El Kampbille (esquerra) en efluir de l'Schleusengraben (dreta)
Després de l'annexió de Bergedorf per als aliats hanseàtics, Lübeck i Hamburg el 1420, els negociants van investir i dotar Bergedorf d'un port anomenat Serrahn. Per a crear un enllaç directe amb el port d'Hamburg, van excavar un canal, en profitar parcialment del Löse, un braç ensorrat del riu Bille.[1] També van desviar les aigües del Bille al canal per a crear un dragatge natural pel corrent. Aquesta intervenció va assecar el Bille mitjà. Fins a la inauguració de la resclosa Krapphofschleuse a la desembocadura al Dove Elbe el 1929, el canal era sotmès al moviment de la marea.
El pont al carrer Sander Damm
A l'inici, el port de Serrahn va servir per al comerç de fusta i pedra del bosc del Sachsenwald. Al segle xix el canal va contribuir a la industrialització de Bergedorf. A poc a poc, la capacitat del canal va atènyer el seu límit i el ferrocarril va mostrar-se més eficaç. Avui, el canal només serveix per a la navegació esportiva i turística.[2]
Un projecte d'urbanització mixta, anomenat Schleusengärten (Jardins de la resclosa) és en via de realització: un barri urbà nou de 25 ha on habitatge, lleure aquàtic, despatxos i indústria neta conviuran. Al canal es crearan uns trenta atracadors per a vaixells d'habitatge.[3]
Martin Knorr, Vom Bau des Bergedorfer Schleusengrabens 1443, Hamburg, tiposcript, 1979.
Jürgen Pfennigstorf, “Bergedorf: Werden und Wachsen durch das Wirken des Wassers von Elbe und Bille – Teil 2: Der Bau des Schleusengraben”, Lichtwark-Heft, 52è any, tom 64, Hamburg, 1999, pàgines 25-30, ISSN 1862-3549.
Richard Reinert, “Der Schleusengraben – Der Bergedorfer Schleusengraben besteht gut 550 Jahre,” De Latücht – Verbandszeitung des Kulturkreis-Verbandes Vierlande v. Hamburg, Desembre de 1996, tom 26, pàgina 11.
Ludwig Uphoff, “Glashütten am Schleusengraben”, Lichtwark,, juny 1962, tom 23, pàgines 18 ss.
