La simfonia núm. 13 en si bemoll menor, op. 113, subtitulada Babi Iar, és una simfonia per a baix, cor d'homes i orquestra de Dmitri Xostakóvitx va ser acabada el 20 de juliol de 1962 i estrenada a la Sala Gran del Conservatori de Moscou el 18 de desembre de 1962 per l'Orquestra Filharmònica de Moscou i els Cors de l'Institut Gnessin, sota la direcció de Kiríl·l Kondraixin (després que Ievgueni Mravinski renunciés a fer-ho). El baix solista va ser Vitali Gromadski.[1]
Aquesta obra ha estat etiquetada com a cicle de cançons o com a simfonia coral, ja que el compositor es va basar en poemes de Ievgueni Ievtuixenko (un per moviment, fins a un total de cinc) que tracten diversos temes de contingut social i polític, entre els quals destaca el del primer moviment, que dona el títol a la simfonia, i en el qual es denuncia la massacre de Babi Iar perpetrada pels Nazis durant la Segona Guerra Mundial.[2]
La simfonia requereix un baix solista, cor de baixos, i una orquestra que formada per 3 flautes (3r doblant piccolo), 3 oboès (3r doblant corn anglès), 3 clarinets, (2n doblant en Mib, 3r doblant clarinet baix), 3 fagots (3r doblant contrafagot), 4 trompes, 3 trompetes, 3 trombons, tuba, timbales, triangle, castanyoles, fuet, caixa xinesa, pandereta, caixa, bombo, plats, campanes, tam-tam, glockenspiel, xilòfon, 2 arpes, celesta, piano, i cordes.
L'interès de Xostakóvitx per temes jueus data de 1943, quan va orquestrar l'òpera El violí de Rothschild del jove compositor jueu mort durant la guerra Veniamín Fléixman. Aquesta obra conté característiques que esdevindrien típiques de l'estil jueu de Xostakóvitx — el mode frigi amb una tercera augmentada i el mode dòric amb una quarta augmentada; i els acompanyaments estàndards de la música klezmer. Després de completar l'òpera, Xostakóvitx va utilitzar aquest modisme jueu en el seu Segon Trio per a piano, incloent-hi un macabre ball jueu en el seu final que pretén reflectir el seu horror davant la notícia de l'Holocaust.[8][9]
Cap al 1948 Xostakóvitx havia descobert una extensa col·lecció de música popular jueva a Vílnius, Lituània. Aquesta col·lecció es va salvar de la destrucció dels alemanys durant la guerra.[10]
Xostakóvitx és citat sovint sobre les entonacions de la música popular jueva, explicant, "La característica distintiva de la música jueva és l'habilitat de construir una melodia alegre sobre entonacions tristes.[11] Per què un home fa cançons alegres? Perquè està trist en el seu cor."[12]
Entre 1948 i 1952 Xostakóvitx va compondre una sèrie d'obres en les quals els modismes jueus hi tenien una part significativa. Aquestes obres inclouen el Primer Concert per a Violí, el Quart Quartet de corda, el cicle de cançons Sobre Poesia popular jueva, els 24 preludis i fugues i els Quatre Monòlegs en Textos per Puixkin. La composició d'aquestes obres va coincidir amb el virulent antisemitisme estatal que es va viure a Rússia en aquells anys, com a part de la campanya anti-occidental. El discurs oficial era que els jueus havien de ser exclosos de la revolució soviètica perquè tenien una tendència innata per a defensar els postulats occidentals i capitalistes. Els intel·lectuals jueus foren perseguits i les institucions jueves van ser tancades.[13] La música de Xostakóvitx fou, en general, prohibida durant aquest període a causa de la Doctrina Jdànov. Tot i això, petites obres com el Quart Quartet de corda i Sobre poesia popular jueva van esdevenir àmpliament coneguts per molts dels compatriotes del compositor a través d'interpretacions privades a les cases dels músics.[14]
Xostakóvitx retornaria als temes jueus el 1959, incloent-los dins el seu Primer concert per a violoncel, el Vuitè Quartet de Corda, la Tretzena Simfonia i la versió orquestral de Sobre la Poesia Popular jueva. El 1970 també va contribuir en la publicació d'una col·lecció de cançons jueves. La relació entre el tema jueu i les protestes contra el règim soviètic és especialment pronunciada en la Tretzena Simfonia.
