Un canvi fonètic o canvi fonològic[1] és un canvi històric que té conseqüències perceptives i consegüentment productives en la pronunciació i de vegades en l'ortografia d'una llengua.[2][3] S'ha de diferenciar entre el fenomen que és real i la seva explicació que queda hipotètica. Entre els canvis fonètics hi ha entre d'altres l'assimilació, dissimilació, metàtesi, diftongació, fusió, elisió, vocalització, haplologia i contaminació.[4]
Exemples de diferents sons del llatí popular que es van canviar en la semivocal labiovelar del català:[5]
Moltes llengües han conegut tals evolucions fonètics. Entre d'altres l'anglès amb el gran canvi vocàlic (Great Vowel Shift) quan entre d'altres la /aː/ es va transformar en /eɪ/ des del segle xiii o la segona mutació consonàntica germànica des del segle iv. Tal canvis poden —o no— conduir a un canvi ortogràfic espontani o decretat.
Quan aquest fenomen és repetitiu certs lingüistes sobretots alemanys, els anomenats «neogràmatics» sota la influència d'August Leskien (1840-1916) i August Schleicher (1821-1868) van pretendre a la obligatorietat i la universalitat d'aquesta evolució i van optar per al terme «llei fonètica», com per exemple la llei de Grassmann i les lleis de Grimm i Verner.[6] Una teoria que roman controvertida pels dialectòlegs i els estudiosos de la geografia lingüística i la fonètica experimental.[7] La qüestió de les lleis fonètiques és un dels més debatuts en la lingüística, per la multitud d'irregularitats en intentar formular aquestes «lleis».[3]