat convocat, es va formar la marxa de torxes a la plaça de Hegel, darrere de la Universitat Humboldt, per a recórrer el camí al llarg de l'Illa dels Museus fins a la residència d'estudiants al carrer Oranienburg, on esperaven les camionetes que carregaven uns 25.000 llibres. Fritz Hippler, el director de l'associació d'estudiants nazis de Brandenburg i més tard productor de la pel·lícula de propaganda antisemita Der ewige Jude (1940), va realitzar un discurs incendiari fins que cap a les 22:00 h la manifestació es va dirigir, sota una pluja torrencial i acompanyats d'una banda de música de les SA, en direcció a la Königsplatz, davant del Reichstag. El bust destrossat de Magnus Hirschfeld empalat, acompanyava la desfilada. Envoltats de milers de curiosos, la comitiva d'estudiants nazis, membres de l'Studentenverbindung en vestit típic, catedràtics en vestit talar, federacions de les SA, les SS i de les Joventuts Hitlerianes, escortats per la policia muntada, passava per sota de la Porta de Brandenburg i al llarg de l'Unter denn Linden, fins a arribar a la plaça de l'Òpera. Orquestres de les SA i les SS tocaven música de marxa i patriòtica i la plaça al complet estava il·luminada pels focus de les notícies de la televisió.
Atès que la foguera no va poder ser encesa per la pluja torrencial, els bombers van ajudar amb bidons de gasolina. Després del discurs del líder dels estudiants, Herbert Gutjahr, que acabava amb les paraules «Hem dirigit les nostres accions contra l'esperit antialemany. Lliuro tot l'antialemany al foc!», nou representants electes dels estudiants llençaven els primers llibres al foc, mentre recitaven les proclames. Seguidament, amb gran gaubança dels estudiants i del públic, es van llençar al foc la resta dels llibres, formant-se una cadena de mans que transportava els llibres des de les furgonetes fins a la pira, en la qual van acabar llibres «antialemanys» de Karl Marx, Heinrich Heine, Kurt Tucholsky, Sigmund Freud i un total de 94 autors. Molts dels autors repudiats vius ja estaven exiliats a l'estranger en aquest moment. Erich Kästner era l'únic que es trobava entre els tafaners i va haver de sentir com també esmentaven el seu nom.[10][11]
Unes 70.000 persones van prendre part a l'Aktion. Cap a mitjanit va aparèixer el ministre de propaganda, Joseph Goebbels, doctorat en Germanística, i va realitzar el seu discurs, després del qual ja no quedaven més que un munt de cendres fumejants. Amb el cant del Horst-Wessel-Lied va finalitzar l'espectacle. La retransmissió de l'emissora Deutschlandsender des de la plaça de l'Òpera de Berlín s'ha conservat.[12]
Alhora que a Berlín, el 10 de maig de 1933 també es van realitzar cremes de llibres a vint-i-una ciutats universitàries més: Bonn, Braunschweig, Bremen, Breslau, Dortmund, Dresden, Frankfurt del Main, Göttingen, Greifswald, Hannover, Hann. Münden, Kiel, Königsberg, Landau, Marburg an der Lahn, Múnic, Münster, Nuremberg, Rostock, Worms i Würzburg. A causa que el 10 de maig va haver-hi pluges torrencials en diversos llocs, en algunes ciutats es va retardar l'acte. Fins al 19 de maig es van realitzar altres vuit cremes de llibres: el 12 de maig a Erlangen i Halle, el 15 de maig a Hamburg, el 17 de maig a Heidelberg i Colònia i el 19 de maig a Mannheim i Kassel (amb 30.000 participants).
La crema pública planejada pel 10 de maig a Friburg de Brisgòvia va ser cancel·lada inicialment per raons desconegudes, però es va buscar una data alternativa per a una crema «simbòlica» més petita amb les associacions juvenils i els estudiants a l'estadi esportiu de la universitat pel 21 de juny. Després que la convocatòria també hagués d'anul·lar-se a causa de mal temps, es va planejar realitzar-la el 24 de juny durant la festa del solstici nazi, juntament amb l'associació d'estudiants de Friburg. Durant l'acte, el filòsof Martin Heidegger, en aquell moment rector de la Universitat de Friburg, va realitzar un discurs:
L'última crema de llibres es va realitzar el 21 de juny a Darmstadt, mentre que la primera s'havia produït el 8 de maig a Gießen. A les ciutats universitàries de Stuttgart i Tübingen, així com a Singen, el comissari per a l'associació d'estudiants de Württemberg, l'escriptor Gerhard Schumann, va prohibir l'acció i va mantenir la prohibició malgrat les protestes que alguns estudiants van realitzar des de Berlín.[13] L'associació d'estudiants de Danzig va informar que, a causa de la situació política de la ciutat que es trobava sota administració de la Societat de Nacions, no era possible realitzar l'acte.