Segons el compositor i amic Iedisson Deníssov, Xostakóvitx sempre havia rebutjat l'antisemitisme.[15] I també, segons el musicòleg Solomon Volkov, el compositor hauria dit sobre la massacre de Babi Iar:
...Tant de bo els jueus poguessin viure feliços i en pau a Rússia, on van néixer. Però mai hem d'oblidar els perills de l'antisemitisme i mantenir-ne el record en els nostres semblants, perquè la infecció és viva i qui sap si mai desapareixerà.
És per això que em vaig emocionar quan vaig llegir Babi Iar; el poema em va impactar. Va impactar a milers de persones. Molts havien sentit parlar de Babi Iar, però va caldre el poema de Ievtuixenko per fer-los agafar consciència. Van intentar destruir la memòria de Babi Iar, primer els alemanys i després el govern ucraïnès. Però després del poema de Ievtuixenko no serà mai més oblidat. Aquest és el poder de l'art.
La gent coneixia Babi Iar abans del poema, però ningú en parlava. Quan van llegir el poema, el silenci va ser trencat. L'art destrueix silenci.[16]
El poema Babi Iar de Ievtuixenko va aparèixer a la revista Literaturnaya Gazeta el setembre de 1961 coincidint amb un moment d'auge de la literatura antiestalinista durant la presidència de Nikita Khrusxov.[17]
La simfonia es va concebre inicialment com un poema simfònic-vocal d'un sol moviment.[18] Però Xostakóvitx va trobar tres poemes addicionals de Ievtuixenko, que el van portar a expandir l'obra fins a una simfonia coral per complementar el tema del sofriment jueu a Babi Iar amb versos sobre altres abusos soviètics. Ievtuixenko va escriure el text del 4t moviment, "Pors," a petició del compositor. Aquests quatre moviments addicionals van ser completats en sis setmanes, finalitzant la simfonia el 20 de juliol de 1962, durant una estada a l'hospital. Havent rebut l'alta aquell dia, el compositor va agafar el tren de nit a Kíiv per mostrar la partitura al baix Boris Gmiyirya, un artista especialment admirat per Xostakóvitx i que volia que cantés la part solista de l'obra. D'allà va anar a Leningrad per donar la partitura al director Ievgueni Mravinski.[19]
Yevtushenko recordaria que en sentir el compositor tocar i cantar la simfonia completa per a ell que:
... Vaig quedar impactat, especialment per la seva elecció de poemes tan aparentment desaparellats. Mai se m'hauria ocorregut que podrien ser units d'aquella manera. En el meu llibre [L'Ona d'una Mà] no els vaig posar a prop l'un de l'altre. Però aquí l'alegre, juvenil, anti-burocràtic "Carrera" i el poema "Humor" ple de línies despreocupades, eren enllaçats amb el melancòlic i gràfic poema sobre les dones russes cansades de fer cua en una botiga. Llavors venia "Les pors agonitzen a Rússia." Xostakóvitx el va interpretar a la seva manera, donant-li una profunditat que el poema no tenia... Connectant tots aquests poemes d'aquesta manera, Xostakóvitx em va canviar completament com a poeta.[20]
Yevtushenko també va dir, sobre l'enquadrament del compositor de Babi Iar que "si jo hagués estat capaç d'escriure música l'hauria escrit exactament a la manera de Xostakóvitx... La seva música va fer el poema més gran, més significatiu i potent. En una paraula, esdevingué un poema molt millor."[21]
Quan es completava el primer moviment el 27 de març de 1962, Yevtushenko ja era víctima d'una campanya de crítica pel seu posicionament polític. El govern de Khrusxov va promoure una campanya de descrèdit, acusant el poeta de col·locar el sofriment de les persones jueves damunt del dels russos. La Intel·liguèntsia el considerava un moralista.[22] Xostakóvich va defensar el poeta en una carta datada el 26 octubre de 1965, al seu alumne Boris Tishchenko:
