Shanghai Animation Film Studio (xinès simplificat: 上海美术电影制片厂, pinyin: Shànghǎi Měishù Diànyǐng Zhìpiānchǎng, literalment Estudi d'animació de Shanghai) també conegut amb l'abreviació SAFS (xinès simplificat: 美影厂, pinyin: Měi Yǐng Chǎng) és un estudi d'animació xinés amb seu en Shanghai, que forma part del Shanghai Film Group Corporation.
El Shanghai Meishu Dianying Zhipianchang s'estableix oficialment l'abril del 1957,[1][2] encara que portava en funcionament des del 1950,[1] i té els seus orígens en l'estudi de cinema de Changchun.[3] Ha produït pel·lícules dels pioners del cinema d'animació xinesa Te Wei i els germans Wan.[4][1] A data de 1985, havia produït un total de 275 pel·lícules, de les quals 22 havien obtés 31 premis a festivals de cinema de la Xina, i 45 a festivals internacionals.[5] En total, ha produït al voltant de 500 pel·lícules amb una durada superior als 40.000 minuts d'animació original,[6][7] cobrint el 80% de la producció domèstica d'animació de la Xina.
L'estudi ha sigut reconegut per produir pel·lícules animades utilitzant formes provinents de diferents tipus d'art xinés,[8] com el Jianzhi, Titelles, Zhezhi o les Ombres xineses, així com l'Animació amb tinta xinesa, que es basa en el Shuimo hua.[9][10] A la utilització d'elements provinents de les formes tradicionals d'art pictòric a la Xina en les produccions de cinema d'animació se la coneix com estil nacional, i fou creat i desenvolupat a l'estudi a finals de la dècada del 1950.[11][12] Fins a la reforma i apertura de l'economia xinesa a finals de la dècada del 1980, es consideraven algunes de les tècniques de l'estil nacional com un secret d'estat, i sols a Shanghai es podien realitzar pel·lícules amb aquelles tècniques.[13]
També realitza col·laboracions internacionals amb diversos estudis d'arreu del món.[14]
Pel 1949, moment de la proclamació de la República Popular de la Xina, Te Wei, Jing Shi i altres professionals de l'animació es trobaven a Changchun treballant per ordre del Ministeri de Cultura en la Dongbei Dianying Zhipianchang.[1] Aquell equip no tenia massa experiència treballant amb animació, per la qual cosa hagueren d'aprendre veient pel·lícules soviètiques.[1] Amb el lideratge de Chen Bo'er, el nou Estudi de cinema de Changchun va convertir-se en el centre pioner del cinema d'animació xinés.[1]
El 1950, l'equip d'animació és transferit a Shanghai, on a parer de Te Wei, hi havien millors condicions per a desenvolupar el projecte.[1][15] Allà s'unirien els germans Wan, els talents de l'Acadèmia Central de Belles Arts de Beijing, l'Institut d'Art de Suzhou i altres artistes de renom per a crear l'actual estudi.[4] Aquell mateix any s'estrena la primera pel·lícula d'animació de la Xina socialista basada en un conte de fades, el curtmetratge en blanc i negre Xiexie Xiao Huamao, de Fang Ming.[16]
Es diu que el 1955 va ocórrer que la primera pel·lícula a color que produeixen, Wuya Wei Shenme Shi Heide, guanyà un premi al Festival de Venècia però és confosa amb una producció soviètica.[1] Tot i que estudis posteriors no han pogut demostrar que allò ocorreguera realment, l'anècdota s'ha utilitzat per a explicar els canvis que es produirien a continuació.[17] A partir d'aquell moment, es va decidir que l'animació xinesa hauria de reflectir els costums i l'estètica xineses.[1][18] En la següent cinta, Jiao'ao de Jiangjun, els creadors es basarien en l'Òpera de Pequín,[19] iniciant així un camí de trenta anys experimentant amb una estètica pròpia, el conegut com estil nacional.[1] Després vindria Zhu Baije Chi Xigua, experimentant amb paper tallat, tècnica tradicional xinesa.[1] Mentrestant, les produccions anirien guanyant reconeixement i premis tant al país com a nivell internacional.[20] A partir d'aquell moment, el vicepremier Chen Yi va encarregar a l'estudi realitzar un treball inspirant en l'estil de pintura amb pinzell de Qi Baishi.[21] El resultat seria Xiao ke dou zhao mama, estrenada l'any 1960, i que seria la primera producció que utilitzaria la tècnica de l'animació amb tinta xinesa.[21][22]