A Múnic es van realitzar dues cremes de llibres, una organitzada per les Joventuts Hitlerianes el 6 de maig de 1933, ja que la direcció de la Joventuts havia ordenat a les seves fraccions «en tots els llocs [...] una crema de tots els llibres i escrits marxistes i pacifistes», i una altra el 10 de maig, en la qual van participar 50.000 espectadors a la Königsplatz. Totes les emissores de ràdio bavareses van informar sobre l'esdeveniment.[14]
La crema de llibres havia estat organitzada per la DSt, la federació dels Allgemeiner Studierendenausschuss i el NSDStB, i es va realitzar amb el permís implícit de les autoritats, essent fins i tot acompanyats i assessorats per la policia i els bombers. Numerosos catedràtics i professors van participar en els actes i van aparèixer davant les fogueres amb les seves togues oficials per a realitzar els seus discursos, com el filòsof Alfred Baeumler a Berlín, el germanista Hans Naumann a Bonn i els germanistes Friedrich Neumann i Gerhard Fricke a Göttingen. A Dresden va ser Will Vesper qui va efectuar l'al·legat. A Greifswald es va incloure la crema de llibres a l'Aktion que havia organitzat durant diverses setmanes el NSDStB local. Sota la direcció festiva de Wolfgang Stammler i Hans Wilhelm Hagen, els doctorands de Greifswald publicaven en els periòdics de Pomerània comparacions entre la literatura «alemanya» i l'«antialemanya». A Frankfurt van ser unes 15.000 persones les que es van reunir a la Römerberg, la plaça del mercat, molts d'ells estudiants amb l'uniforme de les SA, però també professors i catedràtics vestits amb togues i birrets. Els llibres es van portar en un carro de bous a la pira amb una forca de fem clavada al mig. El discurs de Frankfurt el va realitzar el capellà universitari Otto Fricke.[15] En alguns llocs, els estudiants van cremar, a més de llibres, banderes: a Hamburg es va cremar la bandera del Roter Frontkämpferbund i a Mannheim i Königsberg la bandera de la República de Weimar.
Després de l'annexió d'Àustria al març de 1938, el 30 d'abril de 1938 també es van realitzar cremes de llibres a la Residenzplatz de Salzburg, organitzades per l'associació nazi de professors, sota el patronatge de Karl Springenschmid, el «Goebbels de Salzburg». Hi van cremar 1200 llibres d'autors clericals i jueus, entre ells, les obres de Stefan Zweig[16] i la monografia sobre Max Reinhardt de Siegfried Jacobsohn. Durant la crema es va cridar: «Vulgui el foc devorar també la ignomínia i la vergonya que va ocórrer per aquesta xusma en aquesta ciutat alemanya. Lliure i alemanya sigui la ciutat de Mozart!».[17]
Cremes de llibres no realitzades per estudiants ja n'havia hagut durant el terror nazi que les SA i les SS van estendre després de les eleccions de 1933 per diverses ciutats. Així, va haver-hi fogueres a Dresden (8 de març), Brunswick (9 de març), Würzburg (10 de març), Heidelberg (12 de març), Kaiserslautern (26 de març), Münster (31 de març), Wuppertal (1 d'abril), Leipzig (1 d'abril i 2 de maig), Düsseldorf (11 d'abril) i Coburg (7 de maig), on sovint s'assaltava i saquejava tant les seus de l'oposició política, com editorials de partits democràtics i sindicats per aconseguir material combustible, tot i que també es cremaven obres d'autors individuals, com Im Westen nichts Neues d'Erich Maria Remarque. En l'assalt a la casa del poble socialdemòcrata de Brunswick va haver-hi un mort. D'aquestes cremes de llibres va sorgir l'impuls de les accions posteriors dels estudiants.