Sobre quina poesia és o no "moralista", no ho vaig entendre. Per què, com tu dius, no és "entre els millors." La moralitat és la germana bessona de la consciència. I perquè Ievtuixenko escriu sobre consciència, Déu li concedeix el millor. Cada matí, en comptes d'oracions de matí, rellegeixo - bé, recito de memòria - dos poemes de Yevtushenko, "Botes" i "Una Carrera." "Botes" és consciència. "Una Carrera" és moralitat. Hom no hauria de ser privat de consciència. Perdre la consciència és perdre-ho tot.[23]
Pel Partit, interpretar textos crítics en un concert públic amb un fons simfònic tenia potencialment molt més impacte que senzillament llegir els mateixos textos a casa en privat. No fou cap sorpresa, doncs, que Khrusxov critiqués l'obra ja abans que fos estrenada i intentés aturar l'actuació.[24]
A mitjans d'agost de 1962, el cantant Boris Gmiria es va retirar de l'estrena sota pressió del Comitè de Partit local. En una carta al compositor, renunciava a la feina a causa del "text dubtós". El director Ievgueni Mravinski va seguir el mateix camí, tot i que es va disculpar per raons no polítiques. Xostakóvitx, llavors, va demanar a Kirill Kondraixin que dirigís l'obra i va aconseguir el compromís de dos cantants; Victor Nechipailo per l'estrena, i Vitaly Gromadsky com a substitut en cas necessari. Nechipailo va ser forçat a abandonar a l'últim minut per substituir al Teatre Bolxoi un cantant que "havia rebut l'ordre de posar-se malalt" en una actuació de del Don Carlo de Verdi, segons s'explica a l'autobiografia de Galina Vixnévskaia: Una Història russa. Kondraixin fou també convidat a renunciar, però va aconseguir rebutjar-la.[25] Tot i això va seguir rebent pressions per no interpretar el primer moviment.[24]
Les interferències oficials es van repetir durant tot el dia del concert. Les càmeres que inicialment havien de televisar l'obra foren sorollosament desmantellades. El cor sencer fou amenaçat per marxar i només un desesperat discurs de Ievtuixenko els va fer mantenir a lloc. Finalment l'estrena es va portar a terme amb la llotja governamental buida, però el teatre ple. La simfonia va rebre una ovació enorme.[26] Kondraixin recorda que "Al final del primer moviment el públic va començar a aplaudir i cridar histèricament. L'atmosfera era molt tensa i vaig agitar els braços per a calmar-los. Vam començar el segon moviment immediatament, per tal de no posar el compositor en una situació incòmoda."[27] L'escultor Ernst Neizvestny, que hi era present, va dir, "va ser molt important! Hi havia la sensació que passava alguna cosa increïble. La part interessant va ser quan la simfonia es va acabar, no hi va haver cap aplaudiment al principi, només una pausa inusualment llarga. —tan llarga que fins i tot vaig creure que podria ser alguna mena de conspiració. Però llavors el públic va esclatar en un aplaudiment salvatge irromput amb crits de Bravo!.[28]
Escrita per a baríton, orquestra i cor d'homes, la simfonia podria ser considerada una cantata simfònica o un cicle de cançons orquestral més que una simfonia coral. La música, tot i tenir una vida i lògica pròpies, queda molt lligada als textos. El cor, utilitzat coherentment en uníson, sovint crea la impressió d'un recitatiu coral, mentre que els passatges del baríton solista creen una impressió similar a un "discurs-cançó." Tanmateix, Xostakóvitx proporciona un marc simfònic sòlid per l'obra - un moviment d'obertura fortament dramàtic, un scherzo, dos moviments lents i un finale; plenament justificant l'obra com a simfonia.[29]