La cova forma part d'un conjunt de cinc cavitats que corresponen al mateix sistema càrstic. De sud a nord són: la cova del Triangle (38 m), la cova Simanya Petita (60 m), la cova Simanya, la cova del Torrent (38 m) i la cova de l'Àngel (18 m). Les cinc coves conformen l'anomenat "complex de les Simanyes"[n. 1] o "coves Simanyes" i formen una mateixa unitat que per colmatació dels seus conductes han quedat separades.[4]
El topònim «Simanya» prové del llatísima magna, «cova gran».[n. 2] El vocable sima ve del grec antic σιμός ("sīmós"; forat) i magna del protoitàlic *magnos, del protoindoeuropeu *m̥ǵh₂nós, de l'arrel *méǵh₂s («gran»).
La cova Simanya a vegades també és anomenada cova Simanya Gran, per distingir-la de la veïna cova Simanya Petita.[4]
La cova Simanya forma part d'un important complex de galeries interconnectades amb les cavitats veïnes de la cova Simanya Petita, la cova Simanya Nova i la cova de l'Àngel.[n. 3]
La cavitat té una gran boca d'entrada que accedeix a una galeria rectilínia en direcció nord-oest i que acaba 98 m més enllà, progressivament reomplerta de sediments. De la galeria principal en surten dues bifurcacions, ambdues a la banda esquerra i en direcció sud-oest.
La primera és a poc més de 10 m de la boca, és lleugerament ascendent i acaba en una estreta diàclasi a gairebé 50 m del seu inici. La segona, és també rectilínia i d'una amplada mitjana de 3 m. A la seva primera meitat té seccions triangulars i s'hi fan petits tolls d'aigua i hi ha restes de gours destrossats. Al cap d'uns 80 m, aquesta galeria arriba al lloc anomenat el Pas de l'Oca, on les alçades rarament superen 1 m o 1,5 m a causa de l'augment dels sediments, que acaben per tapar quasi totalment la galeria. Des d'aquest lloc, uns 50 m més tard, la galeria arriba al final, on s'ha comprovat l'enllaç amb la cova del Triangle, que mai s'ha pogut realitzar físicament.
També des del Pas de l'Oca, al costat esquerre, neix un altre conducte, paral·lel a la galeria d'entrada i amb petites derivacions. Aquesta galeria finalitza uns 40 m més enllà, on hi ha dos pouets excavats en els sediments. A aquest punt hi ha la unió amb la cova Simanya Petita, impracticable per l'estretor, però demostrat ja que els sons arriben dèbilment d'una cavitat a l'altra.
Es tracta d'una caverna formada per un antic riu subterrani traçat sobre un sistema de diàclasis en xarxa que deuria deixar de funcionar en plena fase juvenil i que deuria drenar un massís molt més important que l'actual Montcau. Els fenòmens reconstructius tenen molt poca importància i en èpoques de fortes pluges es produeixen infiltracions que poden arribar a inundar alguns trams de la cavitat.[1]
La primera topografia coneguda va ser feta per membres del Centre Excursionista de Terrassa el 7 de maig del 1911. Entre el 1929 i el 1930 s'hi efectuaren unes prospeccions arqueològiques dirigides per Pau Codina en què s'hi va trobar una gran quantitat de ceràmica eneolítica del període del Bronze Antic (1800 aC al 1500 aC).[8] Pocs anys després, el topògraf Josep Closas i Miralles (1900-1962) en va fer un nou plànol que va ser publicat el 1944 pel geòleg i espeleòleg Noel Llopis i Lladó (1911-1968).
A la dècada dels anys 1960 dos grups diferents d'espeleologia van fer els mapes topogràfics més complets i recents de la cavitat fins a l'actualitat. La primera va ser feta el 1964 per O. Andrés, J. M. Tomàs, R. Parera i A. Masriera, del Grup d'Exploracions Subterrànies del Club Muntanyenc Barcelonès. La segona la realitzà J. Castell, P. Blanch, V. Cussó, de l'Equip de Recerques Espeleològiques del Centre Excursionista de Catalunya el 1966.[1]
L'any 1911 s'hi varen trobar ceràmiques d'època eneolítica, ibèrica i medieval.[7] A la dècada del 1930 la cavitat va ser parcialment excavada per membres del Centre Excursionista de Terrassa sota la direcció de Joan Solà i Marià Galí. La prospecció va descobrir diversos fragments de ceràmica prehistòrica, ibèrica i medieval i posà de manifest que la cova fou ocupada per humans al llarg de tots aquests períodes històrics de manera més o menys intermitent. Les troballes es conserven al Museu d'Art de Terrassa. Aquestes excavacions, però, van ser molt parcials i fetes sense la utilització de les tècniques i els criteris científics moderns.[n. 5]
Dins la cavitat hi viu una colònia de ratpenats de ferradura gros (Rhinolophus ferrumequinum), raó per la qual es prohibeix l'activitat espeleològica entre l'1 de novembre i el 31 de maig.[7] Es tracta d'una espècie de ratpenat molt gros, d'uns 40 cm amb les ales esteses. Es pot trobar tant en coves i avencs com en habitacles humans abandonats i també és present en diversos indrets del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.
Cardona i Oliván, Ferran. Grans cavitats de Catalunya. Vol. 2: El sistema mediterrani i la Depressió Central. Barcelona: Espeleo Club de Gràcia, 1990, p. 484.
Romero, Martí «Les cavitats del Turó del Montcau (Sant Llorenç del Munt)». Espeleòleg. Equip de Recerques Espeleològiques del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 21, 12-1974, p. 37-62.
Valls i Vila, Jaume; Vicens i Llauradó, Albert. Sant Llorenç Savall. Més de mil anys d'història. Sant Vicenç de Castellet: Farell, juliol 2010. ISBN 9788492811151.
Referències
↑ 1,01,11,2«Simanya, Cova» (PDF). espeleoindex.com. Arxivat de l'original el 5 de desembre 2020. [Consulta: 27 novembre 2020].
↑Llobet François, Toni. Flora i fauna del Parc Natural. Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Figueres: Brau Edicions, desembre 2011, p. 91 (Guies il·lustrades de natura). ISBN 9788496905726.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
