Va néixer en el si d'una família il·lustrada de negociants i petits propietaris menestrals de Sant Feliu de Codines.[5] Va ser el fill petit del matrimoni entre Miquel Farnés i Emerenciana Badó Poses, els quals van tenir cinc fills: Carmen, Maria, Dolors, Miquel i Sebastià Farnés i Badó. Quan la seva mare va enviduar, es va casar amb el seu cunyat Joan, germà del seu marit, que també havia enviudat i que ja tenia deu fills de l'anterior matrimoni,[4] entre ells: la Josepa, el Joan i el Josep Farnés i Flaqué. D'aquest nou matrimoni entre la seva mare i el seu tiet, en Sebastià tingué tres germanastres més, entre ells: Antoni i Emili Farnés i Badó.[6][7]
Durant el període que va exercir com a inspector de biblioteca i arxiver del Foment del Treball Nacional,[4] el 1914 traduí el sistema de Classificació Documental de Brussel·les i l'aplicà per primer cop al país.[3][13] També, en aquesta entitat, exercir de oficial primer de secretaria.[5]
Com a taquígraf, fou deixeble del doctor Josep Balari i Jovany, seguidor del sistema Garriga i fou un dels impulsors de la taquigrafia, on va realitzar importants aportacions en aquest camp. Al 1914 va fundar l'Institut Taquigràfic de Barcelona, el qual va presidir. Va ser professor de taquigrafia al Foment del Treball Nacional, i també va col·laborar en la fundació a Madrid del Instituto Taquigráfico Español, del qual va ser secretari; com també ho va ser de la primera Corporación Taquigráfica del sistema Garriga establerta a Espanya. Va ser redactor taquigràfic del diari La Vanguardia de Barcelona, on per primera vegada va aplicar al 1895 la taquigrafia a la recepció de les conferències telefòniques de premsa. Va ocupar, des de la seva creació, la càtedra de taquigrafia a l'Ateneu Obrer de Badalona. Fundà i presidir la “Revista Taquigràfica” i va publicar diversos llibres i manuals sobre aquesta especialitat com:[5] el Diccionario de taquigrafía según el método Garriga (1889). Curso teórico de Taquigrafía castellana (1911), Estudios de homografía del sistema Garriga (1914) i Taquigrafia catalana segons el mètode Garriga (1931). Va exercir com a taquígraf oficial a l'Exposició Universal del 1888,[3] i com a personal administratiu de l'Exposició Universal, també va fer tasques al Registre General. La seva col·laboració en aquesta Exposició Universal li va valer la medalla de plata, així com uns elogis especials per part del Comitè Executiu.[5]
Destacà en la defensa de l'escola catalana que entenia com a dret col·lectiu. En aquesta línia publicà l'any 1891La reivindicació del llenguatge en l'ensenyança primària. Una monografia que significà una fita en el procés d'aixecar una escola basada en la llengua i la cultura del país[14] i va servir per crear un dels primers documents sobre el procés de normalització de l'aprenentatge del llenguatge català a les escoles.[3]
Com a folklorista, que es dedicà a partir de 1893 un cop abandonà la política, se centrà en les rondalles, però sobre tot, es va especialitzar en el camp de la paremiologia. Les seves investigacions i recuperacions de les cançons i les tradicions orals populars catalanes el van portar a ser un dels escriptors i estudiosos capdavanters del folklore català, sent traduïdes al castellà totes les seves narracions, apòlegs, faules i llegendes.[15] Una de les seves obres destacades va ser Narracions populars catalanes (1893), que fou traduïda al castellà per Antoni Rubió i Lluch.[16] Va pertànyer a l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya.[5]
Com a paremiòleg, es va convertir en el principal teòric de la paremiologia catalana. El seu gran interès per a aquest camp, que va mantenir al llarg de tota la seva vida, va culminar amb la publicació l'any 1913 del que seria la seva obra magna mes rellevant sobre paremiologia, Paremiologia catalana comparada (volum I), un assaig del qual només pogué donar a conèixer el primer volum, i que restà inèdit la major part del temps, ja que no el va arribar a publicar en vida, fins que a l'any 1992, cinquanta-vuit anys després de la mort de Farnés, Columna Edicions publica una edició pòstuma en vuit volums.[9][17]
↑ 4,04,14,24,3Pons i Mir, Agustí. Maria Aurèlia Capmany. L'època d'una dona.. Barcelona: Editorial Meteora SL, 5 de Febrer de 2018, p. 23, 24, 25, 27. ISBN 978-84-946982-5-5 [Consulta: 12 abril 2020].
↑ 17,017,1PRADILLA, MIQUEL ÀNGEL. Miscel·lània d'homenatge a Joan Martí i Castell. VOLUM II. Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira I Virgili, Març 2016, p. 272, 276, 289-296. ISBN 978-84-694-0458-4.
↑ 18,018,1ORIOL, Carme, SAMPER, Emili. Història de la literatura popular catalana. Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira I Virgili, 2017, p. 7, 390, 393, 399, 437, 478, 486, 497. ISBN 978-84-8424-444-8.