En òptica, una aberració és qualsevol desviació d'un sistema òptic respecte al comportament perfecte; és a dir, qualsevol diferència entre el comportament real i el comportament ideal (astigmàtic) que s'obté amb l'òptica paraxial.
Les aberracions més importants són les cinc aberracions monocromàtiques anomenades aberracions de Seidel, que es produeixen independentment del color o freqüència de la llum:
A més, també cal considerar l'aberració cromàtica, provocada pel fenomen de la dispersió, que fa que, per a un sistema òptic donat, cada color de la llum tingui una distància focal diferent.
L'aberració esfèrica[1][2] és l'única que afecta a punts situats en l'eix òptic. Els raigs provinents d'un punt de l'eix que entren en la lent amb angles grans (fora de l'aproximació paraxial) no van al punt d'enfocament, sinó prop d'aquest. Els raig que incideixen més cap a les cantonades convergeixen més a prop (o més lluny) de la lent que els que entren per l'eix.
Com que la focal dels raigs perifèrics depèn de la seva altura, per una lent convergent, l'aberració esfèrica és positiva (focal anterior a la focal paraxial), mentre que per una lent divergent és positiva (focal posterior a la paraxial).
En aquest tipus d'aberració les imatges dels raigs formen una línia sobra un eix llur longitud s'anomena aberració esfèrica lateral (AEL). També es defineix com la diferència entre el focus del raig marginal i el focus gaussià. Per altra banda, la mida de la imatge en el focus paraxial s'anomena aberració esfèrica transversal (AET). També es defineix com a la distància entre l'eix del punt d'incidència del raig marginal en el pla focal.
Aquest tipus de defecte òptic el detectarem al moure un pla perpendicular a l'eix òptic al llarg de la línea d'aberració esfèrica lateral, on no trobarem mai un punt, sinó taques circulars de mida finita.
La millor manera de minimitzar-la és utilitzant obertures numèriques petites per evitar raigs d'angles alts. Tanmateix, es sol tractar amb sistemes de lents convergents i divergents que la corregeixen, tot i que certs sistemes opten per deixar-ne un cert grau per a suavitzar les imatges.
L'aberració cromàtica[3][4] es deu a la variació de l'índex de refracció amb λ i, en conseqüència, el focus i els augments en depenen. El seu afecte es que qualsevol lent simple es comporta com un prisma, recomponent la llum en els seus colors primaris i formant un petit espectre al voltant del focus de la lent. Se'n distingeixen dos tipus: