Antoni Rubió i Lluch

Plantilla:Infotaula personaAntoni Rubió i Lluch
Imatge
Fotografia de Rubió (1904), feta per Pau Audouard.
Biografia
Naixement24 juliol 1856 Modifica el valor a Wikidata
Valladolid (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort8 juny 1937 Modifica el valor a Wikidata (80 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
1r President de l'Institut d'Estudis Catalans
1907 – 1915
← cap valor – Miquel Arcàngel Fargas i Roca → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Es coneix per
  • Historiador de la presència catalana a Grècia
  • Primer traductor al català de literatura neogrega (Louki Laras, de Dimítrios Vikelas)
Activitat
Ocupacióhistoriador i intel·lectual
OcupadorUniversitat d'Oviedo
Universitat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans (membre numerari de l'IEC) (1907–1937)
Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi
Ateneu Barcelonès Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
FillsJordi Rubió i Balaguer Modifica el valor a Wikidata
ParesJoaquim Rubió i Ors Modifica el valor a Wikidata  i Elisea Lluch i Garriga Modifica el valor a Wikidata
Premis

Antoni Rubió i Lluch (Valladolid, 24 de juliol de 1856 - Barcelona, 9 de juny de 1937)[1] fou un historiador i intel·lectual català, fill del poeta Joaquim Rubió i Ors i d'Elisea Lluch i Garriga, germana del cardenal Joaquim Lluch i Garriga.

Biografia

Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on tingué com a mestres Manuel Milà i Fontanals, Francesc Xavier Llorens i Barba, i fou company d'estudis de Marcelino Menéndez Pelayo.[2]

El 1880 fou nomenat auxiliar de la facultat de lletres de la Universitat de Barcelona i el 1885 fou nomenat catedràtic de literatura general a la universitat d'Oviedo, però aviat fou traslladat a la de Barcelona. El 1889 fou nomenat membre numerari de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.[3]

Des del 1904 fou un dels impulsors dels Estudis Universitaris Catalans, on hi ensenyà literatura catalana i fomentà en els seus deixebles l'interès per la recerca. El 1906 fou vicepresident del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 1907 presidí els Jocs Florals de Barcelona, i ingressà a l'Institut d'Estudis Catalans, del qual poc després en fou nomenat el seu primer president.

Interessat per la cultura grega, traduí al català i al castellà Anacreont i autors contemporanis seus com Dimítrios Vikelas, Geórgios Viziïnós, Argyris Eftaliotis, Geórgios Drossinis i Dioníssios Solomós. També reuní nombrosa documentació sobre la presència medieval catalana al Ducat d'Atenes i Neopàtria. Fou defensor de les aspiracions territorials gregues sobre Creta, i el 1897, inspirat per Enric Prat de la Riba i en nom de les institucions de la vida civil catalanes, va escriure un manifest d'adhesió a la causa grega. Com a reconeixement, fou nomenat cònsol honorari de Grècia a Barcelona durant vint anys, rebé la condecoració de Cavaller de l'Ordre del Salvador i formà part, com a membre d'honor, de la principal institució científica i cultural d'aquell país, la Societat Filològica Parnassos.

També fou membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, corresponent de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid, on tingué com a deixeble Ángel Valbuena Prat, i formà part de diverses corporacions científiques gregues. També fou president del Centre Excursionista de Catalunya. Dins l'Ateneu Barcelonès va ser un soci força actiu en els primers anys del segle xx, impartint conferències sobre literatura catalana.[4]

Casat amb Maria del Pilar Balaguer i Bruguera, filla de Lluís Balaguer i Llord (vegeu fàbrica de cera Ballester)[5] i Elionor, germana de l'hisendat Melcior de Bruguera i de Manning, promotor del Pati Manning de la Casa de la Caritat de Barcelona,[6] varen ser pares de Jordi Rubió i Balaguer.

