La tristesa, tristea[1] o tristor[2] és una emoció primària, útil i necessària, que portem al nostre equipatge vital.[3] Serveix per a generar empatia als altres; és, doncs, una manera de demanar acompanyament, comunicació i ajuda. En algunes cultures, com l'occidental actual, es considera negativa i vergonyosa, mentre que en la majoria n'és, com la resta d'emocions, positiva. La tristesa va acompanyada d'una reducció de l'activitat cognitiva i conductual. No s'ha de confondre amb la depressió. Fisiològicament, pot arribar a provocar alteracions en la son i ganes de menjar, mals de cap, absència de menstruació, palpitacions i sensació de cansament.[4]
En la societat europea actual se sol considerar una emoció negativa i fa por, però és normal i necessària en moments com, per exemple, el dol, i també afavoreix la reflexió interior intensa, cosa que de vegades és valorada per alguns creadors. També afavoreix la reducció de l'atenció envers l'ambient exterior, cosa que porta a l'aïllament. Cal escoltar la tristesa perquè aporta informació molt valuosa sobre la pròpia vida i relacions. És important expressar la tristesa i donar permís als altres perquè també ho facin.[5]
L'aflicció, la consternació, la pena, l'abatiment, el descontentament i el pesar es consideren emocions similars a la tristesa.
Etimologia
La paraula catalana «tristesa» ve del llatítrístĭtĭa.
Manifestacions físiques
La tristesa provoca una activació de determinades regions del cervell, com es pot observar a través de tècniques PET, especialment a l'àrea 9 de Brodmann i al tàlem. La pupil·la de l'ull s'empetiteix i els músculs de la cara es contrauen.[6] Els llavis poden tancar-se i hi ha possibilitat d'aparició del plor, si bé aquest depèn de factors culturals un cop superada la primera infància.[7] La parla també s'hi veu afectada, ja que s'alenteix,[8] i si la tristor és molt forta pot tremolar la veu.
La pena pot expressar-se de moltes maneres segons la personalitat i la cultura dominant. S'associa a les llàgrimes, a les lamentacions, als gestos seriosos i a l'abatiment general.
La pena extrema és un dels símptomes de la depressió, una malaltia que no ha de confondre's amb un estat d'ànim negatiu, encara que col·loquialment s'usi així el terme.
↑Alan J. Fridlund (1994). Human facial expression (1 ed.). San Diego: Academic Press. ISBN 978-0-12-267630-7
↑On the Origin of Crying and Tears, Human Ethology Newsletter, Vol. 5 Issue 10, juny 1989, p. 5-6.
↑Johar, Swati (22 desembre 2015). Emotion, Affect and Personality in Speech: The Bias of Language and Paralanguage. SpringerBriefs in Speech Technology. Springer. ISBN 978-3-319-28047-9