Rodrigo Fernández-Carvajal González (Gijón, 27 de juny de 1924 - Madrid, 28 de juny de 1997) fou un jurista asturià, acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.
Era nebot de l'especialista en dret civil Jerónimo González, fundador de la Revista Crítica de Derecho Iomobiliario. Va cursar el batxillerat a Gijón i estudià Dret a Oviedo (els dos primers cursos) i a la Universitat Central de Madrid (els tres cursos restants). Es va llicenciar també en la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques a Madrid i va completar estudis a les universitats de Roma (1949), Frankfurt (1955) i Oxford (1958).
Va elaborar la seva tesi doctoral sota la direcció de Francisco Javier Conde García sobre el tema El historicismo jurídico en España (1700-1850), actualment extraviada, subsistint el capítol dedicat a "La historiografía constitucional de Sempere y Guarinos".
En 1950 va guanyar les oposicions al Cos Tècnic de l'Administració Civil del Ministeri d'Educació i Ciència, i fou destinat d'antuvi a la Secció de Recursos i, a partir de 1952, a la Prefectura del Servei de Publicacions, on fou Redactor-Cap de la Revista de Educación i Secretari del Centro de Orientación Didáctica fins a 1956.
Fou ajudant de la Càtedra de "Història de les idees i de les formes polítiques", amb titularitat de Luis Díez del Corral, i ajudant de "Dret Polític" en la Càtedra de Francisco Javier Conde García, així com professor a l'Instituto de Estudios Políticos. A finals de 1957 va guanyar la càtedra de Dret Polític a la Universitat de Múrcia, en la que va estar actiu fins a la seva jubilació el 1989, i Professor Emèrit d'aquesta disciplina des del curs 1989-1990 fins a la seva defunció.
El 16 de maig de 1986 va ingressar en la Reial Acadèmia de Legislació i Jurisprudència de Múrcia amb el discurs d'ingrés "Sobre la idea del Derecho en Federico de Castro", i el 18 de gener de 1994 fou escollit acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, amb el discurs d'ingrés sobre "Sabiduría y ciencias del hombre". En 1996 fou finalista en l'apartat d'humanitats dels Premis Príncep d'Astúries.
Es considera com a la seva obra més important El lugar de la Ciencia Política (1981), qualificada per Federico de Castro com una aportació fonamental a la ciència del Dret i a la teoria política. El llibre defensa el caràcter de la ciència política com a ciència dirigida a algú i per a alguna cosa, en contrast amb la ciència “pseudo pura” de la Ciència Política. Adverteix sobre el perill derivat de qualsevol visió parcial i sobre la necessitat d'una intensa formació històrica. Conclou que la doctrina política ha equivocat el seu camí amb la jubilació del factor teleològic, sent aconsellable tornar a un punt anterior a l'escissió kantiana entre l'ésser i l'haver de ser. La figura del científic de la política tan sols pot néixer avui d'una socràtica reintegració del “teòric polític” i de l'“educador polític”.