L'Institut d'Estudis Valencians fou una institució fundada el 9 de febrer de 1937 a València, a l'estil de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), a iniciativa de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València, presidida per Francesc Bosch i Morata (PVE). Deu dies més tard, el 19 de març de 1937, fou aprovat el reglament intern de l'entitat, que declarava el valencià com a idioma oficial i la Dama d'Elx com a imatge representativa.[1][2]
El president fou Josep Puche i Álvarez, rector de la Universitat de València, el secretari general, Carles Salvador i Gimeno, i el tresorer, Josep Feo i Garcia.[3]
Era dividit en quatre seccions:
Fou el primer organisme valencià amb competències normativitzadores, com assenyala Josep Daniel Climent: "l'únic organisme oficial que els valencians vam tenir al llarg del segle XX amb autoritat sobre la llengua".[4] Així, la decisió més important de l'IEV fou adoptar les Normes de Castelló com a normativa oficial per al valencià. La conselleria de cultura hi va adscriure el Museu de Prehistòria i el Centre d'Estudis Econòmics Valencians. Va promoure la fundació de la Biblioteca del País Valencià, però la Guerra Civil espanyola va impedir bona part de les activitats i desaparegué el 1939. La Generalitat Valenciana mai no el va restablir com a entitat pública, sinó que la seua denominació va ser utilitzada per a la constitució d'una nova entitat, de caràcter associatiu privat, tot i que amb orientació secessionista i blavera, sota la presidència de Carles Recio Alfaro.[5]