Unes altres cremes de llibres que van imitar les dels estudiants es van realitzar després del 10 de maig de 1933: el 13 de maig a Neustrelitz, el 14 de maig a Neustadt an der Weinstraße, el 22 de maig en Offenbach am Main i a Potsdam, el 30 de maig una altra vegada a Hamburg (organitzada per les Joventuts Hitlerianes i la Lliga de Noies Alemanyes), el 31 de maig a Neubrandenburg, el 17 de juny a Heidelberg, Karlsruhe, Offenburg i Pforzheim, el 21 de juny a Essen, Darmstadt i Weimar, i el 23 de juny a Magúncia. L'última acció d'aquest tipus es va realitzar el 26 d'agost a Jena. Entre el 21 i el 24 d'agost es van destruir a Magdeburg 65 tones de bíblies i altres impresos dels Testimonis de Jehová.[18] El nombre exacte de llocs en els quals es van destruir llibres no es coneix a causa de les nombroses accions d'imitació menors posteriors, això no obstant, només l'any 1933 s'han documentat unes setanta de cremes de llibres.[19]
El març de 1938, la secció mexicana del partit nazi va organitzar a la Ciutat de Mèxic una «festa per l'èxit de l'annexió» d'Àustria, a la qual va seguir també una petita crema de llibres. Aquest mateix any es van realitzar cremes de llibres jueus en moltes ciutats i pobles, per exemple a Hagenbach, Karlstadt i Steinach. El 1941 encara es van realitzar a Alsàcia, en el marc d'una acció de «desromanització», diverses cremes de llibres.[20]
Entre els autors prohibits es poden comptar, entre altres: Walter Benjamin, Ernst Bloch, Bertolt Brecht, Max Brod, Otto Dix, Alfred Döblin, Albert Einstein, Lion Feuchtwanger, Marieluise Fleißer, Leonhard Frank, Sigmund Freud, Iwan Goll, George Grosz, Jaroslav Hašek, Heinrich Heine, Ödön von Horvath, Heinrich Eduard Jacob, Franz Kafka, Georg Kaiser, Erich Kästner, Alfred Kerr, Egon Erwin Kisch, Siegfried Kracauer, Karl Kraus, Theodor Lessing, Alexander Lernet-Holenia, Karl Liebknecht, Georg Lukács, Rosa Luxemburg, Heinrich Mann, Klaus Mann, Ludwig Marcuse, Karl Marx, Robert Musil, Carl von Ossietzky, Erwin Piscator, Alfred Polgar, Erich Maria Remarque, Ludwig Renn, Joachim Ringelnatz, Joseph Roth, Nelly Sachs, Felix Salten, Anna Seghers, Arthur Schnitzler, Carl Sternheim, Bertha von Suttner, Ernst Toller, Kurt Tucholsky, Jakob Wassermann, Franz Werfel, Grete Weiskopf, Arnold Zweig i Stefan Zweig.
No només es trobaven autors en llengua alemanya en les llistes, sinó també noms d'autors francesos com André Gide, Romain Rolland i Henri Barbusse, americans com Ernest Hemingway, Upton Sinclair, Jack London i John Dos Passos, i molts autors soviètics com Maksim Gorki, Issaak Bàbel, Vladimir Lenin, León Trotski, Vladímir Mayakovski i Iliá Ehrenburg.
La persecució d'aquests autors i les seves expressions orals i escrites, que eren contràries a la ideologia nazi i que s'oposaven a l'exigida «posició de defensa intel·lectual», no va començar amb la crema de llibres, sinó que aquesta va ser el punt àlgid de la persecució.[nota 4] Molts autors, encara que també artistes i científics, van rebre en conseqüència la prohibició d'exercir la seva professió i de publicar els seus textos, van desaparèixer de les biblioteques i dels col·legis, i van ser destruïts físicament. Van morir en camps de concentració —com va ser el cas de Carl von Ossietzky, Erich Mühsam, Gertrud Kolmar, Jakob van Hoddis, Paul Kornfeld, Arno Nadel, Georg Hermann, Theodor Wolff, Adam Kuckhoff i Rudolf Hilferding—, van perdre la seva nacionalitat —com Ernst Toller i Kurt Tucholsky—, van haver de fugir cap a l'exili —com Walter Mehring i Arnold Zweig— o van ser empesos a l'exili interior, sobre el qual Erich Kästner va escriure: «S'és un cadàver vivent». Molts van desesperar i es van suïcidar a l'exili, com Walter Hasenclever, Ernst Weiss, Carl Einstein, Walter Benjamin, Ernst Toller o Stefan Zweig.
