Batalla del Cefís

Batalla del Cefís

Batalla del Cefís Batalla del Cefís
Tipus	batalla
Data	15 de març del 1311
Coordenades	39° 09′ 31″ N, 22° 50′ 24″ E
Lloc	Halmirós (sud de Tessàlia) (o a les vores del riu Cefís, prop d'Orcomen)
Resultat	Victòria decisiva de la Gran Companyia Catalana Conquesta catalana del Ducat d'Atenes
Bàndols
Ducat d'Atenes i aliats Gran Companyia Catalana
Comandants
Gualter V de Brienne † Desconegut
Forces
700 cavallers 24.000 soldats de peu (Muntaner) 6.400 cavallers 8.000 soldats de peu (Gregoràs) 2.000 cavallers 4.000 soldats de peu (Crònica de Morea) 2.000 cavallers 4.000 soldats de peu (Crònica de Morea) 3.500 cavallers 4.000 soldats de peu (Gregoràs)
Baixes
Molt nombroses Desconegudes

La batalla del Cefís o, més correctament, batalla d'Halmirós^{[1][nota 1]} fou un fet d'armes esdevingut el 15 de març del 1311 entre els francs del Ducat d'Atenes i els seus vassalls, comandats per Gualter V de Brienne, i els almogàvers de la Gran Companyia Catalana. El resultat fou una victòria decisiva dels catalans. Ha estat descrita com una de les batalles més extraordinàries de la història.^[2]

Després d'entrar en conflicte amb l'Imperi Romà d'Orient,^{[nota 2]} que els havia contractat per combatre els beilicats turcs d'Anatòlia, els almogàvers havien penetrat el sud dels Balcans fins a arribar al sud de Grècia el 1309. El nou duc d'Atenes, Gualter V de Brienne, els oferí passar al seu servei per fer la guerra al senyor grec de la regió de Tessàlia, adjacent als seus dominis. Els almogàvers compliren la seva part del tracte i conqueriren gran part d'aquestes terres en nom seu, però Gualter es negà a pagar-los la soldada que els devia i es disposà a expulsar-los per la força. Els dos exèrcits toparen a Halmirós, al sud de Tessàlia (o, segons una interpretació obsoleta, a les vores del riu Cefís, prop d'Orcomen). Els catalans, en clara inferioritat numèrica i debilitats per la reticència dels seus auxiliars turcs a implicar-se en la contesa, triaren l'escenari de la batalla i es feren forts darrere d'un aiguamoll que saturaren amb encara més aigua.

Gualter, altiu per naturalesa, ordenà una càrrega directa contra la línia catalana confiant en el valor i la destresa de la seva cavalleria pesant, formada pel bo i millor de la Francocràcia. L'aiguamoll esmorteí l'atac franc i la infanteria catalana es mantingué ferma. El retorn dels turcs al costat dels almogàvers convertí el combat en una massacre en la qual perderen la vida Gualter i gairebé tots els cavallers del seu regne. Com a resultat de la batalla, els catalans es feren amos i senyors del Ducat d'Atenes, que havia quedat escapçat, i el governaren fins a la dècada del 1380.

Fonts i ubicació

Hi ha diverses fonts que cobreixen aquests esdeveniments en major o menor detall: el capítol 240 de la Crònica de Ramon Muntaner; les diferents versions de la Crònica de Morea (seccions 540 i 548 de la versió francesa, versos 7.263-7.300 i 8.010 de la versió grega i seccions 564-555 de la versió aragonesa); el llibre VII, secció 7 de la Història romana de l'escriptor romà d'Orient Nicèfor Gregoràs; i relats breus al llibre VIII de la Nuova Cronica del banquer i diplomàtic florentí Giovanni Villani, la Istoria di Romania de l'estadista venecià Marí Sanuto el Vell^[3] i una carta d'aquest últim que no sortí a la llum fins al 1940.^[4][5]

