Tipografia àrab

Simplified Arabic va ser la primera tipografia de linotipia per a l'àrab. Dissenyada en 1959, va solucionar diversos problemes tècnics existents en la tipografia àrab i va anar àmpliament usat en diaris i mitjans de comunicació.

La tipografia àrab és el disseny de tipus de lletres de l'alfabet àrab (que s'anomena alifat), és a dir, el disseny de tots els caràcters de l'alfabet amb una unitat d'estil per al seu ús massiu. Per tant, s'ha de diferenciar de la cal·ligrafia àrab, que és el dibuix a mà que dona com a resultat que cada lletra s'escrigui d'una manera diferent. Tampoc s'ha de confondre amb l'escriptura àrab en ella mateixa, que és el sistema lingüístic en qüestió.

L'escriptura àrab no va viure la revolució tipogràfica que va ocórrer a Europa amb la invenció de la impremta (tot just anomenada impremta de tipus mòbils) el 1450. I, malgrat els avanços durant el segle xx, l'àrab encara avui no ha aconseguit desenvolupar un art tipogràfic estilísticament diferenciat de l'escriptura manuscrita, com sí que ho va fer l'alfabet llatí, la qual cosa comporta unes dificultats tècniques i una evident pèrdua de qualitat formal respecte a l'art escrit.^[1][2]

Característiques tipogràfiques de l'àrab

Lligadures com aquesta (م mīm - ح ḥāʾ - م mīm), pròpies de la tradició cal·ligràfica, són impossibles de reproduir en tipografia.

L'alfabet àrab consta de 29 consonants, de les quals la meitat són consonants «solars» i l'altra meitat «lunars». Això vol dir que s'enllacen o no amb la consonant següent en la formació de paraules (cursiva). Les lletres àrabs són contextuals, en el sentit que s'enllacen amb l'anterior i la següent regint-se per certes normes ortogràfiques. Per tant, trobem un alfabet les lletres del qual compten amb 2 (si no estan vinculades per davant), 3 o fins a 4 posicions o formes diferents; per exemple, la lletra hāʾ es troba en posició...

• ... inicial → ﻫ
• ... enmig de paraula → ﻬ
• ... final → ﻪ
• ... aïllada → ه

A més, existeixen 11 marques de vocalització, entre les quals:

• اِ اُ اَ → indiquen vocals curtes (a ,u, i respectivament, encara que poden presentar variacions fòniques en diversos territoris)
• اّ → reduplicació de la consonant
• اْ → absència de vocal
• etc.

A això se sumen les lligadures, val a dir, la unió de dues o més lletres (un fenomen que no és exclusió de la llengua àrab, ja que també n'hi ha en altres escriptures o en els seus dissenys tipogràfics)

• لا = ل + ا
• كي = ك + ي
• لمى = ل + م + ى
• etc.

I els números (١٢٣٤...) i els signes de puntuació (؟!،.,). Per tant, el conjunt de glifs àrabs ascendeix a un total de 108. Així mateix, s'han de sumar les lletres de l'alfabet àrab per a altres idiomes que també l'usen, com el persa o el urdu (un total de 130).^[3] Això vol dir que són més del doble de glifs de l'escriptura llatina.^[4]

Característiques cal·ligràfiques de l'àrab

Un dels aspectes que caracteritza més l'escriptura àrab és la fluïdesa dels seus traços (que, recordem, es realitzen de dreta a esquerra). En paraules de Balius (2013), l'escriptura àrab «és cursiva per naturalesa», de manera que la imatge de la paraula completa té prioritat sobre el dibuix de cada lletra de manera independent. En comparació, en la tipografia llatina el dibuix de cada lletra determina la imatge del conjunt. La tipografia àrab no es pot estudiar sense entendre el destacat rol que la cal·ligrafia juga en l'Islam, i de fet, Balius determina que la pròxima relació entre religió i escriptura és el motiu que explica la tardana introducció de la impremta i la premsa en el món àrab, i la històrica reticència al seu ús.