Tot i que ja havien produït algunes cintes que esdevindrien clàssics, no seria fins 1957 que l'estudi es funda oficialment,[1] amb Te Wei com a director.[1] La creació de l'estudi s'emmarca en la Campanya de les Cent Flors del 1956, on el govern comunista va animar el desenvolupament i innovació tant de la tecnologia com de l'art a la Xina.[20][22]
Després de l'èxit de Shen Bi i Jiao'ao de Jiangjun, l'estudi va rebre més suport per part del govern,[23] que els animà a estudiar els mètodes occidentals però amb l'objectiu de desenvolupar un mètode específicament xinés.[19] El període de 1957 a 1966 s'ha considerat com l'edat daurada de l'animació xinesa, sobretot a la creativitat i qualitat de les produccions de Shanghai.[24]
Personalitats com Zhou Enlai donaven suport a la indústria,[25] i fins i tot parlaven amb Te Wei sobre el futur del mitjà.[26] Per norma general, el govern era molt laxe amb la indústria del cinema d'animació, la qual cosa els permetia gran llibertat creativa.[26]
És en aquell moment quan es desenvolupa la creativitat de les produccions xineses. A l'èxit i reconeixement internacional de Xiao kedou zhao mama,[27] se suma el llargmetratge en dos parts Rebombori al cel, inspirada en la llegenda del rei mico.[24]
Rebombori al cel és generalment considerada una obra mestra del cinema d'animació de la Xina,[28][29] i la seua influència ha sigut tan forta, que el disseny del personatge, realitzat per Tang Cheng i inspirat en l'Òpera de Pequín,[30][28] ha romàs en l'imaginari col·lectiu xinés com el definitori del personatge del rei mico.[28]
A partir de 1960 es comença a vore la influència del realisme socialista en alguna producció, com Caoyuan Yingxiong Xiao Jiemei.[26][31] Tot i que ja hi havien crítiques per dretanització des del 1957, però, no seria fins 1964 que Te Wei i l'estudi d'animació foren assenyalats pel moviment antidretà.[24] L'edat daurada acaba el 1965 amb l'esclat de la Revolució Cultural, quan els animadors comencen a ser perseguits per la Jove Guàrdia Roja.[32]
Durant el període de la Revolució Cultural, l'estudi sencer va ser tancat pels Guàrdies rojos.[33] Es prohibeixen per fantasioses quasi totes les produccions de l'estudi, com Mu Di,[31] i es permeten una minoria, de temàtica realista, com Caoyuan Yingxiong Xiao Jiemei.[34] Tot i les diferències d'estil, ambdues pel·lícules van ser produïdes el 1964.[31] A partir d'aquell moment i fins al final de la Revolució Cultural, sols quatre pel·lícules serien produïdes.[35] A més, entre 1967 i fins al 15 de juny de 1977 l'empresa seria coneguda com a estudi de la Guàrdia Roja.[36]
Amb la caiguda de la Banda dels Quatre el país retorna a la normalitat i els animadors poden tornar del camp,[37] encara que les primeres produccions encara estarien dedicades a Mao Zedong i a l'exèrcit.[38]
A partir de 1976 comença a augmentar el ritme de producció i a poc a poc tornen a aparéixer elements fantasiosos a les pel·lícules.[38] Jinse de Dayan, del 1976, suposa el final de l'etapa anterior.[39] Hualang Yiye, del 1978, tracta sobre els problemes de la Revolució Cultural.[40] A partir d'aquell moment es recuperen les temàtiques fantàstiques i es considera que comença una segona edat daurada de l'animació xinesa,[40] que acabaria cap a finals de la dècada del 1980 per la competència de l'animació japonesa,[41] i també americana.[42] Açò s'explica perquè en aquell moment les televisions no havien de pagar drets per emetre productes estrangers.[41] La gran presència d'animació japonesa en la televisió de la Xina també influí estèticament en els treballs posteriors.[41][43] A partir del 2005, al país s'imposen quotes als productes culturals estrangers.[44]
El 1979 es publica Nezha Nao Hai, i el 1983 ho fa Tianshu ji tan, dos llargmetratges que se consideren les millors obres produïdes per l'estudi en l'època de l'apertura.[45] El 1980 produeixen San ge heshang, que guanyaria el premi a millor pel·lícula d'animació a la primera edició dels premis Jinji Jiang.[46] Un altre clàssic de l'època és la pel·lícula de titelles del 1984 Xiyue Qi Tong.[45]
En la dècada de 1980 destaquen l'emissió per CCTV de la sèrie de pel·lícules Heimao Jingzhang,[47][48] originàriament estrenades als cinemes,[49] així com de la sèrie de televisió Hulu Xiongdi.[50][51] El cas de Heimao Jingzhang és paradigmàtic, ja que era la primera vegada que una producció xinesa imitava l'estil de les produccions japoneses i americanes, i àdhuc, introduïa per primera vegada el fenomen del marxandatge.[52][53]
El 1989, la posició de director de l'estudi queda vacant i s'obri un procés de debat intern, en forma de congrés oficial, al voltant del funcionament de l'empresa, on hi participen els treballadors.[54] A més, el mercat laboral també afectà a l'estudi de Shanghai, ja que els salaris més alts d'empreses d'altres llocs del món provocaven una fuga de cervells.[44][55] Fins a finals de la dècada del 1980, l'estat garantia la producció d'entre 300 i 400 minuts d'animació anuals, que eren distribuïts mitjançant la China Film Group Corporation.[42] Tot i que l'estat continuava garantint la producció, a partir dels anys 90 esta sols cobreix un 70% de les despeses totals, la qual cosa obliga a les empreses a obrir-se a coproduccions estrangeres.[55]
L'abril de 1990 s'estableix una aliança amb Hong Kong Yili Developing Ltd i es produeix una reestructuració, on alguns departaments, com el de titelles i el d'animació amb retalls queden baix tutela de l'estat, el d'animació tradicional s'agrupa amb una filial pròpia, i el de processament d'imatge esdevé una societat col·lectiva.[56] Aquell mateix any, l'estudi publica el seu primer treball amb CGI, una minisèrie d'esports inserida en un programa de la CCTV.[57]
El juny del 1993, i en paral·lel al projecte 5155, l'estudi publica una revista dedicada al dongman, Katong Wang.[58] El 1994 es fa un pla de viabilitat de l'estudi, i per a 1999 ja s'havien invertit uns 49 milions de yuan per a produccions dirigides a la televisió.[55] A partir de la dècada dels 2000 la producció es dispara, passant de 500 a 5.000 minuts de producció anuals a mitjans de dècada.[59] També augmenta la competència amb l'entrada de noves empreses.[59]
Al Segle XXI, l'estudi recupera algunes de les sèries i personatges de l'etapa clàssica, i n'ha fet remakes, com en el cas de Heimao Jingzhang,[60] que tingué un remake el 2010, i una seqüela el 2015.[61][62] També hi hagué una pel·lícula estrenada als cinemes de la sèrie de la dècada del 1980, Hulu Xiongdi.[63] La recuperació dels clàssics també es va produir en forma de remasteritzacions i restauracions a 4K de les pel·lícules antigues.[45]
Per a 2013, l'estudi produïa una desena de pel·lícules anuals,[60] i per a la dècada del 2020, col·laborava amb plataformes digitals, com Bilibili, per a la que va produir la pel·lícula Zhonguo ji tan.[64][65]