L'alimentació en els vaixells fa referència als queviures, estris de cuina, combustible i accessoris relacionats que permeten els àpats de la tripulació en els viatges llargs. Des dels orígens de la navegació fins a èpoques relativament recents (inicis del segle XX concretament), en les singladures llargues l'alimentació calia considerar-la precària, insuficient i inadequada. Amb molts exemples documentats de tripulacions delmades per la fam i la sed.
L'aigua potable és l'element més important per a la supervivència de la tripulació. (Vegeu article principal).
Els vaixells clàssics havien de navegar amb una quantitat d'aliments relativament reduïda i amb sistemes d'emmagatzematge tècnicament limitats. Calia usar queviures que es poguessin conservar (moderadament) bé sense precaucions especials: bescuit, carn salada, peix salat, llegums, formatge, oli, vinagre, vi, aiguardent,...
L'escorbut és una malaltia provocada per una alimentació deficient. Hi ha relats antics de navegants i missioners que parlen de plantes de territoris explorats i colonitzats que curaven els mariners malalts que en menjaven. Es tracta d'una alimentació curativa.
En les galeres més antigues la distribució de l'espai sota coberta no està ben documentada. És clar que calia guardar les armes defensives i ofensives, els queviures i l'aigua (i altres líquids per a beure, cuinar o amanir el menjar). Un espai molt important estava ocupat per les veles, el cordam de recanvi, les àncores, les fustes, l'eixàrcia en general. Pel que fa a les galeres dels segles xvi i xvii la informació és una mica més precisa.
Pantero Pantera[7] indicava la divisió de l'espai útil en sis cambres:
En la distribució de l'apartat anterior, les cambres que s'empraven per a guardar els aliments eren, bàsicament, dues:
Alguns queviures cal que siguin cuinats. En altres casos, poder guisar o fer sopes calentes millora la qualitat de la rutina alimentària en un vaixell. Per a cuinar es necessita un combustible.
Durant segles la llenya fou el combustible bàsic i imprescindible per a cuinar a bord dels vaixells. Es tractava d'un producte relativament econòmic (quan es carregava al port de sortida del vaixell) i que es podia aconseguir, a vegades, de forma senzilla i gratuïta en ruta fent una escala a terra ferma. Els inconvenients de la llenya eren molts: ocupava molt d'espai en un vaixell, feia fum i el seu rendiment era molt baix (El fogó estava disposat a l'aire lliure i exposat als vents. Les olles i altres estris sovint estaven allunyats de la font de calor).
El problema de cuinar amb llenya en els vaixells antics s'assembla molt al problema de cuinar amb llenya en l'actualitat. Més de 3.000 milions de persones cuinen amb llenya. Sovint amb llars de foc ineficients o fogons poc eficients. El simple fet de menjar calent suposa un greu problema de desforestació.[9]
Els fogons de carbó vegetal portàtils eren coneguts arreu en l'antiguitat. A Egipte, a Grècia, a Roma… El carbó vegetal és més car que la llenya, però el seu rendiment és (o pot ser) superior al d'aquesta si es fa servir un fogó adequat. El volum d'emmagatzematge és inferior al de la llenya.
No està documentat l'ús probable de fogons de carbó vegetal en vaixells antics per a cuinar. La seva utilització en fogons de vaixells fou significativa a partir del segle xix. Altres menes de carbó (carbó de coc, carbó mineral…) tingueren una importància semblant per a cuinar, abans dels vaixells de vapor.
El fogó, en els vaixells, té el mateix significat que a terra ferma.[11] Es tracta d'un fogar que permet fer foc, cremant un combustible adequat, disposat per a rebre diversos atuells per a cuinar. Durant segles, els fogons marins anaven associats a la mobilitat. Es tractava de dispositius mobles, més o menys portàtils, que reposaven sobre la coberta del vaixell. (En un dels diccionaris de referència hom identifica “fogó de barca” amb una “cuina portàtil”).[12] Hi ha fogons i forns portàtils, de terrissa, conservats de l'època de la Grècia clàssica.
La posició que ocupava el fogó depenia del tipus de vaixell considerat.
