Savoià

Savoià

Tipus	dialecte
Ús
Autòcton de	Savoia
Estat	França
Classificació lingüística
llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües latinofalisques llengües romàniques llengües italooccidentals llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües gal·loromàniques llengües gal·lo-rètiques francoprovençal
Codis
Glottolog	savo1253
Linguasphere	51-AAA-jd
Linguist List	frp-sav

El savoià (savoyâ o savoyârd [savɔˈja:]) és el dialecte tradicional de l'arpità parlat a Savoia. Era el més parlat a França, amb uns 35.000 parlants el 1988 segons diverses enquestes. Els savoians que afirmaven parlar-lo arribaven a 7% el 2001, dels quals només el 2% l'utilitzaven diàriament.^[1]

El savoià està inclòs a la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries com a dialecte de l'arpità. Tanmateix, el savoià mateix es divideix en nombrosos subdialectes seguint gairebé totes les valls principals.

Aquesta varietat pròpia ha vist disminuir dràsticament el seu nombre de parlants des de l'annexió de Savoia per part de França el 1860. Aquest esdeveniment va causar la seua prohibició a les escoles, el servei militar i, també, va patir una gran davallada durant les dues guerres mundials.^[2] Al llarg del segle XX, el nombre de parlants va passar de pràcticament tota la població rural savoiana a unes poques desenes de milers.

Tot i això, durant la dècada del 1980, es va produir un ressorgiment de l'interès amb l'organització de: nombrosos festivals francoprovençals internacionals ; la creació de diverses associacions per la preservació la llengua, en particular el grup Conflans i l'Institut de la Llengua Savoiana; la publicació de nombroses obres (monografies, llibres, novel·les); i el seu ensenyament — tot i que difícil a causa de la manca de reconeixement com a llengua regional — en algunes escoles. Cada any s'organitzen nombrosos intercanvis entre estudiants que han triat aquesta opció, especialment durant el concurs Constantin-Désormeaux,^[1] que té com a objectiu recompensar el millor treball dels estudiants en aquesta llengua. A més, la senyalització bilingüe també comença a aparéixer a Savoia a les entrades de les ciutats i pobles.

La forma de desenvolupar l'estandarització del savoià, així com una proposta ortogràfica unitària amb la resta de la llengua, és focus d'un intens debat, però. S'hi troben dos grans grups amb postures enfrontades. Per una banda hi ha els patoisants: gent gran, del camp i nadiua a favor de preservar la llengua tal com és actualment i l'ortografia de Conflans, més fonètica. Per l'altra, trobem els neoparlants sovint autodenominats arpitans: son gent amb estudis^[1] que rebutgen el terme patois, només l'empren per als nadius, per les seues connotacions pejoratives. Prefereixen el neologisme arpità i promouen la difusió d'una ortografia supradialectal estandarditzada (ORB), sense rebutjar completament les grafies fonètiques, que «sempre seran útils per a aprendre la llengua parlada, ja que compleixen la funció de l'alfabet fonètic internacional que s'utilitza habitualment en l'aprenentatge d'idiomes» .

El savoià és un dialecte de l'arpità, una llengua de la família gal·loromànica i emparentada amb diverses llengües neollatines. Encara que siga una llengua romànica, es creu que ha rebut influència d'altres llengües com el gal i que té superestrat burgundi. S'originà durant l'època carolíngia^[2] com la resta de l'àrea lingüística arpitana, però el savoià va experimentar un desenvolupament propi i es poden trobar divisions més modernes a través de les valls savoianes.

Els primers testimonis de savoià daten de l'època carolíngia, durant la divisió entre les àrees lingüístiques d'oïl i arpitana. El fet que va promoure aquesta separació va ser el canvi de capital que va tenir lloc durant el regnat de Clodoveu I (481- 482).^[2] Antigament, la capital de la Gàl·lia era Lió (Lugdunum), però llavors va canviar a París i, malgrat paréixer insignificant, aquest esdeveniment va allunyar la zona arpitana de les innovacions de la cort al nord, aïllant-la. Algunes de les innovacions que no arribaren al savoià son l'oxitonisme generalitzat^[1] o la caiguda de la -a final com a marcador femení (fr. rose vs sav. rouza).

