L'afecte és el sentiment d'estimació i lligam cap a altres. Es pot sentir afecte cap a persones, animals, vegetals, objectes, projectes, llocs. Els afectes poden ser socials o sexuals. A les persones, existeix una àmplia diversitat d'afinitats sexuals i afectives.[1]
Donar-se la mà pot ser un gest de concòrdia i afecte
Els afectes constitueixen una de les dimensions essencials de la ment, juntament amb la cognició i la voluntat o el conjunt de desitjos, aspiracions i intencions. Aquestes s'afecten mútuament, per exemple una emoció pot condicionar una decisió presa racionalment (es considera un tipus de biaix cognitiu) i una construcció racional, segons com es faci, pot provocar una emoció o una altra.
En alguns corrents de la psicologia, l'afecte esdevé sinònim d'impuls emotiu, tot i que l'ús comú el reserven per a una emoció similar a l'amor però amb intensitat variable. Segons Sigmund Freud, l'ésser humà està controlat per dos passions o instints essencials: l'afecte (eros) i l'agressivitat (thanatos). Segons la seva opinió, l'afecte és responsable de conductes com l'altruisme, l'amistat, la sexualitat i tots aquells actes que uneixen la persona amb els altres, enfront dels instints agressius que la separen o trenquen el vincle.
D'altra banda, Teresa Cabruja entre d'altres autors alerten de la psicopatologització que fan la psicologia, la psiquiatria i "altres 'psi'" en algunes cultures, com la occidental actual, sobre els afectes, les afinitats afectives, la manera de viure-les i la pròpia identitat, quan aquestes no responen exactament als cànons imposats per la ideologia del poder dominant.[3][4]
Algunes classificacions d'afectes
Henry Murray[5] considera que la personalitat de l'individu s'estructura en objectius, pressions i necessitats psicològiques d'afecte. Aquestes es poden classificar en cinc grans tipus: d'afiliació (sentir-se part d'un grup), de cria (poder cuidar algú altre), de joc (poder passar-ho bé amb altres, necessitat d'entreteniment social), de rebuig (poder apartar les persones capaces d'amenaçar el propi jo) i de seguretat.
Segons Antonio Damasio[6] els afectes comprenen quatre estadis, que van des de la reacció instintiva al sentiment complex, passant pels dos pols d'agradable i desagradable (concepció que és hereva de Baruch Spinoza), és a dir, l'afecte és el conjunt de reaccions dels subjecte amb els altres que inclouen les emocions, les respostes no racionals als estímuls i la codificació intel·lectual del que s'experimenta, amb una valoració de si és quelcom positiu o negatiu.
Referències
↑Guia d'autodiagnosi de gènere per a entitats, Guia de Recursos del Consell de la Joventut de Barcelona, editat pel Consell de la Joventut de Barcelona, any 2016, (català)
↑Sadock, Benjamin J.; Sadock, Virginia A. (2002), Kaplan and Sadock's Synopsis of Psychiatry: Behavioral Sciences/Clinical Psychiatry (9th ed.), Lippincott Williams & Wilkins,(anglès)
↑Teresa Cabruja, Violencias de la psicología a las mujeres: psicologización, psicopatologización y silenciamiento, 2007, ISBN 8496044882(castellà)
↑Teresa Cabruja, Avenços i reptes actuals de la recerca interdisciplinar sobre des(psico)patologizació. Quaderns de Psicologia. International Journal of Psychology, 15(1), 7-20. Número monogràfic “Investigación interdisciplinar sobre des(psico)patologización: retos y avances”, 2013, (català)
↑Murray, H. A. (1938). Explorations in Personality. Nova York: Oxford University Press (anglès)
↑Damasio, A., En busca de Spinoza, Crítica, 2005. (castellà)
