Tanarida

Tanarida

Tanacetum vulgare
Dades
Font de	tansy juice (en)
Planta
Tipus de fruit	aqueni
Taxonomia
Regne	Plantae
Ordre	Asterales
Família	Asteraceae
Tribu	Anthemideae
Gènere	Tanacetum
Espècie	Tanacetum vulgare L., 1753 Tanacetum vulgare
Nomenclatura
Sinònims	Chrysanthemum vulgare (L.) Bernh. 1800 Chrysanthemum leucanthemum L. var. boecheri Boivin Chrysanthemum leucanthemum L. var. pinnatifidum Lecoq & Lamotte. Leucanthemum leucanthemum (L.) Rydb. Leucanthemum vulgare Lam. var. pinnatifidum (Lecoq & Lamotte) Moldenke.

La tanarida o herba remuguera^[1] (Tanacetum vulgare) és una planta herbàcia perenne de la família de les compostes, aromàtica, de tiges erectes, fulles amb segments dentats i capítols grocs agrupats en corimbes, que tenen propietats antihelmíntiques, pròpia dels herbassars que voregen camps i camins, sobretot a muntanya. La tanarida (Tanacetum vulgare) també es coneix amb altres noms en català com: herba cuquera, herba de les sangs, herba dels constipats, herba dels verms, herba tana, talarida, tanacet.

En altres llocs també se la coneix com a menta romana. Tot i això, no s'ha de confondre amb la menta comú, ja que el tanacetum o menta romana és tòxic (verinós) fins i tot en petites quantitats (llegiu-ne l'apartat toxicitat).

Les flors seques o fresques són un element decoratiu força utilitzat. Les fulles seques constitueixen un eficaç repel·lent per insectes.

És una planta herbàcia amb el cicle de vida perenne (hemicriptòfit), és a dir que viu almenys dos anys, que floreix del juliol al setembre. És erecta, simple, sovint pluricaule, glabrescent i aromàtica degut a la presència d'olis essencials, que pot atènyer de 3 a 12 dm d'alçada.

L'arrel és llenyosa i axonomorfa. Presenta una tija de consistència herbàcia amb estolons.Té un tall erecte i robust amb pil·lositats o tricomes de tipus glabrescent. Les fulles són pinnatisectes amb els segments regularment dentats o pinnatipartides i amb el raquis dentat. Mesuren de 5 a 15 cm de llargada i de 3 a 8 cm d'amplada. Aquestes fulles són glabres o esparsament pubescents, com la tija. Les fulles inferiors són peciolades i oblongues a oblongo-ovades; en canvi, les superiors són sèssils.

Referent a la repartició de sexes és una planta hermafrodita, ja que presenta alhora gineceu i androceu que són els òrgans reproductors. Les flors s'agrupen en una inflorescència múltiple anomenada capítol. Es caracteritza per tenir un receptacle pedunculat, generalment pla, però també convex (Matricaria) o còncau, on s'insereixen les flors sèssils. Les flors del capítol maduren segons una seqüència centrípeta, ja que es tracta d'una inflorescència d'origen racemós. Les flors són totes tubulars. Cadascun mesura de 5 a 8 mm de diàmetre i té tres files de bràctees involucrals coriàcies i obtuses. Les externes poden ser femenines, zigomorfes i amb el tub dividit en tres lòbuls; o hermafrodites actinomorfes i amb el tub pentalobulat. Les flors del centre del capítol són pentalobulades, actinomorfes i hermafrodites. El calze està transformat en una corona de pèls. La corol·la és groga i està formada per la soldadura de 5 pètals (flor gamopètala). L'androceu està format per 5 estams inserits al tub de la corol·la i amb els filaments lliures (soldats a Silybium). El gineceu està constituït per 2 carpels soldats en un ovari ínfer i unilocular que conté un únic primordi seminal anàtrop, erecte i de placentació basal. Hi ha un sol estil bifurcat apicalment en dos estigmes. A l'extrem de l'estil i concretament a la cara externa, apareixen pèls o papil·les formant una estructura anomenada escòpula, amb funció d'escombrar el pol·len cap enfora a mesura que l'estil creix. A la cara interna és on hi ha les superfícies estigmàtiques. El fruit és un aqueni d'1,2 a 1,8 mm de llargada, amb 5 costelles i amb glàndules no mucilaginoses, sèssils i transparents. Tenen un papus de 0,2 a 0,4 mm de llargada format per una corona de pèls.

És una planta que prové d'Europa i la seva distribució general (fitogeografia) és Eurosiberiana. Prolifera especialment al nord del Països Catalans, com per exemple a les comarques del Rosselló, la Cerdanya o la Garrotxa, però també a la resta del Principat i al País Valencià, en canvi no la trobam a les Illes Balears. És una planta herbàcia ruderal, poc exigent quant a sòls. Creix als herbassars nitròfils de la vora de camins, de solars abandonats i erms. Floreix entre juny i octubre.