Les fonts discrepen sobre la ubicació de la batalla. Muntaner, que havia estat cronista de la companyia, situa l'enfrontament «en un bell pla prop Estives», on hi «havia un pantan». Aquest indret ha estat identificat amb la plana del Cefís de Beòcia i els aiguamolls de la llacuna Copaida (que posteriorment seria drenat al segle xix). Gregoràs coincideix amb Muntaner.^[4][6][7] La Crònica de Morea, en canvi, parla de Halmirós, que segurament correspon a l'actual Almirós, al sud de Tessàlia,^[8][9] on hi havia una altra ciutat amb el nom de Tebes. La primera hipòtesi fou durant molt de temps la més acceptada. En la seva obra de referència sobre el període franc a Grècia, William Miller descartà Halmirós com a escenari de la batalla, adduint que no encaixa amb la topografia que descriu Muntaner,^[10] argument reiterat per algunes publicacions més recents.^[6][11][12] Diversos estudiosos moderns han intentat acotar la ubicació exacta de la batalla a la vall del Cefís, des de la rodalia d'Orcomen i l'entorn de la llacuna Copaida fins a punts més septentrionals, prop dels pobles de Queronea i Dàulia, o fins i tot Dadí i Lilea.^[3]

Tanmateix, en l'últim segle, una anàlisi rigorosa de les fonts primàries ha provocat un gir de 180 graus en el consens acadèmic. El 1311, Muntaner ja no formava part de la companyia, ans era governador de Gerba, a Tunísia, així que no fou testimoni directe dels fets. A més a més, no posà fil a l'agulla amb la seva crònica fins al 1325. Aquesta distància física i temporal introduí errors greus en el seu relat.^[13] Gregoràs, un altre autor de la mateixa època, encara trigà més a escriure la seva història, entre el 1349 i el 1351, i beu sobretot de fonts secundàries. La seva narració de les gestes de la companyia en els anys previs a la batalla destaca per les seves omissions i imprecisions, mentre que la seva exposició de la contesa té molts punts en comú amb el relat de Muntaner, cosa que podria indicar que Gregoràs partí d'una font occidental.^[14] Per contra, l'original francès de la Crònica de Morea fou redactat entre el 1292 i el 1320. La versió abreujada que n'ha perdurat fins a l'actualitat fou compilada poc després per un autor ben documentat que vivia a la mateixa Morea. Les versions en grec i aragonès, escrites en un moment posterior del segle xiv, contenen essencialment la mateixa informació que la francesa.^[15] Un element clau en el debat fou el descobriment i la publicació el 1940 d'una carta enviada el 1327 per Marí Sanudo, capità d'una galera que navegava pel golf d'Eubea del Nord el dia de la batalla, que diu clar i net que els dos exèrcits toparen a Halmirós: «[…] fuit bellum ducis Athenarum et comitis Brennensis cum compangna predicta ad Almiro». En general, és considerat un testimoni fiable,^[4][5] motiu pel qual la recerca històrica més recent sol donar per bo que l'escenari de la batalla fou Halmirós.^{[1][16][4][6][17][18][19]}

Antecedents

Vegeu també: Francocràcia, Campanya de la Gran Companyia Catalana a Anatòlia, i Venjança Catalana

Partició de l'Imperi Romà d'Orient el 1204

El 1204, els croats de la Quarta Croada saquejaren Constantinoble i seguidament es repartiren el territori de l'Imperi Romà d'Orient.^[20] La major part de Grècia fou atribuïda a principats croats francs, els més destacats dels quals eren el Regne de Tessalònica, el Principat d'Acaia i el Ducat d'Atenes, aquest últim amb capital a Tebes. L'efímer Regne de Tessalònica aviat fou reconquerit pels grecs, però els altres principats francs perduraren i fins i tot es mantingueren en ple vigor durant gran part del segle xiii.^[21]

L'agost del 1302, la guerra de Sicília acabà amb la signatura de la Pau de Caltabellotta. El flamant rei de Trinàcria, Frederic II, temia que els almogàvers, un cos de mercenaris que havien combatut en nom seu durant el conflicte, convertissin l'illa en un polvorí si ara es posaven a viure del bandolerisme.^[22] El seu vicealmirall, Roger de Flor, tampoc no podia dormir tranquil, car l'Orde del Temple encara el perseguia per un presumpte robatori que es remuntava al setge d'Acre, onze anys abans.^[23]

Reproducció de la indumentària d'un almogàver en l'exposició «Els temps dels almogàvers. La crònica de Ramon Muntaner», al Museu Etnològic del Montseny