Història

Antecedents

L'art islàmic és tradicionalment un art iconoclasta, és a dir, que evita la figuració d'imatges sagrades com la del profeta Muhammad (Mahoma). Com a tal, ha aprofundit en canvi en l'expressió de les formes abstractes, geomètriques, florals o cal·ligràfiques. La cal·ligrafia àrab és una tradició mil·lenària, que es vincula amb les escriptures antigues i els orígens de l'Islam. En 2021 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco ^[5]

L'expansió musulmana va possibilitar la difusió de l'idioma àrab i la seva escriptura. Els documents oficials i religiosos podien estar escrits amb cal·ligrafia cúfica, que es pot trobar també com a decoració en l'arquitectura islàmica. La cal·ligrafia cúfica va ser substituïda gradualment entre els segles segle x i segle xi per la cal·ligrafia nasji, que continua sent la més popular en el món àrab.^[6] Altres variants van ser la cal·ligrafia taʿlīq, desenvolupada a Pèrsia en el segle segle xiii (de la qual, en combinació amb la nasji va sorgir la <i id="mwYQ">nastaʿlīq</i>), la divani otomana o la magrebina, que va ser la més prevalent a la Península Ibèrica.

A mitjan segle segle xv, Gutenberg fabrica la primera impremta basada en els tipus de lletra. Amb ella va publicar la Bíblia de Gutenberg el 1455. En aquest moment comença la història de la tipografia de l'alfabet llatí, en un primer moment amb les anomenades lletres «humanistes» o «venecianes», típiques del Renaixement, i més tard amb les «garaldas» franceses del segle segle xvi, seguides de les «transicionals» i finalment, les «racionals» o «didonas» en el s. segle xix i segle xx.^[7][8][9] Aquesta evolució de centenars d'anys va consistir fonamentalment en una pèrdua constant de característiques de l'escriptura a mà, fins a acabar en una completa «racionalització» o geometrització de les formes. Aquesta evolució no ha estat recorreguda per altres tradicions, com la cultura àrab, on, a més, la cal·ligrafia ocupa una posició rellevant.^[10]

Els primers llibres impresos en àrab van ser fabricats en les impremtes europees, perquè els buròcrates de l'Imperi Otomà van prohibir qualsevol tipus d'impressió en àrab. Segons M. Rock (New York Times): «La mecanització de l'escriptura sagrada ratllava el blasfem, o almenys en la rendició cultural». El primer llibre àrab imprès mecànicament data de 1514, i és el Kitāb Ṣalāt al-Sawāʿī, un llibre de salms imprès a Venècia per Gregorio di Gregorii. També es van imprimir alguns alcorans primigenis o «incunables» a Europa. A la fi, les primeres impremtes i premses van aparèixer en el món àrab a partir del segle segle xviii, tres-cents anys després que a Europa, i tractaven temes seculars com a matemàtiques o medicina.^[11] Aquestes primeres impremtes àrabs es trobaven sobretot a Turquia, el Sham i l'Iraq. A Egipte, considerada en gran manera la capital literària d'Orient Mitjà, la impressió tipogràfica no va arribar fins al segle xx.^[4] La arabista Nuria Torres Santo Domingo va publicar en 2013 el llibre Catàleg de fons antic amb tipografia àrab, en el qual analitza les primeres tipografies àrabs, que van ser extretes de tres-cents vint manuscrits impresos amb tipus mòbils d'escriptura àrab.^[12][13]

Segons Titus Nemeth, doctorat en història de la tipografia àrab, aquesta primigènia impressió àrab era «descurada i plagada d'errors», quedant retardada a l'evolució tecnològica i literària d'Europa.^[14] A més, no era comparable a la bellesa de la tradicional cal·ligrafia feta a mà. La transició de l'escriptura àrab cap a la tipografización ha presentat històricament diverses dificultats tècniques que han provocat una tendència cap a la «llatinització» del alifato.

