Xermánicu Xermánicu occidental Germ. del Rin-Wesser Antiguu altu alemán
goh
El términu alto alemán antiguu (AAA, n'alemán: Althochdeutsch) referir a la fase más temprana del idioma alemán y convencionalmente cubre'l periodu dende cerca del 500 hasta'l 1050. Testos escritos nun apaecen hasta la segunda metá del sieglu VIII, anque delles pallabres y nomes atopáronse en testos en llatín antes de dicha fecha. Por esta razón, dalgunos traten el periodu anterior a 750 como 'prehistóricu', y daten el principiu del antiguu altu alemán puramente dende'l 750.
La principal diferencia ente l'antiguu altu alemán y los dialeutos xermánicos occidentales de los que se desenvolvió, ye que sufrió'l segundu cambéu consonánticu o zweite Lautverschiebung (Segunda mutación consonántica). Esto aveza datase bien aproximao dende finales del sieglu V y principios del sieglu VI, poro, datando l'empiezu del AAA alredor del 500. La resultancia d'esta evolución de los soníos ye que'l sistema de consonantes alemán permaneció distintu de toles otres llingües xermániques occidentales, incluyendo l' idioma inglés y el baxu alemán. Gramaticalmente, sicasí, l'antiguu altu alemán caltúvose bien asemeyáu al inglés antiguu y al saxón antiguu.
Nun había un estándar o una variedá suprarregional del antiguu altu alemán. Cada testu ta escritu nun dialeutu en particular, o en dellos casos nun amiestu d'ellos. Polo xeneral, les principales divisiones de los dialeutos del AAA paecen ser similares a les de los periodos posteriores y tán basaes en grupos territoriales establecíos y nos efeutos de la zweite Lautverschiebung (Segunda mutación consonántica), que permanecieron hasta'l día de güei. Pero por cuenta de que la evidencia direuta sobre l'antiguu altu alemán consiste solamente en manuscritos producíos en dalgunos pocos importantes centros eclesiásticos, nun hai información d'isogloses del tipu nel que se basen los mapes dialeutales modernos. Por esta razón, los dialeutos del AAA pueden calificase como dialeutos de monesteriu.
Los principales dialeutos del AAA, coles sos respeutives diócesis y monesterios:
Hai delles diferencies importantes ente la estensión xeográfica de los dialeutos del antiguu altu alemán y la del alemán modernu:
Cola victoria de Carlomagno sobre los lombardos en 776, tola xente que falaba altu alemán incorporóse al Imperiu Franco. Los saxones y los frisones tamién pasaron a tar baxo'l reináu de Carlomagno, colo que tolos falantes de xermánicu occidental del continente quedaron sol gobiernu de los Francos. Sicasí, el llinguaxe de l'alministración y de la ilesia yera'l llatín, esta unificación nun llevó a nengún desarrollu de dalguna variedá suprarregional del alemán hasta que naciera l'altu alemán recién.
Escontra la metá del sieglu XI, les numberoses distintes vocales atopaes en sílabes ensin énfasis amenorgaron toes a 'y'. Porque estes vocales yeren parte de les terminaciones gramaticales nos sustantivos y verbos, la so perda llevó a una radical simplificación de la gramática flexonal del alemán. Poro, l'añu 1050 considérase como'l principiu del periodu del altu alemán mediu, magar cuasi nun hebo testos n'alemán mientres los siguientes cien años.
Exemplu d'amenorgamientu de vocales en sílabes ensin énfasis:
(Les formes del alemán modernu d'estes pallabres son, en términos xenerales, les mesmes que nel altu alemán mediu.)
Les vocales fonolóxicamente distintives del altu alemán antiguu ordenense de la manera que vien darréu:
Tocantes a les consonantes tiense:
El sistema d'escritura nun ye precisamente fonémicu y la correspondencia ente grafemes y fonemes nun ye direuta, la siguiente tabla amuesa delles correspondencies:
p || b || t || d || k || g || pf || ts || f || v || s || ṡ || ż || x || h|| m || n || l || r || w || j
p || b || t || d || c, k || g || pf, ph || z,tz,c || f, ph|| f,o || z, zs, s || ss || s || hh, ch || h || m || n || l || r || uu || i
Los nomes y axetivos del altu alemán antiguu, al igual qu'asocede n'alemán modernu, estrema trés xéneros (masculín, femenín y neutru), dos númberos (singular y plural) y presenta flexón nominal según el casu gramatical (estrémense cinco casos, unu más que n'alemán modernu). Les siguiente tabla amuesa la declianación de la pallabra 'día' (tag-) en diversos estadios de desarrollu del alemán:[1]
N'alemán antiguu los axetivos y sustantivos estrémense en distintos "declinaciones" daes pola vocal temática. Pa la vocal temática -a tiénense amás del tipu puru dos subtipos ja y wa que se dan a cotinuación:[2]
La fase temprana del periodu rexistró una considerable actividá misionera, y pal 800, tol Imperiu Francu fuera cristianizáu en principiu. Tolos manuscritos que contienen testos n'antiguu altu alemán escribiéronlos escribes eclesiásticos, que la so principal xera yera escribir en llatín más que n'alemán. Consecuentemente, la mayoría de los testos n'AAA yeren de naturaleza relixosa y amosaben una fuerte influyencia del llatín eclesiásticu nel vocabulariu. Ello ye que la mayoría de los testos en prosa sobrevivientes son traducciones d'orixinales en llatín. Inclusive trabayos seculares, tales como'l Hildebrandslied, caltuviéronse xeneralmente porque fueron escritos en fueyes sobrantes de códizs relixosos.
El testu n'AAA más tempranu dizse xeneralmente que ye'l Códiz Abrogans, un glosariu llatín antiguu-altu alemán datáu ente 750 y el 780, probablemente de Reichenau. Los Encantamientos de Merseburg del sieglu VIII son les úniques muertes de la lliteratura xermana precristiana. Los testos más tempranos non dependientes d'orixinales en llatín paecen ser l'Hildebrandslied y la Plegaria Wessobrunn, dambos grabaos en manuscritos de principios del sieglu IX, magar s'asume que los testos deriven de copies anteriores.
El bávaru Muspilli ye l'únicu sobreviviente de lo que tuvo de ser una vasta tradición oral. Otros trabayos importantes son los Evangelienbuch de Otfried von Weissenburg, el curtiu pero arrogante Ludwigslied y el Georgslied del sieglu IX. La llende col altu alemán mediu tempranu (dende aprox. 1050) nun ta clara. L'exemplu más impresionante de lliteratura n'AAMT ye'l Annolied.
El Padre nuesu nuna llingua xermánica anterior al AAA, en tres dialeutos d'ésti y n'alemán contemporaneu. Por cuenta de qu'estes son traducciones d'un testu llitúrxicu, ye meyor nun considerales como exemplos del llinguaxe idiomáticu, pero amuesen claramente la variación dialeutal.
atta unsar þo ïn himinam weihnai namo þein qimai þiudinassus þeins wairþai wilja þeins swe ïn himina jah ana airþai hlaif unsarana þana sinteinan gif uns himma daga jah aflet uns þatei skulans sijaima swaswe jah weis afletam þaim skulam unsaraim jah nin briggais uns ïn fraistubnjai ak lausei uns af þamma ubilin
Fater unser, thu bist in himile uuihi namu dinan qhueme rihhi diin uuerde uuillo diin, so in himile, sosa in erdu prooth unseer emezzihic kip uns hiutu oblaz uns sculdi unsero so uuir oblazem uns skuldikem enti nin unsih firleit in khorunka uzzer losi unsih fona ubile
Fater unser, thu in himilom bist, giuuihit si namo thin quaeme richi thin uuerdhe uuillo thin samam so in himile end in erthu Brooth unseraz emezzigaz gib uns hiutu end farlaz uns sculdhi unsero same so uuir farlazzem scolom unserem endi nin geleidi unsih in costunga auh arlosi unsih forn ubile
Fater unser, thu thar bist in himile si geheilagot thin namo queme thin rihhi si thin uuilo so her in himile ist, so si her in erdu unsar brot tagalihhaz gib uns hiutu inti furlaz uns unsara sculdi so uuir furlazemes unsaren sculdigon inti nin gileitest unsih in costunga uzouh arlosi unsih fon ubile
Fater unser, du pist in himilum. Kauuihit si namo din. Piqhueme rihhi din, Uuesa din uuillo, sama so in himile est, sama in erdu. Pilipi unsraz emizzigaz kip uns eogauuanna. Enti flaz uns unsro sculdi, sama so uuir flazzames unsrem scolom. Enti nin princ unsih in chorunka. Uzzan kaneri unsih fona allem sunton.
Vater unser, der Du bist im Himmel, geheiligt werde Dein Name; zu uns komme Dein Reich; Dein Wille geschehe, wie im Himmel, also auch auf Erden! Unser tägliches Brot gib uns heute; und vergib uns unsere Schuld, wie auch wir vergeben unsern Schuldigern; und führe uns nicht in Versuchung, sondern erlöse uns von dem Übel.
Fonte: Braune/Ebbinghaus, Althochdeutsches Lesebuch, 15ta edn (Niemeyer, 1969), de:Wulfila y de:Vaterunser.