Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. També podeu iniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat raonablement.
Els seus efectes secundaris més freqüents són nàusea, diarrea, irritació cutània i dolor al lloc de la injecció.[1] Pot augmentar unes quatre vegades el risc de colitis causada per Clostridium difficile.[5] Per aquest motiu, se sol recomanar quan altres antibiòtics no són adequats. El seu ús es considera generalment segur durant l'embaràs. Pertany a la classe de les lincosamides i actua bloquejant la síntesi de proteïnes en els bacteris.[1]
La clindamicina es fa servir principalment per tractar les infeccions causades per bacterisanaerobis susceptibles, com ara periodontitis, i infeccions de l'aparell respiratori, la pell, i els teixits tous, i la peritonitis.[8] En persones amb hipersensibilitat a les penicil·lines, la clindamicina també es pot fer servir per tractar les infeccions causades per bacteris aeròbics susceptibles. També es va servir per tractar infeccions als ossos o a les articulacions, particularment aquelles causades per Staphylococcus aureus.[8][9] L'aplicació tòpica de fosfat de clindamicina es pot fer servir per tractar acne de severitat suau i moderada.[10]
Acne
L'ús de clindamicina conjuntament amb peròxid de benzoil és més eficaç en el tractament d'acne que l'ús de qualsevol dels dos fàrmacs sol. A més, prevé l'aparició de resistència a l'antibiòtic, que és més probable en tractaments de més de tres mesos en què només s'aplica l'antibiòtic.[11]
La clindamicina i l'adapalè en combinació són també més eficaços que qualsevol dels dos fàrmacs sol, tot i que els efectes adversos són més freqüents.[12]
A continuació es troben les dades de susceptibilitat del MIC per uns quants patogens significatius.
Staphylococcus aureus: 0.016 μg/ml - >256 μg/ml
Estreptococ pneumoniae: 0.002 μg/ml - >256 μg/ml
Estreptococ pyogenes: <0.015 μg/ml - >64 μg/ml
Prova D
Quan es prova la sensibilitat d'un cultiu d'un bacteri grampositiu a la clindamicina, és comú efectuar una "prova D" per determinar si hi ha una subplobació resistent als macròlids. Aquesta prova és necessària perquè alguns bacteris expressen un fenotip anomenat MLSB, que indica susceptibilitat a la clindamicina amb aquesta prova, però in vitro el patogen presenta una resistència induible.
Per actuar un prova D, un plat amb agar és inoculat amb els bacteris en qüestió i dos discs impregnats amb un fàrmac (un amb eritromicina i un amb clindamicina) són col·locats separats uns 15–20 mm en el plat. Si l'àrea d'inhibició al voltant del disc de clindamicina té una forma de "D", el resultat de la prova és positiu i la clindamicina no s'hauria de fer servir a causa de la possibilitat de la presència de patògens resistents i el conseqüent fracàs de la teràpia. Si l'àrea d'inhibició al voltant del disc de clindamicina és circular, el resultat de la prova és negatiu i la clindamicina es pot fer servir.[17]
Malària
Administrada amb cloroquina o quinina, la clindamicina per tractar la mal[aria causada per Plasmodi falciparumés eficaç i ben tolerada; la segona combinació és particularment útil per nens, i és el tractament d'elecció per dones embarassades que esdevenen infectades en àrees on la resistència a la cloroquina és comuna.[18][19] La clindamicina no s'hauria de fer servir com un antimalàric per si sola, tot i que sembla molt eficaç com a tal, a causa de la seva acció lenta.[18][19] Colònies de Plasmodi falciparum aïllades de pacients de l'Amazones peruana han estat identificades com a resistents a la clindamicina degut a les evidències proporcionades en proves in vitro de la susceptibilitat del fàrmac.[20]
Altres usos
La clindamicina pot ser útil per tractar infeccions de la pell i teixits tous causades per ''Staphylococcus aureus'' resistent a la meticil·lina (MRSA); moltes soques de MRSA són encara susceptibles a la clindamicina; tanmateix estan adquirint resistència a la clindamicina ràpidament.[2]
La clindamicina es fa servir en casos sospitosos de la síndrome de xoc tòxic, sovint en combinació amb un agent bactericida com ara la vancomicina.[21] La lògica d'aquesta aproximació és una presumpta sinergia entre la vancomicina, la qual causa la mort dels bacteris degut al trencament de la paret cel·lular, i la clindamicina, la qual és un potent inhibitor de la síntesi de toxines. Tant in vitro com in vivo els estudis han demostrat que la clindamicina redueix la producció d'exotoxines en estafilococs;[22] també pot induir canvis en l'estructura de la superfície dels bacteris, fet que els fa més sensibles a l'atac del sistema immunitari (opsonització i fagocitosi).[23][24]
S'ha demostrat que la clindamicina disminueix el risc de naixements prematurs en dones diagnosticades amb vaginosi bacteriana durant la primeria de l'embaràs fins a un terç del risc de les dones que no són tractades.[25]
La combinació de clindamicina i quinina és el tractament estàndard per la babesiosi severa.[26]
Les reaccions adverses comunes associades amb la teràpia sistèmica amb clindamicina — presents en més d'un 1% de les persones — inclouen: diarrea, colitis pseudomembranosa, nàusea, vòmits, dolor abdominal o rampes i/o vermellor a la pell. Les dosis altes (tant intravenoses com orals) poden causar un gust metàl·lic. Les reaccions comunes associades amb les formulacions tòpiques - presents en més d'un 10% de les persones - inclouen: sequedat, picor, o pelat de la pell (loció, solució); eritema (escuma, loció, solució); pell greixosa (gel, loció). Els efectes adversos addicionals inclouen la dermatitis de contacte.[30][31] Els efectes adversos comuns - presents en més d'un 10% de les - en les aplicacions vaginals inclouen infeccions fúngiques.