Per als escriptors que entraven dintre de la ideologia nazi, la persecució dels seus col·legues significava l'ocupació dels espais que havien quedat lliures. «Aquí surten arrossegant-se de tots els forats, les petites putes provincianas de la literatura», va escriure Kurt Tucholsky el 1933, «finalment, per fi ha desaparegut la competència jueva, ara! [...] Biografies dels nous herois. I llavors: l'embriagament dels Alps i l'Edelweis. El verd dels prats i el solc de la terra. La corona de flors del terrer i la sang de maig».[nota 5]
Erich Kästner va ser testimoni de la crema dels seus propis llibres a la plaça de l'Òpera de Berlín i va sentir el seu nom en la segona proclama.
Posteriorment, Oskar Maria Graf va exigir la crema dels seus llibres, ja que per horror seu, els seus llibres no havien estat prohibits, sinó que havien estat recomanats en les «llistes blanques» pels nazis. Graf va publicar la següent crida al Wiener Arbeiterzeitung («Periòdic dels treballadors de Viena») el 1933:
De totes maneres, a les ciutats universitàries circulaven diferents llistes de llibres per cremar. Per exemple, al Göttinger Tageblatt, es va publicar l'11 de maig de 1933 una llista de llibres cremats que incloïa Oskar Maria Graf amb totes les seves obres (a excepció de Wunderbare Menschen i Kalendergeschichten).[21]
Joseph Goebbels, director de propaganda del partit nazi i Gauleiter de Berlín, va realitzar el seu discurs el 10 de maig de 1933 a la plaça de l'Òpera de Berlín. Goebbels recull la seva intervenció en el seu diari l'11 de maig: «A la nit, discurs a la plaça de l'Òpera. Davant de la foguera dels llibres immunds organitzada pels estudiants.[nota 6] Estic en la meva millor forma. Enorme massa d'oïdors».[22]
Discurs del germanista Hans Naumann el 10 de maig de 1933 a la plaça del mercat de Bonn (extracte):
Estudiants del Gymnasium Bismarck de Dortmund, van recitar el cor Brandfackel del discurs del seu mestre Friedhelm Kaiser:
Habt ihr die Feinde erkannt? Reinigt das deutsche Land! Her mit dem flammenden Brand! Fort mit den falschen Propheten! Laßt sie von andern anbeten – wir aber wollen sie töten! Was die uns Fremden schreiben, was die uns Fremden dichten, soll nimmer unter uns bleiben, wollen wir heute vernichten! Soll uns nicht mehr betören ihre zersetzende Sucht, soll uns nicht mehr zerstören Deutsche Sitte und Zucht! Schaffet, strebet, erweist unsern, den deutschen Geist! Altes verzehren – Neues gebären, segnen – verdammen Feuer und Flammen! Brenn, Flamme! Brenne !!
La premsa va posar de bona gana les seves pàgines a disposició dels estudiants, que van publicar alguns articles i van informar plens de satisfacció sobre les cremes de llibres.
Neues Mannheimer Volksblatt del 20 de maig de 1933 sobre la crema de llibres del 19 de maig:
Pforzheimer Morgenblatt del 19 de juny de 1933 sobre la crema de llibres del 17 de juny:
Jenaische Zeitung del 28 d'agost de 1933 sobre la crema de llibres del 26 d'agost:
Dortmunder General-Anzeiger del 31 de maig de 1933.[24] L'article «Deutsch» («Alemany») de Kurt Herwarth Ball es va distribuir com el primer text del «Servei d'articles» del DST i va ser publicat pels diaris:
El primer president de la República Federal d'Alemanya, Theodor Heuss, va redactar un article (que no va ser publicat) pel Vossische Zeitung, en el qual veia la crema de llibres dins de la tradició del Festival de Wartburg i afirmava que «no era tan tràgic», en part també perquè ell mateix es va veure afectat, ja que tres de les seves obres van ser llistades i cremades, entre elles, Hitlers Weg (1932, «El camí de Hitler»). En una carta del 7 de maig de 1933 Heuss escriu: «Algunes persones que es troben en la llista no són mals veïns, com a persones, però al seu costat es troba també tota la literatura desarrelada jueva, contra la qual he lluitat tots aquests anys, i entrar en la història així és menys bonic». Heuss relacionava la crema de llibres amb el boicot als jueus de l'1 d'abril, veia al poble alemany fins i tot «defensar-se» de la «premsa mundial»: els informes sobre l'«horror alemany» i els «pogroms alemanys amb víctimes en massa» haurien estat «tramats per cercles judeoorientals i comunistes de Londres i Nova York».[25]
Aquesta frase profètica d'Heinrich Heine, de la tragèdia Almansor (1821), es va fer realitat a Alemanya. La cita no es refereix, en contra del que habitualment es pensa, a la crema de llibres realitzada quatre anys abans durant el Festival de Wartburg de 1817, sinó a la crema de l'Alcorà després de la presa de Granada pels cavallers cristians.
