Mark Ievgènievitx Taimànov (en rus: Марк Евге́ньевич Тайма́нов) (Khàrkiv, llavors Unió Soviètica,[1] actualment Ucraïna, 7 de febrer de 1926 - Sant Petersburg, 28 de novembre de 2016)[2] fou un jugador, escriptor, i teòric dels escacs i també un reputat pianista[3]jueurus, que va jugar durant la major part de la seva carrera sota bandera soviètica.[4] Durant el període 1946 a 1956 es va mantenir entre els deu millors jugadors del món. Fou Gran Mestre des de 1952, participà dos cops al cicle de candidats pel títol mundial absolut (1953 i 1971), fou Campió de l'URSS (1956), i guanyà dos cops el Campionat del món d'escacs sènior (1993 i 1994).[5][6] Va mantenir un nivell de joc considerable fins al començament dels anys 1990, però la seva força de joc va minvar progressivament fins que es retirà dels escacs de competició devers l'any 2000.
Aquest article empra la notació algebraica per descriure moviments d'escacs.
Resultats destacats en competició
El 1949, a Riga, fou primer al Campionat d'escacs de Letònia, (tot i que el títol se l'endugué el primer classificat letó, Alexander Koblencs, ja que Taimànov hi participava fora de concurs). Va obtenir el Campionat de la ciutat de Leningrad en cinc ocasions, els anys 1948, 1950, 1952, 1961 i 1973.
Campionats d'escacs de la Unió Soviètica
De 1948 a 1976, va disputar 23 finals dels Campionats Soviètics de 29 possibles, un rècord absolut només igualat per Iefim Hèl·ler. Només fou absent d'una final sis cops, els anys 1950, 1964/65, 1968/69, 1970, 1972 i 1975[7] Malgrat aquestes nombroses participacions, només acabà primer dos cops ex aequo, i s'emportà el títol un cop després d'un desempat. El 1952 fou primer empatat amb el Campió del mónMikhaïl Botvínnik (+11 -3 =5),[8] però va disputar i perdre el títol contra ell en el desempat (+1 -2 =3),[8] mentre que a la 23a edició del campionat, el 1956, acabà empatat als llocs 1r-3r amb 11½/17 punts (+8 -2 =7)[8] i fou finalment campió en vèncer Iuri Averbakh (=2) i Borís Spasski (+2) en el playoff de desempat.[4]
El 1969, la seva 3a-5a plaça al Campionat de l'URSS el va classificar per a l'interzonal de Palma, de 1970, on hi fou 5è-6è (+8 -3 =12)[8] i es va classificar pels matxs de candidats. El 1971, després que canviés el sistema de joc (s'establiren matxs eliminatoris en lloc d'un torneig), s'hagué d'enfrontar a quarts de final a Vancouver (Canadà) contra Bobby Fischer, qui li va propinar un contundent 6-0.[12] Taimànov és especialment recordat per aquesta derrota,[13] la qual va aplanar el camí de Fischer cap al títol mundial[14] i que va sentar molt malament al govern soviètic de l'època, en el context de la guerra freda, i que va provocar que tingués moltes dificultats a l'URSS, i que veiés reduïts els seus ingressos.[15] A més, en tornar de Vancouver, a la duana li van interceptar dins la maleta un llibre d'Aleksandr Soljenitsin prohibit a l'URSS. Aquesta infracció li va costar una prohibició de participar en els torneigs occidentals. Fou també desposseït del seu títol de Mestre dels Esports de l'URSS, el qual no va recuperar fins al 1991.
Curiosament, en Taimànov només va ser seleccionat un sol cop per a representar l'URSS a les Olimpíades d'escacs: fou a l'edició de Moscou 1956, guanyada per l'equip soviètic, i on en Taimànov hi puntuà (+6 =5)[8] i fou medalla de bronze individual.[17]
Taimànov va participar, representant l'URSS, en quatre Campionats d'Europa per equips, els quatre primers que es van celebrar, entre els anys 1957 i 1970 (amb un total de 21 punts de 28 partides, un 75%). En aquests campionats, hi va assolir la increïble marca de vuit medalles d'or (totes les possibles): quatre per equips, i quatre d'individuals.[19]
Taula de participacions en Campionats d'Europa per equips
Variant Taimànov de la defensa siciliana, posició principal
Hi ha diverses variants d'obertura que duen el seu nom, dins la defensa Benoni, o l'Índia de rei. Això no obstant, la seva principal contribució fou la Variant Taimànov de la defensa siciliana (B46): (1.e4 c5 2.Cf3 e6 3.d4 cxd4 4.Cxd4 Cc6 5.Cc3 a6).
Existeix una variant Taimànov en quatre diferents obertures d'escacs, en tots els casos anomenada així en honor de Mark Taimànov:
En paral·lel a la seva carrera com a jugador d'escacs, en Taimànov va tenir també una brillant carrera com a pianista. És possible que aquesta segona activitat hagi limitat la seva actuació en l'àmbit dels escacs.
Tot i que era originari d'Ucraïna, va passar la seva adolescència a Leningrad, on la música, la seva segona passió el va portar al Conservatori. Allà hi va conèixer la seva futura dona, Liubov Bruk, amb la qual va tocar ja des de ben jove obres per a dos pianos. Durant la II Guerra Mundial, davant l'amenaça de la invasió alemanya, el Conservatori de Leningrad va ser evacuat a Taixkent, on els Taimànov van passar la guerra. En els anys 1950 i 1960, el duo que va formar amb la seva dona va donar nombrosos concerts dins el bloc soviètic.
Els seus problemes amb les autoritats després del matx perdut contra Bobby Fischer van conduir a la seva separació de Liubov causant així el final del duo, moment a partir del qual En Taimànov continuà fent concerts com a solista. El 1998, Philips va editar gravacions del duo Brouk - Taimanov a la sèrie "Grans Pianistes del segle XX".
↑Com Bobby Fischer va dir en una ocasió, el resultat final no es corresponia amb la força de joc real dels dos jugadors. Taimanov va dir posteriorment que en aquell moment li semblava que estava jugant contra una màquina que mai cometia cap error. Influït per aquests pensaments, a la tercera partida del matx, en què hi tenia gran avantatge posicional, no va poder trobar la continuació correcta per guanyar.
↑Aquest matx fou un exemple de l'anomenada síndrome de Kótov descrita per Aleksandr Kótov al seu llibre "Penseu com un Gran Mestre" (1971)
↑Fischer va derrotar posteriorment en Bent Larsen (també per 6-0), i finalment, en Tigran Petrossian per obtenir el dret a disputar el ceptre mundial contra en Borís Spasski