Al corpus lingüístic del savoià, que ve principalment del llatí, hi van romandre traces cèltiques i gales degut a una llatinització tardana a la zona savoiana. De fet, el factor més decisiu en la diferenciació entre l'occità i l'arpità és el moment quan es completà aquest procés llatinització. En conseqüència, el substrat cèltic és molt més significatiu en aquesta última àrea. Així, tenim exemples de paraules gales com BLIGITICARE, munyir, que han donat bloshyi/blotsyé en savoià i que signifiquen «acabar de munyir» o «munyir per segona vegada». Aquest terme és, entre altres coses, l'origen del nom del formatge francés reblochon. Altra anècdota la trobem amb la paraula savoiana nant, riu, que és molt comuna en els topònims savoians actuals i té cognats a les llengües cèltiques com al bretó nant, canal.

Per altra banda, a l'Alta Edat Mitjana també ocorregueren les migracions de les tribus germàniques, els brugundis a Savoia principalment, i que van aportar també un nombre gens menyspreable de vocabulari, com ara tasson (teixó) o fata (butxaca). No obstant això, el coneixement que es té del burgundi és escàs i no es pot determinar amb precisió l'extensió del seu impacte.

Per tant, cal assenyalar la importància del substrat i el superestrat del savoià, però també els préstecs de les llengües veïnes com l'occità i les llengües d'oïl.

El canvi d'època està marcat per l'evolució i la fragmentació lingüística significativa que també afectà l'arpità en general.^[3] De vegades, aquests canvis eren compartits entre l'àrea d'oïl i l'arpitana i, d'altres, no. Al segle xii, per exemple, hi ha testimonis de la pèrdua de la «s» davant de sorda en ambdues zones, però mentre al nord les consonants africades tenien una evolució com en català, l'arpità s'hi allunyava. D'aquesta manera, el llatí DIURNUS dona el francés jour, el català jorn i, en savoià, zor (djorn > d͡zor > zor~ðor); o el llatí CINQUE dona en francés cinq, el català cinc i, en savoià, thin (t͡siŋ > s̻ẽⁿ > θẽ). A més, no a tot arreu s'han donat els darrers canvis que comproten aquestes formes, pel que encara hi ha dialectes que conserven /t͡s/ i /d͡z/.^[1]

Efectivament, com es mostra al mapa, el conjunt C+A llatí que va donar [t͡s] en un principi ara presenta tota una sèrie de variacions degut a fenòmens com l'aspiració [h], la fricatització [s]/[θ] o la metàtesi [t͡s]/[d͡z]. Més recentment, [f] a Lanslebourg. Per la seua banda, [d͡z] ha donat [zh], [z] i [zd].

La majoria d'aquests desenvolupaments romanen incerts; tanmateix, el període d'evolució de [t͡s] a [θ], així com de [d͡z] a [zh], és sens dubte durant el periode anteriorment esmenat. Les metàtesis [st] i [zd] que es van produir a la Val d'Arly i al Beaufortain continuen sense esclarir-se. Un estudi publicat el 1877, suggereix que una progressió del tipus ts > sts > st i dz > zdz > zd és segurament l'origen d'aquesta variació única a l'àrea arpitana.^[4]

A més, és a finals de l'Edat Mitjana i principis del Renaixement que la literatura savoiana passa per un periode d'esplendor, on hi van florir nombrosos escrits que relaten episodis importants de la història del Ducat de Savoia.^[3]

El savoià era i continua sent una llengua geogràficament variable perquè la formació d'una llengua unificada no es va veure facilitada per les divisions territorials de la regió Roine-Alps. Només la Savoia, la Vall d'Aosta, Vaud, Ginebra i Valais van gaudir d'una major independència lingüística (ja que no formaven part de França). Una altra raó és la presència de muntanyes. En efecte, aquest obstacle natural dificulta els desplaçaments (terreny accidentat, fortes nevades, etc.) i és la causa de l'aïllament de molts pobles i llogarets. El principal impacte d'aquesta quasi autosuficiència és que es noten variacions entre certes valls, de vegades fins i tot entre certs pobles.^[2] L'arpità, però, va continuar emprant-se a la major part dels Alps del Nord (inclosos el Delfinat, el Lionés i la Bresse).