Espècimen de la Helvetica Arabic. Dissenyada per la tipògrafa libanesa Nadine Chahine.

No fou fins a mitjan segle segle xx quan s'inicia seriosament el disseny tipogràfic àrab, de la mà d'empreses occidentals com ara IBM o Linotype, les quals buscaven obrir nous mercats.^[15] En 1947, l'arquitecte i tipògraf libanès Nasri Khatar va proposar la font Unified Arabic. No obstant això, el projecte de Khatar presentava diversos problemes, com que les lletres perdien les seves formes inicials, mitjanes i finals, conservant únicament la forma aïllada. En 1954, el lingüista marroquí establert a França Ahmed Lakhdar Ghazal va desenvolupar el sistema ASV Codar, el qual va millorar de manera important la qualitat de l'escriptura àrab mecanografiada. Una de les solucions tècniques que va oferir Lakhdar va ser la de col·locar les marques de vocalització sobre glifs de connexió (la kashida), de manera que s'escrivien entre les lletres, i no damunt o sota elles.

La primera tipografia estandarditzada i d'ús massiu va ser la Yakout, l'estil tipogràfic de la qual seria conegut com a «àrab simplificat». Va ser desenvolupada en 1956 per Nahib Jaroudi i Kamel Mrowa per a Linotype. Les formes finals i aïllades de certes lletres es van fusionar en un sol tipus mòbil, la qual cosa va permetre reduir considerablement el nombre de glifs (a 56), i gràcies a això va ser possible la producció de màquines d'escriure en àrab. Va ser usada àmpliament en periòdics i publicacions, i va ser la primera font àrab a ser digitalitzada.^[3][16] Una altra posterior també important va ser la tipografia Osman, després rebatejada com Badr, realitzada en la fonedora de Linotype en Manchester. Aquesta empresa també va ser pionera a desenvolupar un programari de programació específic per a configurar l'àrab, per a la màquina Linotron 505.^[16] La popularització de les tipografies àrabs arribaria amb la màquina Linotron 202, èxit de vendes a Orient Mitjà i a l'Índia, per suportar també sistema d'escriptura devanagari. En simplificar i estandarditzar l'escriptura àrab, aquesta va perdre molts dels gestos elegants del traç a mà.

Digitalització i revolució tipogràfica (segle segle xxi)

El renéixer de la tipografia àrab es va donar amb la digitalització de la societat[12] i l'aparició de la figura del dissenyador gràfic i en concret del tipògraf.^[11][17] La tecnologia va permetre complicar les tipografies perquè aconseguissin l'estilística cal·ligràfica. Per exemple, en Unicode trobem lligadures com ﷻ (O+FDFB) o ﷺ (O+FDFA). Aquest procés encara s'està donant, mitjançant el treball de dissenyadors i d'agrupacions com TYPE Lab (AUC), fundat per Bahia Shehab en, o la Fundació Khatt, fundada per Huda Abi Farès «per al desenvolupament tipogràfic àrab».^[18] L'any 2000, es va publicar el primer llibre sobre tipografia àrab. Malgrat tot, els dissenyadors gràfics àrabs contemporanis continuen treballant majorment amb cal·ligrafia en els seus pòsters i un altre tipus d'il·lustracions (o també és comuna combinar tots dos sistemes), i aquesta és una gran diferència amb els dissenyadors occidentals, que usen la tipografia gairebé exclusivament.^[19]

L'artista i dissenyadora Shehab comenta: «necessitem que la gent s'adoni que hi ha un problema. Fins i tot els professors d'àrab no són conscients que no hi ha suficients fonts àrabs. L'únic segment de la societat que viu amb aquest problema dia a dia són els dissenyadors (...) Amb una població jove alfabetitzada digitalment, el Mitjà Orient està veient focus d'innovació en el món del disseny. En els últims 20 anys, hem vist un sorgiment de joves dissenyadors que van començar les seves pròpies foses tipogràfiques o es van anar a treballar per a les companyies més grans en el camp».^[4]

Kampman (2011) definí les dues maneres en què els tipògrafs aborden la tipografització de l'àrab: o bé reintroduint característiques de la caligrafia antiga, o bé desconnectant la morfologia tipogràfica àrab de l'escriptura manuscrita.

