Capell força gros, el qual mesura de 5 a 20 cm de diàmetre. La superfície és de color de gris blanquinós a bru gris pàl·lid, llisa, mat i seca. L'himeni està format per tubs groguencs, amb els porus de color groc viu de bon començament, groc olivaci en madurar, i que, en ésser premuts, es taquen ràpidament de blau intens.
Cama de color groguenc, en algunes ocasions guarnida amb un dibuix en forma de xarxa (reticle) del mateix color, amb prou feines visible, i que, generalment, és absent. Tota la cama és molt rabassuda, en forma de porra, i generalment amb la base més inflada (bulbosa), que s'endinsa una mica al substrat (radicant).
La carn, la qual té una consistència molt ferma de bon principi i més flonja en envellir, és groguenca, i en ésser tallada es torna de color blavós o bru vermellós.
Fa una olor poc evident, en cap cas agradable, i el sabor és molt amargant.
Aquest bolet no és comestible, principalment a causa del seu sabor amargant que varia d'intensitat segons l'exemplar. En realitat, però, no es té constància que produeixi toxines.[2]
Risc de confusió amb altres espècies
Es reconeix gràcies al seu barret, de color clar, els tubs de color groc i el seu sabor amargant. Hi ha espècies properes semblants, com Boletus calopus, també de sabor amargant, i que se'n diferencien perquè tenen la cama de color vermell i guarnida amb un reticle molt vistós. La seua carn també es torna blava, però amb menys intensitat. Boletus satanas és un altre mataparent, en aquest cas tòxic, que té el barret també de color clar, blanquinós, però amb la cama i els porus d'un vistós color vermell. A més, també presenta reticle a la cama.[2]
↑Engel, H., Krieglsteiner, G., Dermek, A. & Watling, R., 1983. Dickröhrlinge. Die Gattung Boletus in Europa. Verlag Heinz Engel, Weidhausen b. Coburg.
↑Estadès, A. & Lannoy, G., 2004. Les bolets européens. – Bulletin Mycologique et Botanique Dauphiné-Savoie 44(3): 3–79.
↑Knudsen, H. & Vesterholt, J. (eds.), 2008. Funga Nordica. Nordsvamp, Copenhaguen.
↑Lannoy, G. & Estadès, A., 2001. Les Bolets. Flore mycologique d'Europe. Documents Mycologiques Mémoire Hors série, núm. 6. Pp. 1–163. Association d'Écologie et de Mycologie, Lilla.
↑Muñoz, J. A., 2005. Boletus s. l. – A: Fungi Europaei. Vol. 1. Pp. 1–951. Edizioni Candusso, Alassio.
↑Singer, R., 1967. Die Röhrlinge. II. Die Boletoideae und Strobilomycetaceae. – A: Die Pilze Mitteleuropas. Vol. 6. Pp. 1–151. Julius Klinkhardt Verlag, Bad Heilbrunn.
↑Alessio, C. L., 1985. Boletus Dill. ex L. (sensu lato). – A: Fungi Europaei. Vol. 2. Pp. 1–705. Libreria editrice Biella Giovanna, Saronno.
↑Hansen, L. & Knudsen, H. (red.), 1992. Nordic Macromycetes. Vol. 2. – Nordsvamp. Copenhaguen.
↑Järva L., Kalamees K., Kullman B., Parmasto E., Raitviir A., Saar I., Vaasma M., 1999. Distribution maps of Estonian fungi. Eesti seente levikuatlas 2. Protected species and species of the Estonian Red Data Book. Kaitsealused ja Eesti Punase raamatu liigid. Lk. 51.
↑Larsson, K.-H. (red.), 1997. Rödlistade svampar i Sverige. – ArtDatabanken. Uppsala.
↑Breitenbach J. & Kränzlin F., 1991. Pilze der Schweiz. Bd. 3(1). Röhrlinge und Blätterpilze. Verlag Mykologia, Lucerna.
↑Watling, R., 1970. Boletaceae, Gomphidiaceae, Paxillaceae. – A: Henderson, D. M., Orton, P. D. & Watling, R. (eds). British fungus flora. Agarics and Boleti. Vol. 1. Royal Botanic Garden, Edimburg.
↑Watling, R. & Hills, A. E., 2005. Boletes and their allies (revised and enlarged edition). – A: Henderson, D. M., Orton, P. D. & Watling, R. (eds). British Fungus Flora. Agarics and boleti. Vol. 1. Royal Botanic Garden, Edimburg.
↑Bessette, Alan E., William C. Roody i Arleen R. Bessette, 2000. North American boletes: a color guide to the fleshy pored mushrooms. Syracuse University Press. «Enllaç».
.svg){kind=icon}