A partir del segle XIX, van aparéixer nombrosos estudis centrats en la llengua savoiana de la mà de lingüistes com Aimé Constantin, Jules Gilliéron, Joseph Desormaux, Jules Cornu i Graziadio Isaia Ascoli (per a tot el arpità), es publicaren diccionaris, com ara el Dictionnaire Savoyard de Constantin i Desormaux. Així, s'engrossí bastant la literatura científica que ja existia sobre la llengua de Savoia, com es mostra en el següent fragment de La precellence du langage Françoys, que data de 1579:

Malgrat el creixent reconeixement de la llengua en cercles acadèmics, gràcies als estudis esmentats, l'ensenyament obligatori del francès, la Primera Guerra Mundial i la globalització no han fet més que accelerar un declivi ja en curs. Així, des del final de la Segona Guerra Mundial, i sobretot al voltant de 1960 amb l'èxode rural i l'evolució del camp,^[2] la llengua savoiana gairebé no s'usa, excepte pels llauradors i la gent gran per a descriure la seua vida al camp. Tot i això, hi ha una popularitat creixent a poc a poc pel savoià, pel desenvolupament econòmic i la posada en valor del patrimonia causa del turisme i d'una major consciència del seu ric patrimoni. Aquesta consciència prové dels esforços de diversos grups, en particular el Grup Conflans, que ha organitzat concursos i ha desenvolupat un sistema d'escriptura estandarditzat per facilitar la recopilació de textos. A més, com qualsevol llengua, el savoià posseeix la riquesa inestimable de reflectir la cultura local —específicament la cultura savoiana en aquesta llengua—, les maneres de fer les coses, de viure i d'habitar les muntanyes alpines.

Fent-se ressò d'aquesta dinàmica, l'Associació de Professors de Savoia (AES)^[1] ha ensenyat el savoià en escoles bilingües durant diverses dècades, malgrat les dificultats legislatives que restringeixen aquest ensenyament, sobretot al batxillerat, que fins a dia de hui no està autoritzat pel Ministeri d'Educació. Tanmateix, l'aprenentatge d'aquesta llengua no s'atura aquí; nombrosos grups patoisants de tota la regió de Savoia n'hi organitzen classes o vetllades d'aprenentatge.

L'ortografia de Conflans és una convenció d'escriptura del desenvolupada a partir del 1981 al Centre de la Cultura Savoiana de Conflans, per instàncies de l'abat Marius Hudry (un historiador de renom) i Gaston Tuaillon, lingüista del centre de dialectologia de la Universitat de Grenoble-Alps . Aquest grup, anomenat «Grup Conflans»^[1] tenia com a objectiu principal el desenvolupament d'una ortografia per escriure el savoià, garantint així la seva preservació, degut al progressiu abandonament. Aquesta ortografia semifonètica es basa en les convencions fonètiques de la llengua francesa per expressar les variants dialectals locals.

Taula de les normes ortogràfiques de Conflans^[2]

	AFI	Ortografia de Conflans	Exemples
Vocals no nasalitzades	/u/	ou	noure (nou)
	/o/	o, ô	tsôtan (estiu)
	/ɔ/	o, ò	mòshyu (mocador)
	/ɑː/	â	apréstâ (preparar)
	/e/	é	apréstâ (preparar)
	/ø/	eû	ryeûte (pendent)
	/œ/	eu	tòteura (més tard)
	/ɛ/	ê, è	uvêrta (oberta)
	/a/	a, à	pàta (drap, esponja)
Aproximants	/j/	y, i	yô (alt), frozyé (desenvolupar-se)
	/w/	w, u	rwà (carrer)
Vocals nasals	/ã/	an	àvan (vímet)
	/õ/	on	nyonsan (enlloc)
	/ɛ̃/	in	stin (gos, ca)
Consonants	/s/	s, ss	mossâr (tros de terra amb herba)
	/z/	z	klyôzatâ (clucar els ulls)
	/k/	k	koston (coll)
	/g/	gu	r'guétâ (mirar), guilye (mesura de mantega)
	/ɲ/	ny	nyolè (núvol)
	/ʎ/	ly	pelyë (cabell)
	/ʒ/	j	jarzë (jersei), jambri (sofrir)
	/θ/	sh	vashe (vaca), shantâ (cantar)
	/ð/	zh	zhor (dia), tsïnzhè (quinze)
	/h/	hh	hhat (gat)
	/x/		hhi (Sixt)
	/ç/		danhhyé (dansar)
	/Ø/	h	tèha (cap), hizhi (cera)

Per a marcar les vocals llargues, s'utilitza un apòstrof just després de la vocal excepte de «â», que sempre serà llarga.

L'Ortografia de Referència B (ORB) és un sistema gràfic supradialectal —que abasta tot l'arpità— desenvolupat pel lingüista Dominique Stich el 2003. Aquesta ortografia és en si mateixa una evolució d'un sistema ortogràfic anterior, ORA,^[2] tots dos pseudoetimològics i basats en els models ortogràfics del francès i l'italià principalment. Per exemple, la paraula avoé /aˈwe/ (haver) en l'ortografia de Conflans esdevé avouèc a l'ortografia ORB.^[1] Això dona lloc a formes que s'assemblen molt al camí etimològic seguit pels seus equivalents francesos, italians o occitans. Per tant, Stich explica que és possible diferenciar cognats, més difícil amb l'ortografia de Conflans.

Tot i això, l'ORB reb crítiques per la seua complexitat per part d'altres lingüístes com Eric Fluckiger, editor del Glossaire des patois de la Suisse romande, que la qualifica com a «Una fórmula microestructural atípica que no s'ajusta bé a les regles de la lexicografia moderna».

El savoià, com l'occità i a diferència del francés, presenta un article diferent per a cada gènere i nombre.

	Masculí	Femení
Singular	lô/l', lè/l'	la/l'
Plural	lou/louz, lô/lôz~lz	lé/léz~lz

Per un fenomen de lligament, quan els articles plurals van seguits d'una vocal, hi reapareix la /z/ i, amb l'ortografia de Coflans, s'escriuria com es veu a la taula.

Combinació dels articles amb preposicions

	lè	la	l'	lô	lé
à	u	à la	à l'	à lô	à lé
dè	du	dla	dl'	dé

	Masculí	Femení
Singular	on, eùn	on-na, nà
Plural	dè/d'

Sovint, quan l'article «on» va precedit de la preposició «à», apareix una -r- antihiàtic enmig. De la mateixa manera que els articles definits plurals, quan aquest article va seguit de vocal, la /n/ reapareix per un fenomen de lligament.

	Masculí	Femení
Determinat	du/d'l' (sing.), dé/déz (pl.)	d'la/d'l' (sing.), dé/déz (pl.)
Indeterminat	dè/d'

Per norma general, les paraules acabades en -o son masculines i les acabades en -a son femenines. No obstant això, n'hi ha que accepten els dos el que pot comportar o no un canvi de significat: on sono (una becada) — an sono (son), on kou (un colp) — an kou (una vegada). Com ja s'ha comentat abans, però, hi ha una tendència moderna a acabar tots els substantius en -e [ə] segurament a causa del francés. Amb tot, els noms masculins son invariables, és a dir, només els femenins tenen una forma per al plural i una altra per al singular.

La següent taula es mostren els canvis més comuns en les terminacions dels noms quan canvien de gènere o nombre:

Masc. sing. i pl.	Fem. sing.	Fem. pl.	Traducció
bartavé	bartavala	bartavale	xerraire
parê	parêta	parête	parent/a
sêtyeu	sêtyeuza	sêtyeuze	segador/a
boûshî	boûshîre	boûshîre	carnisser/a
shin	shin-na	shin-ne	gos/sa
épò	epeuza [øːza]/ epòyza	epeuze [øːze]/ epòyze	espòs/a
marchan	marchanda	marchande	comerciant
—	velyà [a]	velyè [ɛ]	vetlla
—	korvâ [ɑː]	korvé [eː]	tasca

Altres terminacions femenines tampoc se flexionarien per al plural.^[5]

Els adjectius, com en català, concorden en gènere i nombre amb el substantiu. Per tant, segueixen les mateixes normes de flexió. Tot i això, els adjectius tenen terminacions especíques; a la taula següent, es poden comprovar com es flexionen aquestes:

Masc. sing. i pl.	Fem. sing.	Fem. pl.	Traducció
nè	nèta	nète	net/a
égrèlè	égrèltà	égrèltè	cridaner/a
rossè	rostà	rostè	roig/a
blyu	blyouà	blyouè	blau/va
possible/blo/blyo	possibla/blya	possible/blye	possible
môlyo	môlya/lye	môlye	moll/a

Els modes comparatius i superlatius es construeixen amb una partícula davant de l'adjectiu i, seguidament, la conjunció «kè/k'». Per a la comparació positiva s'empra «pè/p'/py'»: D'sè pè/p' gran k' lui (Soc més gran que ell); per a la comparació negativa, s'empra «mouin(z)»: Al mouin(z) étrai (És menys estret); per a la comparació equitativa, s'empra «as/ass'/asse»: Al t ass' fo’ k'son pâre (És tan fort com son pare). També existeix vocabulari específic: melyeu/melyò (millor), pi (pitjor), mouindro (menor). Respecte el mode superlatiu, hi ha dos formes de construir-lo segons es vulga expressar un superlatiu relatiu o absolut. El superatiu relatiu es contrueix amb l'article i l'adverbi «l' pè/l' p'/l' py'»: D'sé l' pè gran d'tô (Soc el més gran de tots). En canvi, l'absolut empra «byê/byê-n»: Al tai byê-n élvâ (Estava molt polit).^[5]

Els demostratius son aquelles paraules que estableixen la distància entre el parlant i allò que se'n parla, tant espacial com temporal. Poden ser tant determinants com pronoms i en savioà n'hi ha de tres graus de distància, com encara es conserva en alguns parlar catalans, però no tots mantenen aquest sistema.

	Masculí		Femení
	singular	plural	singular	plural
A prop	sti/st'	sto/stoz	sta/st'	stè/stez
Mig	chô, chou		rla/l', sla/sl', lla/ll', la	rlè/rlèz, slè/slèz, llè/llèz, lè/lèz
Lluny	rli/rl', sli/sl', lli/ll', li	rlo/rloz, slo/sloz, llo/lloz, lo/loz	rla/l', sla/sl', lla/ll', la	rlè/rlèz, slè/slèz, llè/llèz, lè/lèz

Els demostratius de llunyania son poc usats en general; en canvi, son molt comuns en aquells parlars que han perdut tots dos nivells de més proximitat. Tot i que ja per si sols contenen informació semàntica sobre la distància, és comú l'ús de demostratius compostos, que tenen afegida una partícula de concreció que sovint aporta la major part del significat. Per a remarcar que una allò que se'n parla és a prop, s'empra «tyè/chè»: Sti koû tyè, y a bin fé (Aquesta vegada *fa no res*, ha estat ben fet); Chô / rli koû tyè, y avai fmâ (Aqueixa vegada *fa poc*, hi haven problemes). Per a remarcar que n'és lluny, s'empra la partícula «lé»: Sti / chô panî lé... (Aquesta/aqueixa panera *d'allà*...); Rla / la maizon lé z è myeu féta (Aquella casa *d'allà* està millor feta).

Quans els determinants son pronoms, no adopten la forma elidida. A més, encara que s'expresse una gran proximitat, el pronom «chô» s'empra molt més que no «sti». Per últim, en comptes de la partícula «tyè», s'usa la reforçada «riztyè» en conjunció amb els pronoms de llunyania.

Els pronoms demostratius neutres son els següents:

• «É» davant de consonant o y, el qual adopta la forma «y» davant de vocal. S'empra en oracions impersonals: É fâ bô tin (Fa bon oratge), Y avai on koû... (Hi havia una vegada...). En català no tenim un equivalent exacte, però s'assemblaria al pronom anglés «it».
• «Sè/s'» quan representa un subjecte genèric o neutre en la majoria de casos i, també, com a complement davant de «kè» (que, qui): S'a d'la valò (Açò/això/allò té valor), S'kè fâ k'al modâ (El que fa que se'n vaja).
• «Sê» és com l'anterior, però només s'utilitza quan es vol fer una aposició: Sê, é pû pâ fére (Açò/això/allò, no es pot pas fer), Y è pâ avoué sê kè t'y arvèré (No és amb açò/això/allò que hi arrivaràs).

