Nantes, 1955. Hi ha agitació social i esclats de violència a la ciutat. Els treballadors de les drassanes fan vaga. El torner François Guilbaud (Richard Berry) surt amb la dolça Violette Pelletier (Fabienne Guyon) i s'allotja a la casa de la vídua Margot Langlois (Danielle Darrieux). Mentre duri la vaga, François no podrà pagar el lloguer a la vídua. Aquesta té una filla, Edith Leroyer (Dominique Sanda), casada amb un venedor de televisors, el gelós i impotent Edmond (Michel Piccoli). François i Edith es veuran atrapats per una passió irrefrenable.[1]
Context històric i artístic
Anys després d'Els paraigües de Cherbourg (1964) i Les senyoretes de Rochefort (1967), el cineasta francès Jacques Demy va retornar al cor del cinema musical, si bé transferint la comèdia en melodrama de conflictes morals i socials. Inclassificable com sempre, Demy realitzaria un arriscat i inversemblant musical on tots els monòlegs i diàlegs són cantats. Amb composicions de Michel Colombier, Demy entra sense embuts en els terrenys més desfogats i hiperbòlics del cinema, concertant una escabellada, fulletonesca i contrarealista opereta d'amor, desenganys i gelosies en la qual participen personatges substanciosament desmesurats: la dolça Violette, l'impotent i mesquí marit, l'amant, el sindicalista Guilbaud o la vídua, qui dissipa en alcohol l'enyor de la noblesa perduda. Entre sentiments desorbitats, èpica obrera, sublimada malenconia i previsió de tragèdia, el cineasta hi fica algunes cullerades de sarcasme i ironia.[1]
Casat amb la també realitzadora Agnès Varda, Demy ja va voler rodar aquesta exacerbada raresa deu anys abans, aleshores amb Catherine Deneuve, Gerard Depardieu, Isabelle Huppert i Simone Signoret,[2] però davant la negativa del músic Michel Legrand i de Catherine Deneuve, el projecte no va prosperar.[3] Cal destacar-hi una singular seqüència: els policies antidisturbis de Nantes carreguen contra els exasperats vaguistes, tots ells, però, units en un gran cor de veus melòdiques i contestàries. Aquest inaudit i encara avui incomprès deliri musical es va saldar amb un estrepitós fracàs comercial.[1]
"Una nit va arribar a la meua mare l'hora de la mort. Llavors, vaig vindre a treballar a Nantes. Vaig cercar una habitació a la ciutat. I per pur atzar vaig arribar a la casa de la teua mare." (Richard Berry com a François)[1]