Venus i Adonis és una pintura a l'oli sobre tela (106,7 × 133,4 cm), realitzada el 1560 pel pintor italià Ticià Vecellio. Pertany a la col·lecció del Museu Metropolità d'Art de Nova York.[1]
El jove Adonis no sembla tan satisfet per l'amor de Venus, tan bon punt apareix l'albada, deixa la formosa amant per anar a caçar amb els gossos. Aviat, segons el mite va ser mort per un senglar i la deessa només va poder plorar-lo. És una de les nombroses versions que Tizià va pintar per representar la història de Venus i Adonis i el seu amor malaguanyat. El que interessava a l'artista és una representació molt personal del mite: la caça, metàfora de la vida, pot ésser perillosa i lamentable:[2]«tot val per a l'home la relació amb Déu, però sovint és un presagi de la fatalitat».[3] Aquesta interpretació molt personal no necessàriament estava d'acord en els gusts de l'època.[2] És per això que Tizià, des dels anys 50 del segle xvi va treballar exclusivament per a Felip II d'Espanya o per quedar-se per a ell pròpiament les pintures, també les rebutjades per l'emperador.[4] Aquest tema, tanmateix, va haver de ser un gran èxit, com ja va succeir amb el de Dànae rebent la pluja d'or, Tizià va realitzar un cartó i una sèrie més o menys fidel de rèpliques de l'original, conservat en el Museu del Prado de Madrid. La història, d'on s'origina la pintura, és d'Ovidi i explica del jove Adonis de qui s'enamora Venus: que un senglar el desventrarà sense pietat.[5][1]
Les versions de Venus i Adonis realitzades per Tizià, poden dividir-se en dos tipus generals: tipus «Prado» -llenç conservat en el Museu del Prado - i el tipus «Farnese», un llenç perdut que va ser pintat per a la família Farnese.[1]
La imatge conservada en el Museu Metropolità d'Art, pertany a aquest segon tipus, les diferències més importants amb la versió del Prado són: