|
Enric Balcells i Rocamora
Enric Balcells i Rocamora (Barcelona, el 31 de març del 1922 – Jaca, el 5 de febrer del 2007) fou el principal creador del Centro Pirenaico de Biología Experimental i un dels zoòlegs més destacats de l'Estat espanyol després de la Guerra Civil Espanyola.
Biografia
A la dècada de 1930 va estudiar el batxillerat a Barcelona i a Sevilla, el qual va finalitzar el 1939, un cop acabada la Guerra Civil Espanyola. Va completar estudis de ciències naturals a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1943. Després, el 1950, es va doctorar a la Universitat Complutense de Madrid amb una tesi d'entomologia: "Estudio morfológico, biológico y ecológico de Haltica lythri ssp. ampelophaga Guérin-Meneville (Col. Chrysomelidae)". En la seua etapa de formació va visitar diversos centres científics internacionals: París, Ginebra, Basilea, Lausana, Nàpols, Brussel·les, Nova York, Chicago, etc. El 1950 va ingressar al Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) on va exercir primer com a col·laborador científic, després com a investigador científic (1957) i, finalment, com a professor d'investigació (1971) fins a la seua jubilació el 1987. Va compaginar, si més no parcialment, la seua tasca investigadora amb la de docent i, així, a la Universitat de Barcelona, va ésser professor de pràctiques de zoologia (1955) i professor encarregat de zoologia i biologia, mentre que a l'Escola d'Enginyers Industrials de Terrassa va impartir classes de biologia general (1955-1964). Més tard, va ésser professor de zoologia i ecologia a la Universitat de Navarra (1967-1971). Per encàrrec de José M. Albareda (1902-1966), en aquell temps secretari del CSIC, va fundar el 1963 el Centro Pirenaico de Biología Experimental, del qual fou director durant vint anys. A Jaca va compaginar aquesta direcció amb la de l'Institut d'Estudis Pirinencs (1966-1984), el qual, en fusionar-se amb el de Biologia Experimental, va donar lloc, el 1983, a l'actual Instituto Pirenaico de Ecología. El canvi d'ubicació geogràfica va provocar una modificació en l'orientació científica de Balcells, ja que va abandonar gairebé del tot les seues investigacions entomològiques agrícoles i de biologia marina per passar a investigar sobre zoogeografia, embriologia, etnografia, bioclimatologia, fisiologia de peixos, malacologia, limnologia i, fins i tot, a fer tasques administratives. Fou un dels principals artífexs del programa sobre fauna i flora de l'Estat espanyol que, el 1979, va iniciar el CSIC, a partir del qual es van desenvolupar els projectes Fauna ibérica, Flora ibérica i Flora mycologica ibérica que, encara vigents, constitueixen la més important aportació científica en l'estudi de la diversitat biològica de l'Estat espanyol. A més, va ocupar càrrecs directius al CSIC i va formar part de nombrosos comitès científics estatals i internacionals: el del Parc Nacional dels Pirineus (a França), delegat permanent de l'Estat espanyol a la secció de zoologia del Working Group on European Cooperation in Taxonomy, Systematics and Biological Recording, de l'European Science Foundation, etc. Així mateix, va ésser membre de diverses institucions científiques: Institut Equatorià de Ciències Naturals (1971), Societat Zoològica de França (1977), acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1982), soci honorari de la Reial Societat Espanyola d'Història Natural (2003), etc. L'any 1991 fou investit Doctor honoris causa per la Universitat de Saragossa. Va morir el 5 de febrer del 2007 a Jaca.[1][2][3]
La seua defensa i protecció de la vaca pirinenca
A més de la seua tasca científica, és de destacar el seu afany per portar a la pràctica les teories provinents de la seua recerca. En aquest sentit, va dedicar esforços i els seus recursos econòmics a la recuperació de la vaca pirinenca, la qual havia estat marginada pels ramaders pirinencs substituint-la per altres races que consideraven més rendibles econòmicament. Les teories del professor Balcells defensen que la vaca pirinenca és la que millor s'adapta a les característiques del medi físic pirinenc car aprofita millor les pastures naturals i és més resistent a les malalties. Avui, la política de la Unió Europea tendeix a impulsar les races autòctones, lligades a la terra, de manera que els esforços d'aquest investigador per recuperar i conservar una de les races més representatives, perfectament adaptada al medi pirinenc, suposa un precedent en la recuperació d'altres espècies autòctones.[4]
Ideologia
La seua marcada ideologia catòlica (molt propera a l'Opus Dei) el distanciava de gent molt valuosa des del punt de vista científic. Aquesta ideologia va constituir el seu gran problema a l'hora de seleccionar els seus alumnes, ja que mai no va entendre que no necessàriament el bon científic havia de tindre les mateixes creences religioses que ell. A més, la seua sòlida posició econòmica (era de l'opinió que, en aquells temps i a l'Estat espanyol, només els adinerats podien fer ciència) li permeté viatjar molt i intercanviar informació amb molts col·legues estrangers. Aquesta independència econòmica i de l'establishment acadèmic li comportà l'enveja d'alguns científics, els quals li bloquejaren l'accés al cos del professorat universitari malgrat la seua vàlua i els més de 20 anys de servei com a professor contractat.[2]
Publicacions
Va realitzar algunes obres de divulgació sobre la fauna i els sistemes naturals de la muntanya pirinenca (sobretot, dels Pirineus Centrals), va dirigir diverses tesis doctorals i va publicar més de 300 treballs científics sobre temes zoològics (d'invertebrats i vertebrats), ecològics, biogeogràfics i conservació de la natural, els quals van aparèixer en revistes espanyoles i internacionals: Sinergia, Pirineos (la qual va dirigir entre els anys 1966 i 1984), Geographicalia, Bulletin de l'Institut Royal de Sciences Naturelles de Belgique, Säugetierkundliche Mitteilungen, British Journal of Herpetology, Bulletin de la Société zoologique de France, etc.[1][3]
Anècdotes
El maig del 2003 se li va atorgar la màxima distinció de la ciutat de Jaca, el Sueldo Jaqués, i, a més, en la guia de carrers de la susdita ciutat hi ha un carrer amb el seu nom.[5]
Referències
Bibliografia
- Anglada, S.; Balcells, E.; Creus-Novau, J.; García-Ruiz, J. M.; Martí-Bono, C. E. i Puigdefábregas, J., 1980. La vida rural en la montaña española. Monografías del Instituto de Estudios Pirenaicos, 107: 113 pàgs. Jaca.
- Balcells Rocamora, E. et al., 1961. Sobre épocas de migración y transhumancia de aves en el NE español. Ardeola 7: 5-58.
- Balcells Rocamora, E., 1964. Vertebrados de las Islas Medas. Publ. Inst. Biol. Aplic. Barcelona 36: 39-70.
- Balcells Rocamora, E. & Doménech, M., 1965. Introducción al estudio de las aves de jardines barceloneses. Publ. Centro Pirenaico de Biología Experimental 1(3): 1-58.
- Balcells, E., 1976. El Pirineo: contraste de paisajes, enlace de pueblos. A: "Comisión Internacional de los Pirineos: I Discurso, II Conferencia": 3-77. Publ. Ministerio de Asuntos Exteriores. Madrid.
- Balcells, E., 1979. La montaña como reserva. Estudios Geográficos, 153: 443-471.
- Balcells, E., 1985. Valle del Aragón de Canfranc (Estudio descriptivo de recursos e historia de su utilización). Pirineos, 125: 117-140.
- Balcells, E., 1985. Ordesa-Viñamala. Monografías, 37. Instituto Nacional para la Conservación de la Naturaleza, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación: 127 pàgs. Madrid.
- Balcells, E., 1988. Utilización territorial de las mancomunidades de Echo y Ansó y su evolución gestora a medida de las pérdidas demográficas de las doce últimas décadas. Geographicalia, 25: 6-39.
- Balcells, R., E., 1992. Reflexiones sobre Zoogeografía y Ecofisiología animal. Su apoyo a estudios de ordenación del territorio. Lucas Mallada, 4: 37-68. Osca.
- Balcells Rocamora, E., 1998. Curriculum vitae. Manuscrit del 10 de maig de 1998 a Jaca. Arxiu Jacint Nadal i Puigdefàbregas.
- Balcells, E., 1998. Apuntes sobre recursos naturales y utilización del territorio del Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido. Publ. Ministerio de Medio Ambiente: 446 pàgs. Madrid.
- Balcells, E. i Serra, J., 2000. Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido. La vida y el hombre. Àmbit Servicios Editoriales S.A.: 271 pàgs. Barcelona.
- Bonnin, P., 1994. Ramon Margalef. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca.
- Calvo Palacios, J. L., 2007. In Memoriam Enrique Balcells Rocamora (1922-2007). Geographicalia, 51, 25-28. Saragossa.
- De Bellefon, P.; Clin, M.; Balcells, E. i Le Nail, J. F., 1998. Tres Serols-Monte Perdido. Memoria de futuro. Asociación Monte Perdido Patrimonio Mundial: 168 pàgs. Lorda.
- García Ruiz, J.M., 2007. El profesor Enrique Balcells Rocamora. Cuadernos de Investigación Geográfica 32: 161-165.
- Ferrer Lerín, F., 2005. Níquel. Saragossa: Mira Editores.
- Martínez Rica, J. P. i Villar Pérez, L., 2008. Enrique Balcells Rocamora (1922-2007). Bol. R. Soc. Española de Hist. Nat., Actas T. 105.
- Nadal, J..; Vericat, J.R.; Vidal, A. & Martínez-Rica, J.P.i Balcells, E., 1968. Guión para trabajos prácticos. Zoología-Cordados. Publicación Especial del Centro Pirenaico de Biología Experimental, 350 pàgines. Jaca.
- Pedrocchi, C., 1992. Relación de las publicaciones del Dr. Enrique Balcells. Lucas Mallada, 4: 15-35. Osca.
- Pedrocchi, C., 1992. L'obra científica del Dr. Enrique Balcells. Lucas Mallada, 4: 9-14. Osca.
- Puigdefábregas, J. i Balcells, E., 1966. Resumen sobre el régimen de explotación ovina trashumante en el Alto Aragón, especialmente en el Valle de Ansó. Publ. Centro pir. Biol. Exp., 1 (6): 18 pàgs. Jaca.
- Puigdefábregas, J. i Balcells, E., 1970. Relaciones entre la organización social y la explotación del territorio en el Valle de El Roncal (Navarra Oriental). Pirineos, 98: 53-89.
- Valdelvira, A. i Balcells, E., 1986. La Pardina de Esporret como unidad empresarial de las Sierras Prepirenaicas meridionales. Pirineos, 128: 79-118.
- Villar, L., 2007. Le Professeur Enrique Balcells. Pyrénées, 230: 187-189. Lorda.
Enllaços externs
|
|