Mentrestant, els dominis francs a Grècia estaven en ple auge. En la seva influent^[24] història de Grècia durant l'època franca, publicada el 1908, el medievalista William Miller escrigué sobre el Ducat d'Atenes que «sota el domini dels ducs del casal de La Roche, el comerç floria, les manufactures prosperaven i l'esplendor de la cort tebana impressionava els estrangers acostumats a la pompa i la fastuositat d'estats molt més grans».^[25] El 5 d'octubre del 1308 morí sense descendència Guiu II, l'últim duc d'Atenes de la família de La Roche. La seva successió fou objecte de disputa, però a mitjans del 1309, l'Alt Tribunal (consell feudal) d'Acaia elegí el seu cosí, el noble borgonyó Gualter de Brienne.^[26] Aquesta crisi de successió es produí en un context molt convuls al món grec, a causa de les accions de la Gran Companyia Catalana, un cos d'almogàvers que el 1303 havien estat contractats per l'emperador romà, Andrònic II Paleòleg, per combatre els turcs que sotmetien les fronteres romanes a Anatòlia a una pressió creixent.^[27] El fundador de la companyia, que no era altre que Roger de Flor, li havia enviat un ambaixador per oferir-li els seus serveis. A canvi, aconseguí negociar una soldada exorbitant per als seus homes^[28] que doblava el que cobraven els mercenaris turcoples i alans de l'imperi,^[29] així com el títol de megaduc^[30] i la mà de Maria Assèn, neboda de l'emperador.^[31]

Era una oferta que l'emperador, desesperat, no podia rebutjar. En un primer moment, els mercenaris escombraren els turcs de l'oest i sud-oest d'Anatòlia en la reeixida campanya de la Gran Companyia Catalana a Anatòlia. Tanmateix, el recel i les tensions entre les dues parts anaren creixent fins que l'assassinat de Roger de Flor en un banquet celebrat a Adrianòpolis el 1305 fou el detonant de les hostilitats entre els catalans i els romans —la terrible Venjança Catalana. A mitjans del 1307, la seva base a la comarca de Gal·lípoli havia quedat tan devastada que els almogàvers se n'anaren a saquejar altres contrades. Espoliaren Tràcia i Macedònia fins que, fustigats per Candrè, un general romà de gran habilitat, arribaren a Tessàlia a principis del 1309.^[32] L'últim cap de la companyia, Bernat de Rocafort, havia ambicionat restaurar el Regne de Tessalònica per a si mateix i fins i tot havia obert negociacions per a una aliança matrimonial amb Guiu II. Per contra, aquestes maniobres foren en va, car el comportament cada vegada més autoritari de Rocafort conduí a la seva destitució.^[26] A partir d'aleshores, la companyia fou dirigida per quatre capitans elegits i un «Consell dels Dotze».^[33] Angoixat per l'arribada de 8.000 almogàvers a Tessàlia, el governant grec de la regió, Joan II Ducas, que poc abans havia aprofitat la mort de Guiu II per trencar el vassallatge amb els ducs d'Atenes, demanà auxili a l'Imperi Romà i l'altre principat grec, el Despotat de l'Epir. Vençuts pels grecs, els catalans es comprometeren a no moure brega en el seu pas per Tessàlia de camí cap a les possessions franques del sud de Grècia.^[34]

Gualter de Brienne havia estat ostatge dels catalans en la guerra de les Vespres Sicilianes, parlava la seva llengua i s'havia guanyat el seu respecte. Aprofitant aquesta familiaritat, el 1310^[35] contractà els almogàvers durant sis mesos per resoldre les seves disputes amb els grecs, oferint-los una generosa soldada de quatre unces d'or al mes per a cada cavaller pesant, dues per a cada cavaller lleuger i una per a cada peó, amb una bestreta de dos mesos. Els catalans feren mitja volta, prengueren la vila de Dòmoc i una trentena d'altres fortaleses i saquejaren la pròspera plana de Tessàlia fins que els estats grecs no tingueren més remei que acceptar les condicions de Gualter.^[36][37] El duc triomfant fou recompensat pel papa Climent V amb elogis i diners. Poc després, renegà del seu pacte amb els mercenaris i es negà a pagar-los les quatre mensualitats que els devia. Elegí els 500 almogàvers més destres en les armes (200 cavallers i 300 soldats de peu), liquidà els deutes que tenia amb ells i els concedí terres a fi que restessin al seu servei, tot manant a la resta que li lliuressin els castells conquerits i el botí de guerra i se n'anessin dels seus dominis. Els catalans es prestaren a servir-lo com a vassalls si els permetia establir-se en el territori arrabassat als grecs, però el seu oferiment caigué en sac buit i Guaiter es disposà a expulsar-los per la força.^[36][37][38] El duc d'Atenes reuní un gran exèrcit integrat pels seus feudataris (entre els quals sobresortien el marquès de Bodonitza, Albert Pallavicini, el senyor de Salona i mariscal d'Acaia, Tomàs III d'Autremencourt, i els barons d'Eubea, Bonifaci de Verona, Jordi I Ghisi i Joan de Maisy) i reforços dels altres principats de la Francocràcia.^[39]