La crema de llibres va tenir un gran ressò tant dins com fora del país. A Alemanya, la majoria dels periòdics es van mostrar entusiastes. Però també va haver-hi crítiques públiques i resistència puntual. L'agressiva encartellada de les 12 tesis van generar protestes individuals en algunes universitats. El rector de la Universitat Humboldt de Berlín, Eduard Kohlrausch, va anunciar que dimitiria si no es retirava el cartell del vestíbul de la universitat. Gerhard Schumann, director regional de Wurtemberg de la federació d'estudiants nazis, va prohibir la participació en l'Aktion i es va aferrar a la seva prohibició malgrat les protestes d'associacions estudiantils de Berlín, amb el suport del President i Ministre de Cultura de Wurtemberg. El teòleg Richard Rinke va signar una carta de protesta amb el seu nom complet, sobre la seva sort no se'n coneix res més. En general, però, a penes va haver-hi protestes públiques o resistència activa.
El 10 de maig de 1933 va aparèixer a la portada de l'Arbeiter-Illustrierte-Zeitung a Praga el famós collage de John Heartfield, que mostra a Joseph Goebbels amb el dit aixecat davant del Reichstag en flames i assenyala als llibres cremant. El títol de l'obra és Per la llum cap a la nit.
Escriptors exiliats i les seves amistats ja s'havien implicat, el 1933, a l'estranger contra el «Dia de la barbàrie» (Alfred Kantorowicz). Ja el 27 d'abril va haver-hi protestes als Estats Units contra els plans de cremar llibres. Helen Keller va intervenir juntament amb altres autors famosos, com Sherwood Anderson i Sinclair Lewis, en una carta oberta als estudiants, però, sense èxit. El 10 de maig va haver-hi una manifestació a Nova York, en la qual van participar centenars de milers de persones, juntament amb legisladors i altres funcionaris d'esglésies i institucions, llegint l'alcalde de la ciutat les seves principals reivindicacions. Als Països Baixos, el dia de la crema de llibres, l'emissora Radio Hilversum va llegir extractes dels llibres durant tot el dia.
El maig de 1933, l'exiliat Ernst Toller va criticar, a l'XI congrés del PEN Club Internacional a Ragusa, l'actitud passiva de molts membres enfront del feixisme: «Milions de persones a Alemanya no poden parlar amb llibertat i escriure amb llibertat. Quan jo parlo aquí, parlo per aquests milions que avui no tenen veu». El PEN Club, no obstant això, es va negar a prendre una postura clara enfront de la crema de llibres. Poc després els escriptors alemanys en l'exili es reunien en un nou PEN Club per a autors de parla alemanya a l'estranger. Aquest grup, fundat per Lion Feuchtwanger, Ernst Toller, Rudolf Olden i Max Herrmann-Neiße, tenia la seva seu a Londres i el seu primer president va ser Heinrich Mann
Autors austríacs i membres del PEN Club van protestar en contra de la persecució dels seus col·legues alemanys, entre ells alguns que més tard es convertirien en exiliats ells mateixos, com Raoul Auernheimer, Franz Theodor Csokor, Ernst Lothar i Friedrich Torberg. Csokor, va escriure el 19 de maig de 1933: «Cal decidir-se: bon negoci –o bona consciència? Jo estic a favor del segon– malgrat tot el perill, inclòs el de l'emigració, en el cas que la màgia marró arribi a posar els peus aquí!» Els membres proalemanys i filonazis del PEN Club de Viena es van donar de baixa, entre ells Max Mell, Richard Billinger, Bruno Brehm i Josef Weinheber, i van fundar el Bund deutscher Schriftsteller Österreichs («Lliga dels escriptors alemanys d'Àustria»). De forma irònica, el 30 de maig de 1933, el periòdic vienés Arbeiterzeitung comentava: «El Tercer Reich necessita lacais [...] Sobre muntanyes de cadàvers hauria de reverdir una primavera de poetes. [...] Göbbels va convidar a prendre el te –els escriptors havien de triar: esperit o poder, caràcter o conjuntura, aïllament valent o uniformització covarda. Han triat. Els homes han marxat a l'exili, els nens han anat a prendre el te».
