Francisco Javier Goerlich Lleó (València, 30 de novembre de 1886 - València, 25 de març de 1972)[1] ha estat un dels arquitectes més decisius en la formació del perfil de la ciutat de València, tant pel gran nombre d'obres executades com per haver exercit el càrrec d'arquitecte municipal de València des de 1922 i el d'arquitecte major des de 1931 fins a la seua jubilació el 20 de novembre de 1956.[1]
Els seus projectes arquitectònics dels anys 20 i 30 destaquen com els més importants de la seua carrera. Va ser el responsable de les grans reformes d'aquella època entre les que podem destacar la reurbanització de l'antiga Baixada de Sant Francesc i la plaça Emili Castelar.[1]
El seu pare va ser Franz Görlich Kuhnel, d'origen austrohongarès, el qual es va establir a la ciutat de València com a comerciant i va ostentar el càrrec de cònsol d'Àustria-Hongria a València.[1] La seua mare va ser Asunción Lleó Sancho, membre d'una família de la burgesia valenciana dedicada a la indústria i al comerç de la seda. El seu domicili l'establiren al carrer de Saragossa on va nàixer Javier Goerlich Lleó.[1]
Va estudiar batxillerat al Colegio de San José de València i al 1905 va cursar peritatge mecànic a l'Instituto Técnico de Valencia.[1] Va llicenciar-se en Ciències Exactes i va estudiar arquitectura a Madrid i Barcelona, obtenint el títol d'arquitecte en aquesta última l'any 1914. Mentre estudiava arquitectura va fer pràctiques amb l'arquitecte valencià, Luis Ferreres Soler.[1]
L'any que va començar la seua carrera laboral, 1914, es va casar amb Trinidad Miquel Domingo i mai tingueren fills.[1]
El primer gran edifici construït per ell va ser la Casa de Manuel Castelló, al número 12 del carrer Gravador Esteve a la ciutat de València. D'esta època també és la Casa de Tomás Barona a la gran via Marqués del Túria i el projecte del Trianón Palace.[1]Entre 1915 i 1917 va realitzar obres tan importants i destacades a la ciutat de València com la Casa Niederleitner al carrer Pasqual i Genís. En este període projecta edificis religiosos com la nova façana de l'Església de San Lorenzo, l'Església de la Escuela de Cristo al carrer Cavallers i els campanars de les parròquies d'El Salvador i Santa Mònica, esta última al barri de Patraix. L'any 1917 va construir la Casa de Juan Sala a la gran via Germanies i va emprendre la reforma de l'exconvent del Carmen per a ubicar el Museu de Belles Arts.[1]
L'any 1918 va obtindre la plaça d'arquitecte del Ministeri d'Hisenda. És en este moment quan treballa a Osca i les Illes Balears per a finalment ubicar-se de nou a València l'any 1920.[1]
L'any 1922 va obtindre la plaça d'arquitecte municipal de l'Ajuntament de València i el 1931 va promocionar a arquitecte major de l'Ajuntament fins a la seua jubilació el 20 de novembre de 1956.[1]
Goerlich és un dels principals representants del "casticisme" valencià (un exemple fou el pavelló valencià a l'Exposició Iberoamericana de Sevilla el 1929). Al mateix temps dissenya edificis de diferents estils des d'exòtics o neogòtics. Seguint aquest costum, Goerlich també farà ús del llenguatge modern (sobretot en els anys trenta), per a posteriorment deixar-lo de banda.
Com a arquitecte municipal fou un gran impulsor de les reformes urbanes del centre històric. Partint del Projecte de Reforma del 1908 de Federico Aymamí, en el Pla de 1928, Goerlich inclou l'obertura de l'Avinguda de l'Oest, la prolongació del Carrer de la Pau, l'obertura del carrer Poeta Querol, l'obertura de la Plaça de la Reina fins al carrer de la Corretgeria, l'obertura de l'actual Plaça de l'Ajuntament, en substitució de l'antiga Baixada de Sant Francesc, per a la qual van caldre multitud d'expropiacions i es va generar un gran malestar social. Entre altres intervencions, també va projectar el nou urbanisme del centre, substituint les cases de 2 o 3 plantes per altres d'inspiració vertical, amb 8, 9 o més plantes; la prolongació del carrer de Sant Vicent; i la remodelació del barri de Pescadors.
Va ser president de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, membre de les reials acadèmies de Belles Arts de San Fernando (1935), de Santa Isabel d'Hongria de Sevilla, la de Belles Arts i Ciències Històriques de Toledo (1947) i la de San Telmo a Màlaga (1949), professor de l'escola d'Arts i Oficis de València (1931) i director del Centre de Cultura Valenciana el 1948.
Va donar al Museu de Belles Arts de València la seua col·lecció d'art formada per 121 obres.
Les obres van acabar en 1922 i el certificat final és de 1924.
¿1945?