• Oli essencial (0,20-0,60%) ric en tujona (70%): responsable de la seva acció com antihelmíntic i amenagog.
• Càmfora.
• Principis amargs.
• Tanacetines.
• Tanins, amb efecte astringent.
• Flavonoides, propietats com espasmolític.
• Àcid cafèic, com estimulant.
• Matricarina.

És una planta altament tòxica (ès a dir, verinosa) per via oral a causa de la tujona, compost químic present a la saba de la planta, i que és considerat com a neurotoxina. Tot i que antigament s'emprava aquesta planta per a infusions contra els paràsits intestinals, actualment el seu consum està radicalment prohibit, a causa de la toxicitat fins i tot en dosis baixes. ^[2]

El consum directe o la infusió de petites quantitats de la planta (fulles, flors, tija, etc.) ja provoca els primers símptomes. Per exemple, la ingestió de 1-3 fulles crues de la planta pot provocar mals de cap lleus durant diversos dies, dolors gàstrics i intestinals, i alteració temporal del ritme cardíac.

Si es mastega accidentalment alguna part de la planta, es recomana escopir-la com més aviat millor, per evitar l'absorció d'altes dosis del neurotòxic per part de l'organisme.

En majors quantitats, el consum pot provocar:

• Deshidratació severa, dolor i estrès gastrointestinal.
• Marejos, vòmits i diarrees greus.
• Tremolors, convulsions i atacs epilèptics.
• Hemorràgies uterines severes.
• Risc d´avortament en dones embarassades.
• Dany permanent en òrgans interns: fetge, ronyons i sistema nerviós central.
• Mort.

Els usos medicinals que històricament s'han realitzat amb aquesta planta han de ser considerats com a pràctiques corresponents a èpoques anteriors als de la medicina actual. Segles enrere, en períodes en què la medicina i la farmacologia no estaven tan desenvolupades, les persones estaven disposades a recórrer als mitjans curatius que tenien a l'abast, alguns dels quals posaven en risc la pròpia vida o tenien greus efectes secundaris, com és el cas d'aquesta planta. Actualment els tractaments farmacològics amb el tanacetum vulgare estan estrictament desaconsellats, tenint en compte els enormes riscos que comporta per a la salut. Els usos medicinals que tradicionalment ha tingut aquesta planta en èpoques passades han estat:

• Acció vermífuga, és a dir que provoca l'eliminació/expulsió dels cucs paràsits intestinals. La infusió de flors ha estat durant segles un antihelmíntic recomanat contra els ascàrids i oxiürs, ja que la toxicitat de la planta ha estat tradicionalment aprofitada per eliminar paràsits intestinals del cos humà. Tot i això, actualment es recomanen opcions farmacològiques més segures i amb menys efectes secundaris, com Albendazole.
• Per via tòpica (externa), se n'aplicava l'oli per combatre el reumatisme.

El Tanacetum parthenium antigament va ser una de les plantes del gènere tanacetum més útils per a les migranyes. Tot i això, actualment es considera una planta segura només per a tractaments curts, i no per a tot tipus de persones. El seu consum durant llargs períodes és considerat d'alt risc. Una sola dosi es considera molt perillosa per a aquests grups de persones:

• Infants menors de 3 anys.
• Dones embarassades o lactants.
• Persones amb al·lèrgies a les plantes compostes.
• Persones amb tractaments farmacològics que incloguin medicaments anticoagulants o antiagregants plaquetaris: incrementa el risc d'hemorràgies.
• Efectes secundaris per a qualsevol persona que consumeixi les seves fulles: Irritació o úlceres bucals si es masteguen les fulles crues. Dermatitis per contacte en manipular la planta fresca.
• Efectes secundaris per a qualsevol persona que la prengui en infusió: molèsties gastrointestinals lleus (vòmits, inflamació o indigestió).

El Tanacetum vulgare té prohibida la venda al públic i l'ús a Espanya, a causa de la seva toxicitat, d'acord amb el que estableix l'article 42.2 de la Llei 25/1990 del medicament, de 20 de desembre. La seva comercialització es restringeix a l'elaboració d'especialitats farmacèutiques, fórmules magistrals, preparats oficinals, ceps homeopàtics i la investigació.

Durant molts anys, el tanacet s'ha utilitzat com una herba medicinal malgrat la seva toxicitat. Per exemple, al folklore irlandès del segle XIX, se suggereix banyar-se en una solució de tanacet i sal com una cura per al dolor articular. Tot i això, actualment els usos medicinals de totes les plantes del gènere tanacetum estan desaconsellats, per ser massa arriscats per a la salut humana.

• AGUILELLA, A. & PUCHE, F. (2004). Diccionari de botànica. Universitat de València. València. ISBN 84-370-5915-1
• Berdonces i Serra, J. L. (1998) Gran enciclopedia de las plantas medicinales el dioscórides del tercer milenio [terapia natural para el tercer milenio]. Tikal Ediciones. ISBN 84-305-8496-X

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquiespècies

• Jardineria