En conseqüència, el 10 de maig es va convertir en el «Dia del llibre cremat», una trobada anual de molts autors a l'exili, sobretot a París, però també a Londres, Ciutat de Mèxic, Moscou, Nova York i Praga. El desè aniversari de la crema de llibres, el 10 de maig de 1943, fou especialment recordat als EUA. Una exposició de llibres prohibits i cremats es va obrir al desembre de 1942 a la Biblioteca Pública de Nova York, seguida de representacions, conferències i cursos, en la qual es va fer ressò de la literatura prohibida pels nazis. Thomas Mann va assenyalar en un discurs emès per la BBC, que aquest desè aniversari havia estat «realment commovedor» i que havia produït «manifestacions que generaven una profunda vergonya» entre els refugiats alemanys.
Peter Suhrkamp va parlar el 1947 a la plaça de l'Òpera de Berlín: «Les flames, que inicialment espurnejaven entre els munts de llibres, més tard es van empassar en una tempesta de foc les nostres ciutats, llars i llurs persones. No només s'ha de recordar el dia de la crema de llibres, sinó la cadena: del foc de plaer en aquesta plaça, passant per la crema de sinagogues, fins al foc del cel sobre les ciutats».
A la República Democràtica Alemanya se celebrava el 10 de maig com a «Dia del llibre lliure».
Actualment, a la Bebelplatz, al costat de l'Staatsoper Unter den Linden, una finestra incrustada a l'empedrat recorda la crema de llibres de 1933. La finestra permet veure el monument «Biblioteca», un quadrat format per prestatgeries blanques buides, realitzat per l'artista israelià Micha Ullman. També recorden la crema de llibres dues plaques de bronze, en les quals es pot llegir la cita de Heinrich Heine.
En algunes ciutats alemanyes existeixen plaques commemoratives que recorden els fets: a Göttingen hi ha una placa a l'Albanikirchhof (abans anomenada plaça d'Adolf Hitler) amb la cita de Heine. A Frankfurt del Main, a la plaça del mercat, entre l'Alter Nikolaikirche i la font de la justícia, una placa de bronze recorda la crema. Al barri d'Eimsbüttel, a Hamburg, existeix un monument a Hoheluft am Isebekkanal, Kaiser-Friedrich-Ufer cantonada amb Heymannstraße. A Landau hi ha una placa a la plaça de l'ajuntament. A Essen hi ha una placa commemorativa a la Gerlingplatz. Altres plaques es poden trobar a Bremen, Düsseldorf, Erlangen, Halle i Colònia.
A Múnic no existeix fins avui dia un monument exhortatori que recordi la crema de llibres a la Plaça del Rei. L'artista Wolfram P. Kastner ha cremat en diverses ocasions un cercle negre sobre la gespa de la plaça, en el lloc en el qual es va col·locar la pira. També ha vindicat que s'incloguin restes de llibres cremats al centre de documentació nazi que hi ha planejat. Kastner també ha realitzat en altres ciutats accions sota el títol «El rastre dels llibres» en record de la crema, entre altres ciutas ho ha fet a Salzburg, Frankfurt, Kassel i Heidelberg.[26]
A Salzburg es va discutir el 2007 la creació del primer monument exhortatori en territori austríac durant la preparació de la remodelació de la Plaça de la Residència. L'alcalde Heinz Schaden (SPÖ) va considerar que una placa commemorativa seria suficient. L'acord va ser la realització d'un monument pla, incrustat a les plaques «amb la col·laboració d'historiadors» i dins del marc de la reforma que ja havia estat treta a concurs. El projecte guanyador dels arquitectes Rieder i Knittel tenia previst la realització d'un monument mòbil, que de nit es convertiria en una escultura de llum programable i modificable. El projecte no va ser dut a terme i el 2009 va ser reclamat per una iniciativa del partit Bürgerliste.[27] Pel 75è aniversari, el 2013, la iniciativa «Paraula lliure» va realitzar un ampli programa d'actes.[28]
A Viena es va col·locar l'any 2000 un monument creat per l'artista anglesa Rachel Whiteread que recorda les víctimes austríaques de l'Holocaust a la Plaça dels Jueus. No és un monument que tracti específicament la crema de llibres, però representa una biblioteca de pedra, els llibres invertits de la qual surten cap enfora.