Tipògrafs de l'àrab

• Abbar Yassat
• Huda Abi Farès, fundadora de la Khatt Foundation per al «millorament de la tipografia àrab»
• Hussein Alazaat, encara que treballa principalment cal·ligrafia, també ha desenvolupat treballs en el camp de la tipografia
• Ihsan al-Hammuri
• Khajag Apelian
• Kinda Ghannoum
• Kristyan Sarkis
• Nadine Chahine
• Naji el Mir
• Pascal Zoghbi, va crear la fonedora 29LT en 2013, a Madrid[18][18]^[20]
• Saad Abulhab
• Tarek Atrissi, va crear la fonedora Arabic Typography en 2010 a Barcelona[18][18]^[21]
• Thomas Milo
• Tim Holloway
• Wissam Shawkat

Tipografies àrabs

• Amiri
• Arial
• ASV Codar
• Athelas
• Awami Nastaliq
• Dubai
• Fira
• Frutiger Arabic
• GNU FreeFont
• GNU Unifont
• IBM Plex
• Koufiya
• Nastaliq Navees
• Neue Helvetica Arabic
• Nuqat
• Palatino Arabic
• PragmataPro
• San Francisco
• Scheherazade New
• Simplified Arabic
• SST
• Storyline
• Tahoma
• Times New Roman
• Traditional Arabic
• Univers Next Arabic

Referències

1. Balius, 2013.
2. «Typographie arabe: Chapître 2ème, Les défis de l’imprimerie» (en francès). Typographie et Civilisation. [Consulta: 1r desembre 2022].
3. «Brief history of the traditional Arabic type» (en anglès). Jawaher, 25-10-2014. [Consulta: 1r desembre 2022].
4. Awad, ByDalia. «The Scarcity of Arabic Fonts: Bahia Shehab's TypeLab Tackles A Problem As Old As the Printing Press» (en anglès). SceneArabia, 23-04-2020. [Consulta: 2 gener 2023].
5. «La caligrafía árabe: conocimientos, competencias y prácticas». Unesco. [Consulta: 2 gener 2023].
6. «Arabic calligraphy» (en anglès). Enciclopedia Británica. [Consulta: 27 novembre 2022].
7. Ajo, Pedro. «Clasificación tipográfica (I): Qué es la tipografía» (en espanyol europeu). Agencia WAKA, 24-10-2017. [Consulta: 1r desembre 2022].
8. Ajo, Pedro. «Clasificación tipográfica (II): Tipografías Clásicas» (en espanyol europeu). Agencia WAKA, 19-11-2017. [Consulta: 1r desembre 2022].
9. «Clasificación tipográfica de Maximilian Vox». Universidad de las Américas Puebla (UDLAP). [Consulta: 1r desembre 2022].
10. Balius, 2013, p. 89.
11. Balius, 2013, p. 91.
12. Torres Santo Domingo, Nuria. Catálogo de fondo antiguo con tipografía árabe. Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo. Dirección de Relaciones Culturales y Científicas, 2013 (Ciencias y humanismo). ISBN 978-84-8347-160-9. 
13. «Presentación del Catálogo de fondo antiguo con tipografía árabe». Casa Árabe, 2014. [Consulta: 28 novembre 2022].
14. «Arabic Typography». Electra Street. [Consulta: 27 novembre 2022].
15. «The Ever-Evolving Typographic Life of the Arabic Language» (en anglès). [Consulta: 2 gener 2023].
16. Ross, Fiona. «Non-Latin Type Design at Linotype» (en anglès). tntypography, 09-02-2017. [Consulta: 1r desembre 2022].
17. Abi Farès, Huda. «سياسات بحوث التصميم والنشر» (en anglès). ArabicTypeUnit, Mashq Conference. [Consulta: 2 gener 2023].
18. Zuhair, Sarah. «In Pictures: How AUC's TYPE Lab is Reviving Arabic Typography» (en anglès). Scoop Empire, 25-09-2020. [Consulta: 2 gener 2023].
19. Balius, 2013, p. 90-91.
20. «Pascal Zoghbi». 29LT. [Consulta: 3 gener 2023].
21. «About Tarek Atrissi Design Studio. Biography Tarek Atrissi.». Tarek Atrissi Design. [Consulta: 3 gener 2023].