La colitis pseudomembranosa és una condició potencialment letal generalment associada amb la clindamicina, però que també ocorre amb l'ús d'altres antibiòtics.[5][32] La proliferació exagerada de Clostridium difficile, el qual és inherentment resistent a la clindamicina, resulta en la producció d'una toxina que causa una gamma d'efectes adversos, de diarrea a colitis i megacòlon tòxic.[30]
La clindamicina és un derivat semisintètic derivat de la lincomicina, un antibiòtic natural produït per l'actinobacteriStreptomyces lincolnensis. És obtingut mitjançant una reacció de substitució del grup hidroxil de la posició 7(R) de la lincomicina a 7(S)-clor.[36][37] La síntesi de la clindamicina va ser anunciada per primera vegada per BJ Magerlein, RD Birkenmeyer, i F Kagan en la cinquena Interscience Conference on Antimicrobial Agents and Chemotherapy (ICAAC) l'any 1966.[38] Ha estat disponible en el mercat d'ençà el 1968.[31]
Mecanisme d'acció
La clindamicina té principalment un efecte bacteriostàtic. És un inhibidor de la síntesi de proteïnes bacteriana degut a la inhibició de la translocació dels ribosomes, en una manera similar al mecanisme dels macròlids.[39] Actua enllaçant-se al 50S rRNA de la subunitat gran del ribosoma bacterià.[13]
Els usos veterinaris de la clindamicina són bastant similars a les seves indicacions per humans, i inclouen el tractament d'osteomielitis,[41] les infeccions de la pell, i la toxoplasmosi, per la qual és el fàrmac preferit per gossos i gats.[42] La toxoplasmosi rarament causa símptomes en gats, però pot fer-ho en gats molt joves o gats immunodeficients.
Referències
↑ 1,01,11,21,31,4«Clindamycin» (en anglès). The American Society of Health-System Pharmacists. [Consulta: 30 setembre 2022].
↑ 3,03,1Kremsner, Peter G. «Clindamycin in malaria treament» (pdf). Journal of Antimicrobial Chemotherapy, 25, 1999, pàg. 9-14 [Consulta: 8 setembre 2022].
↑Gold, Howard S.; Robert C. Moellering, Jr.. «Macrolides and clindamycin». A: Root, Richard E.; Francis Waldvogel, Lawrence Corey, Walter E. Stamm. Clinical infectious diseases: a practical approach, 1999, p. 291–7. ISBN 0-19-508103-X.
↑Gemmell CG, O'Dowd A «Regulation of protein A biosynthesis in Staphylococcus aureus by certain antibiotics: its effect on phagocytosis by leukocytes». J Antimicrob Chemother, 12, 6, 1983, pàg. 587–97. DOI: 10.1093/jac/12.6.587. PMID: 6662837.
↑Gemmell CG, Peterson PK, Schmeling D «Potentiation of Opsonization and Phagocytosis of Streptococcus pyogenes following Growth in the Presence of Clindamycin». J Clin Invest, 67, 5, 1981, pàg. 1249–56. DOI: 10.1172/JCI110152. PMC: 370690. PMID: 7014632.
↑ «Intérêt de la clindamycine dans le traitement de la toxoplasmose oculaire» (en francès). publicació français d'ophtalmologie, 20, 6, 1997, pàg. 418–22. ISSN: 0181-5512. PMID: 9296037.
↑Jeddi A, Azaiez A, Bouguila H «Intérêt de la clindamycine dans le traitement de la toxoplasmose oculaire» (en francès). publicació français d'ophtalmologie, 20, 6, 1997, pàg. 418–22. ISSN: 0181-5512. PMID: 9296037.
↑Birkenmeyer, R. D.; Kagan, F. «Lincomycin. XI. Synthesis and structure of clindamycin, a potent antibacterial agent». publicació of Medicinal Chemistry, 13, 4, 1970, pàg. 616–619. DOI: 10.1021/jm00298a007. PMID: 4916317.
↑ «Microbiological and Pharmacological Behavior of 7-clorolincomycin». Appl Microbiol, 17, 5, 1969, pàg. 653–7. PMC: 377774. PMID: 4389137.
↑Magerlein, B. J.; Birkenmeyer, R. D.; Kagan, F. «Chemical modification of lincomycin». Antimicrobial Agents and Chemotherapy, 6, 1966, pàg. 727–736. PMID: 5985307.
↑ «Structural basis for the interaction of antibiotics with the peptidyl transferase centre in eubacteria». Nature, 413, 6858, 2001, pàg. 814–21. DOI: 10.1038/35101544. PMID: 11677599.
↑(February 8, 2005) "Osteomyelitis", in Kahn, Cynthia M., Line, Scott, Aiello, Susan E. (ed.