Batalla

Almogàver matant un cavaller francès (1836), estàtua de Damià Campeny i Estrany (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi)

Segons la Crònica de Morea, els catalans arrengleraren 2.000 cavallers i 4.000 soldats de peu,^[40] xifres que Gregoràs apuja a 3.500 i 4.000, respectivament.^[41] El gros de la cavalleria catalana eren genets turcs (1.800, segons Sanudo), tant arquers a cavall com turcoples. Els turcs, menats pels seus propis capitostos, es repartien en dues bandes: una de turcs anatòlics a les ordres de Halil Paixà, que s'havia unit a la companyia el 1305, i una altra de comandada per Malik, que havia desertat els romans poc després de la batalla d'Apros. Aquest últim grup havia rebut el baptisme de la fe cristiana.^[42] Les fonts no es posen gens d'acord sobre la mida de l'exèrcit de Gualter. Gregoràs parla de 6.400 cavallers i 8.000 soldats de peu, mentre que la Crònica de Morea diu que eren més de 2.000 cavallers i 4.000 soldats de peu i Muntaner sosté que eren 700 cavallers i 24.000 soldats de peu, essent els infants majoritàriament grecs. Si bé els estudiosos moderns tendeixen a rebutjar aquestes xifres per considerar-les desorbitades, no posen en dubte que els francs gaudissin de superioritat numèrica.^[37][43]

Davant d'un exèrcit més nombrós però menys experimentat, la companyia assumí una posició defensiva al camp de batalla més propici.^[37] Els catalans aprofitaren un aiguamoll com a barrera natural i, segons Gregoràs, es feren encara més forts desviant les aigües del riu per inundar els fossats que havien excavat. Seguidament, es disposaren formant una línia sense fissures al terreny eixut que hi havia darrere de l'aiguamoll.^[44][45] Les tropes atenenques es concentraren al Citó, l'actual Làmia. El 10 de març del 1311, Gualter sortí al capdavant del seu exèrcit després d'escriure el seu testament a la ciutat.^[46][47] La presència de l'exèrcit franc al Citó en aquest punt de la cronologia és un altre argument per situar la batalla a Halmirós, car el Citó es trobava al nord del Cefís i al sud-oest d'Halmirós. Així doncs, els relats de Muntaner i Gregoràs només serien fidels a la realitat si resulta que els catalans anaven darrere de l'exèrcit ducal. Per altra banda, l'afirmació de Gregoràs que els catalans travessaren les Termòpiles de camí a Beòcia és extremament dubtosa, puix que tant el Citó com Bodonitza estaven defensades per poderoses guarnicions franques.^[48]

La vigília del combat, els 500 catalans que restaven al servei del duc d'Atenes, corcorcats pels remordiments, li demanaren la vènia de tornar amb els seus antics companys d'armes, tot assegurant-li que preferien morir abans que lluitar contra ells. Es diu que Gualter els la concedí, animant-los a córrer a perdre la vida amb els altres.^[44][49] En un primer moment, els auxiliars turcs es mantingueren al marge de la brega, convençuts que el conflicte era pur teatre i que, en realitat, els catalans i el duc d'Atenes estaven conjurats per exterminar-los a ells.^[44]

Gualter tenia reputació de valent o, fins i tot, de temerari i estava segur que sortiria airós de la pugna, com ho demostra la seva resposta arrogant als 500 almogàvers.^[50] El seu orgull i la seva supèrbia, juntament amb el seu avantatge numèric i el convenciment que la cavalleria pesant de sang blava era superior a la infanteria, el portaren a subestimar els catalans i ordenar una càrrega en un terreny poc favorable a la cavalleria.^[51] Gualter, que Muntaner descriu com a impacient, formà una línia de cavalleria amb 200 cavallers francs, seguida per la infanteria, i es feu càrrec de l'avantguarda amb la seva senyera. L'assalt del duc fracassà per raons incertes: la narració de Muntaner és breu i poc detallada, mentre que Gregoràs conta que la cavalleria pesant franca, encallada al fang, es convertí en un objectiu fàcil per als almogàvers, que portaven armes lleugeres i mataren els cavallers amb espases i dards. Aquesta última versió gaudeix del consens dels estudiosos. La Crònica de Morea indica que fou una batalla molt ajustada —al contrari del que diu Gregoràs, com apunta l'historiador militar Kelly DeVries— i que l'aiguamoll tan sols esmorteí l'impacte de la càrrega, sense arribar a aturar-la del tot. El que no es discuteix és que els catalans aguantaren l'envestida i el duc fou abatut juntament amb la major part dels seus homes. En veure que la cosa anava de debò, els auxiliars turcs davallaren del seu campament, escometeren l'exèrcit atenenc i acabaren de posar-lo en desbandada.^[52][53]

Gregoràs explica que en la batalla perderen la vida 6.400 cavallers i 8.000 soldats de peu, xifres que coincideixen amb les que dona per a les forces de Gualter. Muntaner afirma que hi caigueren 20.000 soldats de peu i que Roger Desllor i Bonifaci de Verona foren els únics cavallers que sortiren vius de la contesa dels 700 que hi participaren. Igual que el nombre total de tropes implicades en la batalla, aquestes xifres no es poden verificar i segurament són una exageració, però donen una idea de la magnitud de la desfeta atenenca.^[54][55] Tant David Jacoby com Kenneth Setton observaren la similitud entre les narracions de la batalla que ofereixen Muntaner i Gregoràs i les descripcions de l'anterior batalla dels Esperons d'Or, disputada el 1302, en la qual la infanteria flamenca havia vençut la cavalleria francesa. Les coincidències arriben fins i tot a la xifra de 700 cavallers morts, «tots ab esperons d'aur», exactament com diu el cronista català.^[16] Jacoby considera que la creació d'un aiguamoll artificial per desbaratar la càrrega de la cavalleria podria ser un afegit posterior als relats d'aquestes dues batalles, inventat per explicar la inesperada desfeta dels cavallers francesos imputant-la a l'ús d'una trampa «canallesca».^[56] Entre els nobles de la Francocràcia que salvaren la vida hi havia Nicolau Sanudo, que el 1323 esdevindria duc de l'Arxipèlag, i Antoni el Flamenc. Els catalans li tallaren el cap a Gualter. Molts anys més tard, la testa fou portada a la ciutat italiana de Lecce, on el seu fill, Gualter VI, la sebollí a l'església de la Santa Creu.^[55]

Conseqüències

Els ducats d'Atenes i de Neopàtria en la Corona d'Aragó

La batalla fou un punt d'inflexió en la història de la Francocràcia.^[9][54] Gairebé tota la flor i nata dels francs del Ducat d'Atenes i els seus estats vassalls era morta o captiva, així que, quan els catalans procediren a apropiar-se del ducat, no trobaren gaire resistència. Els habitants grecs de Levàdia els lliuraren de seguida la seva ciutat fortificada, acció per la qual els foren concedits els mateixos drets que els ciutadans francs. Tebes, la capital del ducat, fou evacuada per molts dels seus pobladors, que fugiren al bastió venecià de Negrepont, abandonant la ciutat al pillatge dels catalans. Per acabar, fou la mateixa vídua de Gualter, Joana de Châtillon, qui rendí Atenes als vencedors. Fet i fet, tot Àtica i tot Beòcia passaren a mans dels catalans sense vessament de sang, mentre que els legitimistes del Casal de Brienne tan sols conservaren la senyoria d'Argos i Nàuplia, al Peloponès.^[57] Els catalans es repartiren el territori del ducat. El buit de poder deixat per la pràctica anihilació de l'aristocràcia feudal anterior facilità la presa de poder dels almogàvers, que sovint es casaren amb les mares o vídues dels mateixos homes a qui havien donat mort a Halmirós.^[58] Els aliats turcs dels catalans, per la seva banda, rebutjaren l'oferta d'assentar-se al ducat. Els turcs de Halil Paixà agafaren la seva porció del botí i se n'anaren cap a Anatòlia, però uns mesos més tard, quan provaven de travessar els Dardanels, foren atacats i massacrats gairebé fins a l'últim home per un atac conjunt dels romans i els genovesos. Els turcs de Malik passaren al servei d'Esteve Milutin, però corregueren una sort similar a la dels seus compatriotes després de revoltar-se contra el rei serbi.^[59][60]