Bibliografia complementària

• Balius, Andreu «Arabic Typography». Eme, 1, 2013, pàg. 89-91. ISSN: 2253-6337 [Consulta: 3 desembre 2022].
• Haralambous, Yannis. Simplification of the arabic script: Three different approaches and their implementations (en anglès). 1375. Springer Berlin Heidelberg, 1998, p. 138–156. DOI 10.1007/bfb0053268. ISBN 978-3-540-64298-5. 
• Khân, Gabriele Mandel: L'alfabeto arabo. Roma: Mondadori 2000.
• Maione, Marco; Maillet, Tristan. «La typographie arabe le rythme des lettres le souffle des mots la vie du texte» (en francès). Clement Valette, 2010. [Consulta: 1r desembre 2022].
• Nemeth, Titus «The current state of Arabic newspaper type and typography» (en anglès). Dissertation for the Master of Arts in Typeface Design at the Department of Typography & Graphic Communication, University of Reading, UK, 2006 [Consulta: 15 gener 2023].
• «De la calligraphie à la typographie arabe» (en francès). Le Café Pédagogique, 28-04-2004.
• Al Radaideh, Eva. The Arabic Designers Handbook (en anglès). School of Art, George Mason University, 2020-12-01. 
• Balius, Andreu «Arabic Typography. Writing as drawing word as image». Eme, 1, 2013, pàg. 89-91. ISSN: 2253-6337 [Consulta: 23 novembre 2022].
• Kampman, Frerik J. «Arabic Typography, its past and its future». B.A. Thesis. Universidad de Utrecht, 2011. Arxivat de l'original el 2016-10-19 [Consulta: 3 gener 2023].
• Mansour, Ahmed; Hassan, Mohamed «Digitizing historical Arabic typography: Bulaq Press contributions» (en anglès). Égypte/Monde arabe, 22, 15-12-2020, pàg. 32–39. DOI: 10.4000/ema.13151. ISSN: 1110-5097 [Consulta: 23 novembre 2022].
• Nemeth, Titus «Arabic Hot Metal: The Origins of the Mechanisation of Arabic Typography». Philological Encounters, 3, 4, 27-11-2018, pàg. 496–523. DOI: 10.1163/24519197-12340052. ISSN: 2451-9197 [Consulta: 23 novembre 2022].
• Sleiman, Tina; Ajeenah, Lama «Arabic typography in the curriculum: Perspectives from the Middle East». EDULEARN16 Proceedings [Barcelona], 2016. ISBN 978-84-608-8860-4 [Consulta: 2 gener 2023].

Enllaços externs

• «Huda Smitshuijzen AbiFarès: Winning the Match» (vídeo) (en anglès). Vimeo. Gestalten.tv (5:51 min), 04-10-2011. [Consulta: 4 gener 2023].
• «Arabic Type Designer: Nadine Chahine» (vídeo) (en anglès). Vimeo. ALCHEMYcreative (2:57 min), 07-05-2015. [Consulta: 4 gener 2023].
• Curs online gratuït de 19 episodis sobre tipografia àrab: Ikhreis, Yousef (21 d'octubre de 2012). Ikhreis, Yousef. «1/19 Arabic Typography Guide» (vídeo) (en àrab). Vimeo, 21-10-2012. [Consulta: 4 gener 2023].