Catalunya Diu Prou fou una plataforma de suport a accions que portin Catalunya i el conjunt dels Països Catalans a la independència. El moviment va començar a la primavera de 2012 per una iniciativa d'una trentena d'empresaris que volien promoure la insubmissió fiscal.[1][2] El 2014 ja una setantena d'ajuntaments van seguir el consell de la plataforma de pagar les impostos a l'Agència Tributària de Catalunya (ATC) i persones prominents com Ernest Margall van seguir-los.[3]
Unes accions destacades
En promoure la insubmissió fiscal a Espanya pretén obtenir la plena sobirania fiscal per a Catalunya i aconseguir que els impostos dels catalans es quedin a Catalunya. Per això des de l'abril del 2012, inicialment vuit empresaris i autònoms,[2] lliuren les seves taxes (IRPF i IVA) a l'ATC en comptes de fer-ho a l'espanyola. Més tard s'hi van afegir els ajuntaments de Gallifa i d'Alella.[4] El mes de febrer del 2013, l'Associació de Municipis per la Independència va aprovar demanar a tots els seus ajuntaments que també paguin els seus impostos a l'Agència Tributària Catalana.[5] El juliol del 2013 ja eren una cinquantena d'ajuntaments i el 2014 una septantena.[3]
L'entitat va oferir als catalans residents a l'exterior la possibilitat de fer una denúncia col·lectiva contra els responsables que van impedir milers de persones votar des de l'estranger en les eleccions catalanes del 25-N del 2012. L'entitat va denunciar una «negació sistemàtica» dels vots per part de les ambaixades i consolats, basada en grans dificultats i la impossibilitat d'obtenir la documentació. En col·laboració amb la web Catalans al món es van recollir unes quaranta denúncies i més de 450 queixes de catalans de l'exterior que es van presentar al jutjat.[6]
L'organització va denúnciar el coronel a la reserva, Francisco Alamán Castro, per haver amenaçat amb una intervenció militar contra Catalunya i incitar a la violència contra el sobiranisme, menystenint l'estat de dret i la democràcia. La denúncia es va interposar per «amenaces, sedició i apologia del genocidi, entre altres delictes».[7] El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va acceptar la demanda però el ministeri fiscal va resoldre arxivar-la argumentant la llibertat d'expressió i comparant el seu discurs de violència amb el discurs del dret a decidir.[8]
