Aviat me n'aniré i, per tant, vull parlar sense embuts. L'Univers se'ns queda petit i no podem tolerar amenaces d'agressió per part de ningú. Els nostres robots policies patrullaran pel planeta Terra en aquestes naus còsmiques per a assegurar la pau. Actuaran davant el primer signe de violència. A nosaltres no ens incumbeix com governen vostès la Terra, però si persisteixen en estendre la seua violència, llavors ens veurem obligats a reduir el seu planeta a cendres. La seua elecció és senzilla: poden unir-se a nosaltres i viure en pau, o bé no canviar i enfrontar-se a la destrucció. La decisió està en la seua mà. Esperarem la seua resposta.
The Day the Earth Stood Still (en català, El dia que la Terra s'aturà) és una pel·lícula de l'any 1951 dirigida per Robert Wise i protagonitzada per Michael Rennie i Patricia Neal.[1]
Un extraterrestre d'aparença humana, Klaatu (Michael Rennie), que viatja amb el robot Gort (Lock Martin), aterra la seua nau espacial a Washington DC. Rebut pels militars amb hostilitat, Klaatu fugirà i es farà dir Carpenter entre els humans. Coneix Helen Benson (Patricia Neal) i el seu fill Bobby (Billy Gray). Després contacta amb un científic nuclear, el professor Jacob Barnhardt (Sam Jaffe). Diu ésser un emissari del cosmos amb la missió d'exigir als governs terrestres un compromís de pau i de cessament de la cursa armamentista, ja que l'activitat bel·licista dels terrícoles posa en perill la seguretat de tot l'Univers.[1]
El dia que la Terra s'aturà és un títol incontestable del més emblemàtic cinema de ciència-ficció dels anys cinquanta del segle xx, basat en la noció que l'activitat bel·licista de la Terra pot posar en perill l'equilibri de tot l'Univers. Es va fer a partir de l'ideari polític del productor Julian Blaustein i del guionista Edmund H. North, els quals van voler denunciar la creixent escalada armamentista, posant el dit a la nafra en la política militar del propi govern estatunidenc del president Harry S. Truman. De fet, un al·legat com aquest no és estrany en una època -en plena Guerra Freda- de fortes tensions entre l'administració capitalista dels Estats Units i els dirigents comunistes de la Unió Soviètica. Altrament, és la primera pel·lícula de ciència-ficció produïda per un gran estudi, integrant-hi arguments de caràcter humanista i reflexiu. Fins llavors, aquest gènere literari i cinematogràfic s'havia entestat a mostrar els extraterrestres com a éssers destructors i nocius. Però amb aquesta producció de l'any 1951 preval un definit postulat concertador i pacifista: l'emissari intergalàctic (Michael Rennie en un paper menyspreat per Claude Rains) arriba al planeta Terra com a ambaixador de bona voluntat, però també alerta els governants terrestres sobre l'ús indiscriminat de l'energia atòmica, exigint el cessament immediat de la cursa d'armaments.[1]
La pel·lícula interessa i gratifica, destacant l'atmosfèrica realització, una estètica realista propera al cinema negre de l'època i la música de Bernard Hermann, que fa un eficaç ús del theremin, instrument electrònic recuperat anys després per Danny Elfman en Mars Attacks! (Tim Burton, 1996). L'esperit conciliador seria recollit per Steven Spielberg a Encontres a la tercera fase (1977) i ET, l'extraterrestre (1982). El relat de Harry Bates va ésser filmat de nou el 2008, però, segons la crítica, amb resultats molt insatisfactoris.[1]
El dia que la Terra s'aturà fou seleccionada pel National Film Registry dels Estats Units per a la seua conservació pels seus valors culturals, històrics i estètics.[7]