Cercant un dirigent de talla, la companyia s'adreçà als seus dos il·lustres presoners. Els almogàvers, que coneixien i respectaven Bonifaci de Verona, li demanaren que assumís el govern, però la resposta fou negativa, tal vegada per no atiar encara més la ira de Venècia i els altres enemics dels catalans.^[61] Així doncs, els mercenaris elegiren Roger Desllor.^[62][63] Els aliats francs del Casal de Brienne i els venecians, que veien amenaçats els seus interessos comercials, feren mans i mànigues per revertir la situació, exhortant el rei d'Aragó, Jaume II el Just, a obligar els almogàvers a retirar-se d'Atenes i pressionant el papa Climent V fins a obtenir-ne l'excomunicació de la Gran Companyia Catalana.^[64]

Finalment, Desllor no estigué a l'altura de les circumstàncies i els almogàvers no tingueren més remei que buscar un protector fort davant de les amenaces de Venècia i els altres estats de la Francocràcia. Enviaren una petició al rei català de Sicília, Frederic II, que nomenà el seu fill Manfred duc d'Atenes. A la pràctica, els governants del ducat foren un seguit de vicaris generals nomenats per la Corona d'Aragó, sovint membres d'una branca cadet de la família reial aragonesa. Cap d'ells no tingué més èxit que Alfons Frederic, que durant el seu mandat expandí el ducat a Tessàlia i establí el ducat de Neopàtria el 1319.^[65] Els catalans refermaren el seu control de les terres i resistiren una temptativa dels Brienne de reconquerir el ducat el 1331-1332.^[66][67] A la dècada del 1360, els dos ducats estaven sumits en lluites intestines, al caire de la guerra amb Venècia i sota l'amenaça dels turcs otomans, però, així i tot, els nous intents dels Brienne d'expulsar-los quedaren en foc d'encenalls.^[68][69] El domini català a Grècia no patí el seu primer revés important fins al 1379-1380, quan la Companyia Navarresa conquerí Tebes i bona part de Beòcia.^[70] El 1380, els consells municipals de les ciutats més destacades de la Grècia catalana imploraren —i obtingueren— la seva incorporació a la jurisdicció de la Corona d'Aragó, conclosa mitjançant els Capítols d'Atenes.^[61] Entre el 1386 i el 1388, l'ambiciós senyor de Corint Neri I Acciaioli prengué Atenes i usurpà el ducat a la Corona d'Aragó. La seva captura de Neopàtria cap al 1390^[71] fou el punt final del domini català a Grècia,^[64] tot i que la família Caupena encara es mantindria en possessió d'Egina fins a mitjans del segle xv.^[72]

En història militar, la batalla forma part d'una tendència de fons que conduí a un gran canvi en l'art de la guerra a Europa, que havia començat el 1302 amb la batalla de Kortrijk. Era el començament d'una era en la qual la infanteria desafiaria la tradicional hegemonia de la cavalleria pesant, exemplificada per l'ideal del cavaller medieval.^[73][74]