Obres

  • La expedición y dominación de los catalanes en Oriente juzgados por los griegos (1887)
  • Estudio crítico-bibliográfico sobre Anacreonte (1879)
  • El sentimiento del honor en el teatro de Calderón (1882)
  • Novelas griegas. Traducidas directamente del original (1893)
  • Els governs de Matheu de Moncada i Roger de Llúria en la Grècia catalana (1359-1370) (1912)
  • La Grècia catalana des de la mort de Frederic III fins a la invasió navarresa (1377-1379) (1920)
  • Diplomatari de l'Orient català (1301-1409) (1947)
  • Documents per la història de la cultura catalana medieval (1907-21)
  • El Renacimiento clásico en la literatura catalana (1889)
  • Curial i Güelfa (edició i estudi) (1901)
  • Notes sobre la ciència oriental a Catalunya en el XIVè segle (1909)
  • Estudi sobre l'elaboració de la Crònica de Pere el Cerimoniós (1910)
  • La cultura catalana en el regnat de Pere III (1914)
  • Joan I humanista i el primer període de l'Humanisme català (1918)
  • Del nombre y de la unidad literaria de la lengua catalana (1930)
  • "Necrología de D. Ignacio Ramón Miró, leída en la velada literaria celebrada en el colegio de su nombre el 2 de febrero de 1893 por su autor"

Llegat

A Barcelona, Reus[9] i a Sant Boi de Llobregat[10] li van dedicar un carrer. L'any 1955, els jardins de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona van ser anomenats Jardins de Rubió i Lluch en honor seu.[11] La Societat Catalana d'Estudis Històrics, filial de l'Institut d'Estudis Catalans va crear el premi Rubió i Lluch en el seu honor per premiar el «millor treball d'investigació sobre història, llengua, literatura, art i arqueologia de les terres catalanes».[12]

Referències

  1. ↑ Redacció LV «Cataluña esta de luto» (en castellà). La Vanguardia, 10-06-2014, pàg. 1 [Consulta: 30 octubre 2014].
  2. ↑ «Antoni Rubió i Lluch». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. ↑ Albert Balcells, "Antoni Rubió i Lluch, historiador i primer president de l'Institut d'Estudis Catalans.", sèrie Semblances biogràfiques, n°48, Barcelona, IEC, 2008, 52 pàgines, ISBN 978-84-7283-986-1
  4. ↑ Coll, Joaquim [et al.].. «L'Ateneu Barcelonès en la cruïlla del canvi de segle». A: L'Ateneu i Barcelona : 1 segle i 1/2 d'acció cultural. Barcelona: Diputació de Barcelona: RBA-La Magrana, 2006. ISBN 8478718311. , pàg. 196
  5. ↑ «Luis Balaguer Y Llord». geneanet. Alberto Joaquin Casañ Granero.
  6. ↑ Oliva i Ricós, 2011, p. 4.
  7. ↑ Documents per l'historia de la cultura catalana mig-eval. Rubió y Lluch, Antonio, 1856-1937.
  8. ↑ Documents per l'historia de la cultura catalana mig-eval. Rubió y Lluch, Antonio
  9. ↑ 41° 9′ 27.47″ N, 1° 4′ 52.31″ E / 41.1576306°N,1.0811972°E / 41.1576306; 1.0811972 (C/ Antoni Rubió (Reus))
  10. ↑ 41° 20′ 50.71″ N, 2° 1′ 27.83″ E / 41.3474194°N,2.0243972°E / 41.3474194; 2.0243972 (C/ Antoni Rubió (Sant Boi de Ll.))
  11. ↑ «Rubió i Lluch, jardins de». Nomenclàtor dels carrers. Ajuntament de Barcelona.
  12. ↑ «XIXé cartell de premis de l'Institut d'Estudis Catalans». Serra d'Or, 1, 10-1959, p. 20. Arxivat de l'original el 2014-07-14 [Consulta: 6 juliol 2014]. Arxivat 2014-07-14 a Wayback Machine.

Bibliografia

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antoni Rubió i Lluch
Vegeu texts en català sobre Antoni Rubió i Lluch a Viquitexts, la biblioteca lliure.


Precedit per:
' 		Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
Medalla XXXI
1889-1937 		Succeït per:
Jordi Rubió i Balaguer

Strategi Solo vs Squad di Free Fire: Cara Menang Mudah!