L'agricultura ecològica o agricultura biològica és un mètode agrícola que té com a finalitat, en contrast amb l'agricultura convencional, ser ambientalmentsostenible, a més de respectar la salut i el benestar dels consumidors.[1] En general, refusa l'ús de recursos químics artificials durant el conreu o la cria, així com l'ús de conservants, colorants o altres additius durant la transformació d'aliments.[2]
Creixement del terra arable ecològic per continent (2000-2008)Aliments orgànics sovint tenen errors òpticsLogotip europeu de l'agricultura ecològicaMercat ecològic a Santa Maria del Camí (Mallorca)
A la Unió Europea l'agricultura ecològica és regulada pel reglament 834/2007 que especifica les tècniques i les productes que poden utilitzar-se. El mateix concepte és conegut amb noms diferents en diversos països. La terminologia de vegades pot portar a confusió: orgànic és l'adjectiu que fan servir en anglès, biològic en francès, alemany, portuguès i neerlandès, ecològic en català, romanès i castellà.[3] Els productes reben la denominació de «ecològic» o «biològic», abreujat «eco» o «bio».
En general, les tècniques de cultiu utilitzades per l'agricultura ecològica són de caràcter menys agressiu per a l'home i el medi ambient que les tècniques convencionals utilitzades després de la Revolució Verda, de caràcter hiperracionalista amb visió a curt termini, amb ús intensiu de productes químics altament tòxics i amb ignorància dels danys col·laterals en l'ecosistema. El moviment va començar prudentment a Occident des de principis del segle XX quan els primers efectes negatius de l'ús a gran escala de fertilitzants artificials i del monoconreu massiu van fer-se visibles.[4] Després de «l'era dels plaguicides» (1940-1960)[5] el moviment va accelerar en observar, entre d'altres els efectes mediambientals desastrosos de l'insecticida DDT que ho matava tot sense selectivitat i que els insectes nocius, el seu primer blanc van desenvolupar resistència. A més, el verí (ara prohibit a Occident), reconegut com a contaminant orgànic persistent, en acumular-se en els mamífers al cim de la cadena alimentària, té efectes nocius per a la salut humana i amenaçava de fer desaparèixer certes espècies d'ocells com el pigarg americà i el falcó pelegrí.[6] El llibre de Rachel Louise Carson (1907-1964) Silent spring (Primavera silenciosa - 1962) va ser un avanç considerable en crear una consciència ecològica en l'opinió pública. El llibre va conduir a la prohibició del DDT el 1972 als Estats Units, malgrat l'oposició virulent del molt fort lobby de la indústria química.[7][8]
Per a primeres matèries toves com entre d'altres cafè, cotó, plàtans, oli de palma conreats a Orient, Àfrica i Sud-amèrica en països amb menys de protecció social, a la sol·licitud ecològica, s'hi va afegir la sensibilitat per a les condicions de treball, formació i sou dels productors i es va descobrir la complimentaritat amb els principis del comerç just.[9] A Occident també s'adona que una agricultura sostenible no és possible si els productors no reben una retribució honesta, que a més de la producció agroalimentària, pren en compte les tasques de manteniment del bé comú. Els grans grups de distribució exerceixen tal pressió sobre els preus,[10] que no li queden als agricultors mitjans per evitar monoconreu, per deixar terres verdes per biòtops i passadissos biològiques, per prevenir l'eutrofització dels rius etc. La Política Agrícola Comuna (2014-2020) de la Unió Europea vol entre d'altres fomentar la sostenibilitat ecològica, també en les explotacions convencionals i transformar els productors en gestors del paisatge rural i el seu ecosistema i guanyar una renda viable. Entre l'agricultura ecològica stricto sensu i «l'agricultura química» dels anys 1950 es desenvolupen tècniques intermediàries, com ara la producció integrada.[11] L'agricultura biodinàmica també és un tipus d'agricultura ecològica.[12]
Deixar zones no conreades per crear biòtops i refugis per a la fauna auxiliar
En la ramaderia es prohibeix l'ús preventiu d'antibiòtics i altres medicaments per accelerar el creixement
Respecte de normes minimals de superfície per cap de bestiar i la possibilitat de farratjar a cel obert
Estadístiques
L'any 2017 al món hi havia 69,5 milions d'hectàrees sota conreu ecològic el que representava el 1,4% de les terres cultivades. El nombre d'operadors ecològics era de 2,9 milions.[13] Els països amb més superfície ecològica eren Austràlia (35,65 milions), Argentina (3,39), Xina (3,02) i Espanya (2,08). Els països amb un percentatge més alt de superfície agrícola de dedicada a la producció agrària ecològica eren Liechtenstein (37,9%), Samoa (37,6%) i Àustria (24,0%).[13]
La demanda mundial de productes ecològics creix entre un 10% i un 15% a l'any.[2] A Europa, la superfície de conreu ecològic ha augmentat dels 5,7 milions de hectàrees el 2002 fins a 14,6 milions el 2017, això és 2,9% del total.[13]
L'agricultura ecològica als Països Catalans
El 2018, Catalunya comptava amb més de 3.859 operadors ecològics i 210.818 hectàrees de superfície certificada com a ecològica, això és el 16,8% de la superfície agrària útil. Destaca particularment el sector de la vinya on més del 26% de la superfície es conrea de segons la normativa de producció ecològica.[14] N'és exemplar l'aspiració de la Denominació d'Origen Alella d'esdevenir la primera denominació d'origen (DO) 100% ecològica.[15] Les Illes Balears comptaven amb 711 operadors ecològics que conreen 29.391 hectàrees, això és 29,85% de la terra arable.[16] Al País Valencià, a l'inici del 2016 hi havia 1808 productors ecològics, 406 empreses i un total de 73.656 hectàrees, 6% de la terra arable. El govern va presentar a principis de l'any 2016 un pla per duplicar l'agricultura ecològica i arribar el 2020 als 20% de la terra.[17][18] A Andorra el 2014 només hi havia 4 hectàrees o 0,02% de les terres agrícoles.[19] La manca d'una normativa reconeguda per Europa és una de les explicacions d'aquesta xifra baixa, cosa que el govern andorrà vol paliar el 2016.[20]
↑ 2,02,1«What is organic farming» (en anglès i la resta de llengües oficials a la ue). Comissió europea. Arxivat de l'original el 2016-08-22. [Consulta: agost 2016].
↑Holdinghausen, Heike; Bonse, Eric «Der Rinderwahnsinn» (en alemany). Die Tageszeitung, 17-05-2015. «Zum Teil bekommen die Bauern nur noch 18 Cent für ein Kilogramm Milch. Das reicht nicht mal für das Futter der Kühe»