Notes

1. Vegeu Fonts i ubicació.
2. Conegut igualment pel nom anacrònic de Imperi Bizantí.

Referències

1. Ayensa, 2020, p. 135.
2. Rubió i Lluch, 2001, p. 81.
3. Bon, 1969, p. 187 i 188 (nota a peu de pàgina núm. 4).
4. Kalaitzakis, 2011, 4.1. «Τόπος και χρόνος».
5. Jacoby, 1974, p. 222, 223 i 226.
6. Setton, 1976, p. 442 (nota a peu de pàgina núm. 3).
7. Jacoby, 1974, p. 223 i 224.
8. Miller, 1908, p. 229 (nota a peu de pàgina núm. 3).
9. Jacoby, 1974, p. 223.
10. Miller, 1908, p. 226-229.
11. Topping, 1975, p. 107.
12. Fine, 1994, p. 242 i 244.
13. Jacoby, 1974, p. 224.
14. Jacoby, 1974, p. 224, 225 i 229.
15. Jacoby, 1974, p. 225 i 226.
16. Soldevila, 2011, nota a peu de pàgina núm. 930.
17. Nicol, 1993, p. 135.
18. Lock, 2006, p. 125 i 191.
19. Loenertz, 1975, p. 121 i 122.
20. Marcos Hierro, 2003, p. 32.
21. Longnon, 1969, p. 235 et seq.
22. Solé i Sabaté i Puigventós López, 2014, p. 36.
23. Agustí, 2004, p. 41.
24. Lock, 2013, p. 31.
25. Miller, 1908, p. 232.
26. Miller, 1908, p. 219-221.
27. Floristán Imízcoz, 2003, p. 250.
28. Muntaner, 1971, capítol 199.
29. Montcada, 1875, p. 18.
30. «Roger de Flor». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 28 gener 2024].
31. Treadgold, 1997, p. 750.
32. Ayensa, 2020, p. 136 i 137.
33. Valls i Taberner i Soldevila, 2002, p. 174.
34. Miller, 1908, p. 222 i 223.
35. Ayensa, 2020, p. 137.
36. Miller, 1908, p. 223 i 224.
37. DeVries, 1996, p. 61.
38. Setton, 1975, p. 175.
39. Miller, 1908, p. 224 i 225.
40. DeVries, 1996, p. 60.
41. Kalaitzakis 2011, 4.2. «Οι δυνάμεις των αντιπάλων»
42. Jacoby, 1974, p. 230-232.
43. Miller, 1908, p. 225.
44. DeVries, 1996, p. 62.
45. Miller, 1908, p. 226.
46. Miller, 1908, p. 226 i 227.
47. Jacoby, 1974, p. 228.
48. Jacoby, 1974, p. 228 i 229.
49. Miller, 1908, p. 227.
50. Miller, 1908, p. 221.
51. DeVries, 1996, p. 62, 64 i 65.
52. DeVries, 1996, p. 63 i 64.
53. Miller, 1908, p. 227 i 228.
54. DeVries, 1996, p. 64.
55. Miller, 1908, p. 228.
56. Jacoby, 1974, p. 229 i 230.
57. Miller, 1908, p. 229 i 230.
58. Lock, 2013, p. 14, 120 i 121.
59. Miller, 1908, p. 231.
60. Jacoby, 1974, p. 232-234.
61. Ayensa, 2020, p. 138.
62. Miller, 1908, p. 231 i 232.
63. Setton, 1975, p. 172.
64. Vinas i Vinas, 2017, p. 204.
65. Valls i Taberner i Soldevila, 2002, p. 175.
66. Miller, 1908, p. 235-248 i 261-266.
67. Rubió i Lluch, s. d., p. 436.
68. Miller, 1908, p. 296-300.
69. Setton, 1976, p. 453-461.
70. Miller, 1908, p. 303-325.
71. Ayensa, 2020, p. 139.
72. Ayensa, 2020, p. 139 i 140.
73. Kalaitzakis, 2011, 5. «Οι συνέπειες και η σημασία της μάχης».
74. Hernàndez Cardona, 2021, p. 67.