Quan les condicions de navegació eren massa dolentes, per mar (ones) o vents excessius, el fogó no s'encenia. A vegades durant molts dies. No es podia cuinar i calia menjar fred.[23]
[24]
Des del primer dia de navegació les quantitats d'aigua i queviures estaven limitades i determinades per a cada tripulant, formant el que hom denominava “ració”. La persona a càrrec de distribuir i vetllar sobre els queviures era “l'escrivà de ració” (en època medieval i moderna).[25] Les racions ordinàries eren suficients per a mantenir l'estat físic de la tripulació, però per l'absència de verdures i fruita fresca no permetien prevenir l'escorbut. Si el viatge s'allargava, calia reduir la quantitat de les racions. En molts casos, malgrat aquesta mesura, l'aigua i els queviures mancaven i hi havia pèrdua de vides humanes.
Les diverses èpoques de la navegació, des dels orígens fins a l'actualitat, poden representar-se mitjançant exemples puntuals a partir de referències documentades.
Els vaixells de guerra de la Grècia clàssica, les trieres, no disposaven d'espai per a guardar queviures en quantitats sensibles. La pràctica habitual en campanya era desembarcar i arrossegar els trieres a la sorra i alçar un campament. Aquell campament era avituallat per una localitat propera. Els àpats eren tres. Un a l'alba, un al migdia i un al vespre.[26][27][28][29]
Segons testimoni de Titus Livi, Cató el Censor, poc abans de la batalla d'Emporion va convèncer els ambaixadors dels ilergetes amb l'estratagema de fer coure pa a un terç de les tropes romanes per carregar-lo en els vaixells i embarcar una part dels soldats al cap de tres dies. Els ambaixadors marxaren convençuts de rebre l'ajut dels romans i Cató feu desembarcar les tropes promeses.[31][32]
No hi ha informació directa sobre l'alimentació de la tripulació dels grans vaixells mercants que, com la nau Isis, transportaven blat i passatgers. La gran capacitat de càrrega i els trajectes relativament curts permeten suposar que les persones importants podien viatjar amb comoditat en els cambrots de popa i alimentar-se gairebé com a terra ferma. Els àpats dels mariners, lliures i esclaus, devien ser un xic més frugals.
Per contrast, l'obra de Llucià de Samòsata explica els menjars luxosos que somia un dels interlocutors del diàleg: “Els rics es moriràn d'enveja quan vegin els meus cavalls, les meves quadrigues i les noies joves i boniques. La meva vaixella serà d'or, la plata és massa barata i indigna de mi. Tindré a taula les salaons i l'oli d'Hispània, el vi d'Itàlia i la meva pròpia mel, clarificada sense exposar-la al foc i el fum. Tindré senglars, llebres i tota mena de requisits: faisans, paons de l'Índia, capons d'Àfrica, ... Ben guisats pels millors cuiners, experts en salses sofisticades”.[33]
Jaume el Just va nomenar el comte d'Empúries almirall d'un estol de cinc galeres. Entre les condicions del nomenament hi havia una donació de 32.000 sous de Barcelona i 2.000 quintars de bescuit per a panàtica de l'estol.[34][35]
La coca Sant Climent fou una nau armada per particulars per a practicar el cors contra vaixells genovesos.
El benestar i la simple supervivència d'una tripulació que havia de practicar el cors exigien queviures i estris de cuina. En aquest sentit formaven part de "l'armament" d'una nau de guerra.[36]
. . .
Encara es tengut lo senyor de la nau o de leny que sia cubert que deu donar a menjar a tots los mariners tres iorns de la setmana carn, ço es a saber en lo diumenge, e en lo dimarts, e en lo dijous, e en los altres iorns de la senmana cuynat. E quascun vespre de cada dia llur companatge. E axi mateix tres vegades per quascun mati los deu fer donar vi, e axi mateix los ne deu fer donar quascun vespre. E lo companatge deu esser tal com fe segueix : Ço es formatge o ceba o sardina o altra peix. Encara lo senyor es tengut de donar vi : en tro quel vi valega tres besants e mig. E si troba atzebib (Panses), o encara figues ell ne deu fer vi. E si no troba atzebib ne figues, o que li costas tot mes de trenta millaresos la millera feta, lo senyor de la nau o de lleny nols es tengut de donar vi, encara mes es tengut lo senyor de la nau o de lleny de doblar la recció als dits mariners a fest anyal. Encara deu haver servicials qui adoben de menjar als mariners. .
