Els enterococs (Enterococcus) formen un gènere de bacteris de l'àcid làctic de la divisió dels Firmicutes. Els membres d'aquest gènere eren classificats com Streptococcus Grup D fins al 1984 quan les anàlisis d'ADN genòmics van indicar que un gènere separat era més apropiat.[1]
Els enterococs són cocs grampositius que es presenten en parelles (Diplococs), sent difícil distingir-los del Streptococcus només basant-se en les seves característiques físiques. Dues de les espècies són comensals a l'intestí humà: E. faecalis i E. faecium. Els enterococs són uns organismes facultatius aerobis, és a dir, prefereix utilitzar oxigen, encara que poden sobreviure en la seva absència.[2] Típicament exhibeixen gamma-hemòlisi en agar sang de xai.
Patologia
Els Enterococcus causen importants infeccions clíniques, incloent: infecció urinària, bacterièmia, endocarditis, diverticulitis i meningitis. Els ceps sensibles d'aquests bacteris poden tractar-se amb ampicilina i vancomicina.[3]
Des d'un punt de vista mèdic, la característica més important d'aquest gènere és el seu alt nivell de resistència antibiòtica. Alguns enterococs són intrínsecament resistents als antibiòtics basats en β-lactam (algunes penicil·lines i totes les cefalosporines) i també a molts aminoglicòsids.[4] Des de 1980, han aparegut soques particularment virulentes d'Enterococcus resistents a la vancomicina (VRE) en infeccions hospitalàries de pacients hospitalitzats, especialment als EUA Altres països desenvolupats com el Regne Unit han parat l'epidèmia, i el 2005, Singapur va aconseguir aturar una epidèmia de VRE. VRE pot tractar-se amb quinupristina / dalfopristina (Synercid) amb respostes favorables del 70%.[5]
La meningitis per enterococs és una complicació rara en neurocirurgia. Solen requerir tractament intravenós de vancomicina. La vancomicina intratecal s'utilitza sovint i hi ha un debat sobre si té impacte en el sistema nerviós. L'extracció de qualsevol dispositiu neurològic és una part crucial del tractament d'aquestes infeccions.[6]
Referències
- ↑ Schleifer KH; Kilpper-Balz R. Transfer of Streptococcus faecalis and Streptococcus faecium to the genus Enterococcus nom. rev. as Enterococcus faecalis comb. nov. and Enterococcus faecium comb. nov.. 34, 1984, p. 31–34.
- ↑ Fischetti VA; Novick RP; Ferretti JJ; Portnoy DA; Rood JI (editors). Gram-Positive Pathogens. ASM Press, 2000. ISBN 1-55581-166-3.
- ↑ Pelletier LL Jr.. Microbiology of the Circulatory System. In: Baron's Medical Microbiology (Baron S et al, eds.). 4th ed.. Univ of Texas Medical Branch, 1996. (via NCBI Bookshelf) ISBN 0-9631172-1-1.
- ↑ Ryan KJ; Ray CG (editors). Sherris Medical Microbiology. 4th ed.. McGraw Hill, 2004. ISBN 0-8385-8529-9.
- ↑ Tünger A, Aydemir S, Uluer S, Cilli F. In vitro activity of linezolid & quinupristin/dalfopristin against Gram-positive cocci. 120, 2004, p. 546-52. PMID: 15654141.
- ↑ Guardado R, Asensi V, Torres J, Pérez F, Blanco A, Maradona J, Cartón J. Post-surgical enterococcal meningitis: clinical and epidemiological study of 20 cases. 38, 2006, p. 584-8. PMID: 16857599.
| Bases de dades taxonòmiques | |
|---|
.svg){kind=icon}