Bibliografia

• Agustí, D. Los almogávares. La expansión mediterránea de la Corona de Aragón (en castellà). Sílex, 2004. ISBN 9788477371304. 
• Ayensa, E. «La dominació catalana a Grècia en el segle xiv: història, arqueologia, record i mite». Catalan Historical Review, 13, 2020, pàg. 135-147.
• Bon, A. La Morée franque. Recherches historiques, topographiques et archéologiques sur la principauté d'Achaïe (en francès). De Boccard, 1969. OCLC 869621129. 
• DeVries, K. Infantry Warfare in the Early Fourteenth Century (en anglès). Boydell Press, 1996. ISBN 978-0-85115-567-8. 
• Fine, J. V. A. The Late Medieval Balkans: A Critical Survey from the Late Twelfth Century to the Ottoman Conquest (en anglès). University of Michigan Press, 1994. ISBN 0-472-08260-4. 
• Floristán Imízcoz, J. M. «Los últimos Paleólogos, los reinos peninsulares y la cruzada». A: Bádenas de la Peña, P.; Pérez Martín, I. Constantinopla 1453: mitos y realidades (en castellà). Consell Superior d'Investigacions Científiques, 2003, p. 247-296. ISBN 9788400082079. 
• Hernàndez Cardona, F. X. Catalunya. Batalles que van fer història. Farell, 2021. ISBN 978-84-17116-48-4. 
• Jacoby, D. «Catalans, Turcs et Vénitiens en Romanie (1305–1332) : un nouveau témoignage de Marino Sanudo Torsello» (en francès). Studi medievali, III serie, XV, 1974, pàg. 217-261. ISSN: 0391-8467.
• Kalaitzakis, T. «Καταλανική Εταιρεία και μάχη του Αλμυρού (1311)». A: Encyclopedia of the Hellenic World, Boeotia (en grec). Fundació del Món Hel·lènic, 2011. 
• Lock, P. The Routledge Companion to the Crusades (en anglès). Routledge, 2006. ISBN 978-1-135-13137-1. 
• Lock, P. The Franks in the Aegean, 1204–1500 (en anglès). Routledge, 2013. ISBN 978-0-582-05139-3. 
• Loenertz, R.-J. Les Ghisi, dynastes vénitiens dans l'Archipel (1207-1390) (en francès). Olschki, 1975. 
• Longnon, J. «The Frankish States in Greece, 1204–1311». A: Setton K. M.; Wolff R. L.; Hazard, H. W. A History of the Crusades, Volume II: The Later Crusades, 1189–1311 (en anglès). 2a edició. University of Wisconsin Press, 1969, p. 234-275. ISBN 0-299-04844-6. 
• Marcos Hierro, E. «Els catalans i l'Imperi bizantí». A: Ferrer i Mallol, M. T. Els catalans a la Mediterrània oriental a l'edat mitjana. Institut d'Estudis Catalans, Secció Històrico-Arqueològica, 2003, p. 23-78. ISBN 9788472836709. 
• Miller, W. The Latins in the Levant: A History of Frankish Greece (1204–1566) (en anglès). John Murray, 1908. 
• Montcada, F. de. Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos (en castellà). Juan Oliveres, 1875. 
• Muntaner, R. «Chrònica o descripció dels fets e hazanyes de l'ínclyt rey don Jaume Primer, rey d'Aragó, de Mallorques e de València, compte de Barcelona e de Muntpesller, e de molts de sos descendents. Feta per lo magnífich en Ramon Muntaner, lo qual serví axí al dit ínclyt rey don Jaume com a sos fills e descendents e·s trobà present a les coses contengudes en la present història». A: Soldevila, F. Les quatre grans cròniques. Selecta, 1971. 
• Nicol, D. M. The Last Centuries of Byzantium, 1261-1453 (en anglès). 2a edició. Cambridge University Press, 1993. ISBN 9780521439916. 
• Rubió i Lluch, A. «La Grècia catalana des de la mort de Roger de Llúria fins a la de Frederic II de Sicília (1370-1377)», s. d..
• Rubió i Lluch, A. El record dels catalans en la tradició popular, històrica i literària de Grècia. Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001. ISBN 9788484153184. 
• Setton, K. M. «The Catalans in Greece, 1311–1388». A: A History of the Crusades, Volume III: The Fourteenth and Fifteenth Centuries (en anglès). University of Wisconsin Press, 1975, p. 167-224. ISBN 0-299-06670-3. 
• Setton, K. M. The Papacy and the Levant (1204–1571), Volume I: The Thirteenth and Fourteenth Centuries (en anglès). Societat Filosòfica Americana, 1976. ISBN 0-87169-114-0. 
• Solé i Sabaté, J. M.; Puigventós López, E. Els catalans a les guerres del món. Ara Llibres, 2014. ISBN 978-84-15642-86-2. 
• Topping, K. P. «The Morea, 1311–1364». A: A History of the Crusades, Volume III: The Fourteenth and Fifteenth Centuries (en anglès). University of Wisconsin Press, 1975, p. 104-140. ISBN 0-299-06670-3. 
• Soldevila, F. Les Quatre grans Cròniques: III. Crònica de Ramon Muntaner. Institut d'Estudis Catalans, 2011. ISBN 978-84-9965-035-7. 
• Treadgold, W. T. A History of the Byzantine State and Society (en anglès). Stanford University Press, 1997. ISBN 0-804-72630-2. 
• Valls i Taberner, F.; Soldevila, F. Història de Catalunya. 5a edició. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002. ISBN 9788484154341. 
• Vinas, A.; Vinas, R. La Companyia Catalana a Orient (1303-1311). Rafael Dalmau, Editor, 2017. ISBN 978-84-232-0828-9.