El document anterior és prou interessant i ofereix una primera lectura relativament entenedora. Alguns detalls a destacar són els següents:
Entre les tasques de preparació per al viatge de tornada, el 31 de desembre hi ha anotada la càrrega d'aigua i llenya.[39]
Per als dos vaixells hi ha documentada la relació de queviures següent:[40]
Antonio Pigafetta escrigué la situació penosa del seu vaixell després d'una llarga singladura: “El bescuit que menjàvem ja no era pa, sinó una pólvora barrejada de cucs que pudia de forma insoportable, amarada de pixums de rata”.[41]
La llista dels queviures és la següent: “600 quintales de vizcocho, 209 arrobas de vinagre, 54 hanegas de garbanzos, 24 hanegas de habas, una hanega de lentejas, 10 arrobas de miel, tres botas de atun badaj, seis docenas de pescadas, 23 arrobas de arrayas, 2.000 caballas, 40 tocinos, 510 ristras de ajos, 40 docenas de tollos, dos hanegas de mostaza, dos quintales de arroz, dos quintales de pasas, una arroba de almendras, cuatro arrobas de alcaparras, 12 cahices de sal, seis almudes de aceitunas de las menudas, un cuarto de carne salada para de aqui á Canaria...”[42]
Hernán Cortés va organitzar una expedició per a explorar les illes de la “Especieria”. La relació de despeses d'aquella empresa dona alguns detalls de l'alimentació en els vaixells de l'època.[43]
Espigolant entre la relació hi ha els punts següents:
Autor de l'obra “Arte del Marear y de los inventores de ella: con muchos avisos para los que navegan en ellas”. (Valladolid 1539). Es tracta d'una descripció satírica de la vida a bord d'una galera. Incloent els aspectes de menjar i beure.[44]
La Stolonomie és un tractat en francès, manuscrit, sobre la construcció de galeres i el manteniment d'un estol de guerra. Hi ha una part dedicada a les despeses en l'alimentació dels tripulants.[45]
NOTA: Millerola. El terme que usa La Stolonomie és “maigerole”. Es tracta de la millerola de Marsella, una mesura de capacitat d'uns 64 litres.[46][47][48][49] Una millerola fa 4 escandalls. (1 escandall = 16 litres).
Capítulo 52. De los géneros y bastimentos que se han de proveer en Indias.[50]
Para excusar los gastos y embarazos de comprar en las Indias bastimentos y otras cosas, tenemos mandado que nuestras armadas y flotas lleven provisión para ida, estada y vuelta de todos los géneros que se puedan conservar, como son bizcocho, vino, aceite, vinagre, menestras, hachotes, pipería para aguada, medicinas, pólvora y municiones, lienzo para toldos y lo demás que se acostumbra, por lo cual solamente se ha de comprar en Indias carnes frescas y saladas, pescado, leña, sal y rehacer las aguadas; excepto que en las flotas y navíos que fueron à la Nueva España, no se ha de llevar mas bizcocho que para el viaje de ida, y en la Veracruz se ha de comprar para la estada y vuelta; ...
Nicolaas de Graaff fou un cirurgià naval holandès que va realitzar diverses exploracions i escrigué sobre els seus viatges. En una traducció al francès de la seva expedició a Índia, s'explica la rutina alimentària de les tripulacions dels vaixells holandesos de l'època.[51]
Rutina holandesa:
[52]
Un diccionari francès, en l'edició de 1858, parlava de l'alimentació dels tripulants dels vaixells de guerra britànics.[53]
Segons els estudiosos del tema, en els submarins d'aquesta època (alemanys o americans), l'alimentació era la millor de tota la marina.
Segons testimonis, el menjar en els submarins nord-americans és el millor de tota la marina. Gairebé tots els aliments són cuinats al moment, la qualitat és excel·lent i les quantitats més que generoses. Cada tripulant pot menjar el que vulgui. Servint-se en forma de bufet lliure.[58]
Els vaixells europeus que exploraven mars llunyanes entraren en contacte amb aliments molt diferents dels que estaven acostumats. En diverses ocasions la supervivència dels exploradors fou deguda a poder disposar d'aquells aliments.
[59][60][61][62]
La documentació sobre la mandioca com a aliment a bord de vaixells està relacionada amb els termes castellans “caçabe”, “caçabi”, “cazabe”, “casabi” i altres variants semblants.[63][64][65][66][67]
[68]
[69][70][71][72]
[73]
El pinole de l'època dels exploradors era una farina. Bàsicament de blat de moro, però que podia ser de diverses llavors d'algunes espècies vegetals o barreges, molta i torrada. Podia menjar-se barrejada amb aigua en forma de farinetes (conegudes com a "atole"). O, en forma més diluïda, es podia beure. En l'expedició de Joan Josep Perés, amb la fragata Santiago (any 1774), s'esmenta que els mariners s'estimaven més no haver-la de consumir cada dia per esmorzar.[74] [75][76]
[77][78]
[79]
[80][81][82][83]