A Praga es va fer una crida el 1933 per reunir una col·lecció de llibres prohibits per a una exposició, col·lecció que més tard seria destruïda.
En el primer aniversari de la crema de llibres, l'escriptor Alfred Kantorowicz, juntament amb els seus amics de la Schutzverband Deutscher Schriftsteller («Lliga per a la protecció d'escriptors alemanys»), van crear el 10 de maig de 1934 a París la Deutsche Freiheitsbibliothek («Biblioteca alemanya de la llibertat»), que va ser inaugurada per Alfred Kerr i Egon Erwin Kisch. Allò que havia estat prohibit a Alemanya, va ser enviat per emigrants a París i reunit en una biblioteca. El 10 de maig de 1934 la biblioteca comptava ja amb més d'11000 volums. Aquesta biblioteca dels llibres prohibits va ser destruïda després de l'entrada de les tropes alemanyes a París, de manera que en l'actualitat ja no existeix una biblioteca completa de llibres cremats.[29]
Després de la Guerra, Kantorowicz i Drews van editar, en commemoració d'aquesta biblioteca, l'antologia Verboten und verbrannt («Prohibits i cremats»), en la qual comenten en la introducció:
El perit financer Georg P. Salzmann ha reunit des de 1945, i de forma sistemàtica des de 1976, una col·lecció de títols dels llibres destruïts el 1933. El col·leccionista tenia la intenció de lliurar els llibres a una institució pública que pogués posar-los a disposició de tothom, tot i que sense préstec. Durant anys, els esforços de diverses ciutats van fracassar en el finançament, fins que el 2009 Baviera va comprar la col·lecció completa per a la biblioteca de la Universitat d'Augsburg.[30] La col·lecció completa està formada per uns 12.000 toms, d'uns 120 autors perseguits, a més de moltes primeres edicions, en total uns 8000 títols diferents.
L'editorial S. Fischer va publicar en la dècada de 1980 la sèrie «Verboten und verbrannt/Exil» («Prohibits i cremats/Exili», iniciada el 1981 com a Bibliothek der verbrannten Bücher, «Biblioteca dels llibres cremats»), de l'editorial KonkretLiteraturVerlag, en la qual es van publicar alguns dels llibres que havien estat publicats entre 1933 i 1945 fora d'Alemanya. El 1993 va finalitzar la publicació de la col·lecció.
El 2006, en ocasió del 73è aniversari de la crema, es va reeditar com a projecte pilot Staat, Recht und Freiheit, obra d'Hugo Preuß. L'expert en dret constitucional Hugo Preuß (1860–1925) va ser un dels intel·lectuals més importants que va col·laborar en la redacció de la Constitució de Weimar de 1919. El seu llibre es va editar per primera vegada el 1926 de forma pòstuma, amb una introducció de Theodor Heuss i va ser cremat de forma pública el 10 de maig de 1933.
El Centre Moses Mendelssohn per als estudis judeoeuropeos de Potsdam, juntament amb l'editorial Georg Olms, va editar, en ocasió del 75è aniversari de la crema de llibres, el 10 de maig de 2008, els 10 primers toms d'una Bibliothek Verbrannter Bücher («Biblioteca dels llibres cremats»). La caixa conté llibres de Salomo Friedlaender, André Gide, Theodor Heuss, Franz Kafka, Erich Kästner, Gina Kaus, Jack London, Walther Rathenau, Anna Seghers i Kurt Tucholsky. La caixa ha estat regalada en ocasió de l'Abitur a 4000 escoles gràcies a la generositat de nombrosos donants. Aquesta reedició amb nous epílegs havia d'arribar als 120 toms.[31]