Aquests pronoms també es poden combinar amb les partícules abans nomenades donant les següents combinacions: sèriztyè, sêriztyè, sêtyè i sêlé.^[5]

A continuació, s'exposen les diferents formes per al possessiu. En savoià, variarà la seua forma segons si actua com a adjectiu o com a pronom, diferència que en català ha donat les formes fortes (el meu) i febles (mon), pràcticament en desús hui dia.

Singular		Plural
Masculí	Femení	Masculí	Femení
mon/mon-n~mn	ma/mon-n~mn	mô/môz~mz~z	mé/méz~mz~z
ton/ton-n~tn	ta/ton-n~tn	tô/tôz	té/tez
son/son-n~sn	sa/son-n~sn	sô/sôz	sé/séz
ntron~nutron/ntron-n~nutron-n~ntr' (stron/stron-n)	ntra~nutra/ntron-n~nutron-n~ntr' (stra/stron-n)	ntrô~ntro~nutro/ntrôz~ ntroz~nutroz (strô~stro/strôz~stroz)	ntrè~nutrè/ntrèz~ntrèz (strè/strèz)
vtron~vutron/vtron-n~vutron-n~vtr'	vtra~vutra/vtron-n~vutron-n~vtr'	vtrô~vtro~vutro/vtrôz~ vtroz~vutroz	vtrè~vutrè/vtrèz~vtrèz
leu/leur	leu/leur	leu/leuz	leu/leur

Les formes entre parèntesis son les denominades "familiars". La següent taula arreplega els pronoms possessius:

Singular		Plural
Masculí	Femení	Masculí	Femení
l'min-no/l'min-n	la min-na/la min-n	lô min-no/lô min-n	lé min-ne/lé min-n
l'tin-no/l'tin-n	la tin-na/la tin-n	lô tin-no/lô tin-n	lé tin-ne/lé tin-n
l'sin-no/l'sin-n	la sin-na/la sin-n	lô sin-no/lô sin-n	lé sin-ne/lé sin-n
l'nutro/l'nutr	la nutra/la nutr	lô nutro/lô nutr	lé nutre/lé nutr
l'vutro/l'vutr	la vutra/la vutr	lô vutro/lô vutr	lé vutre/lé vutr
l(è) leu~l(è) lò/l'leur~l'lòr	la leu~la lò/la leur~la lòr	lô leu~lô lò/lô leuz~lô lòz	lé leu~lé lò/lé leuz~lé lòz

També es pot emprar el pronom neutre «sê» per a indicar possessió i es tradueix com el que pertany a cada persona, les seues possessions o la seua part. Es construeix com a la taula de dalt, però substituïnt els articles amb aquest pronom: Sépara byê sê tin-no d'avoué sê min-no (Separa bé els teus assumptes dels meus).^[5]

El pronom manca de significat propi dins el discurs i s'utilitza en lloc d'un altre element de l'oració, que sovint és un substantiu. Una característica pròpia del savoià, com d'altres llengües romàniques occidentals, és una forma plena dels pronoms forts reservada per a frases interrogatives.

Pronoms forts

	Àtons			Tònics
Persona	Reforçada	Elidida	Plena	Simples	Compostos
1ra sing	Dè	D'	-zho	Mai	Mai-mémo/a
2na sing	Tè	T'	-to	Tai	Tai-mémo/a
3ra sing	É	Al	tou	Luy	Luy-mémo/a
	Lè~èl	L'		Lyai	Lyai-mémo/a
1ra plu	No	Noz~nz	-no	No	No-mémo/e
2na plu	Vo~o	Voz~vz~oz~z	-vo	Vo	Vo-mémo/e
3ra plu	É	Al	-i	Leu/lò	Leu-mémo/e
	Lè~èl	L'	-lyè/ tou
Neutre	É	Y	tou	Sê	—

Son els pronomos qualificats com a àtons els que fan funció de subjecte, mentre que els tònics s'usen per a reforçar-lo, però, a diferència del francés, son incompatibles amb l'imperatiu. Cal destacar que el pronom tònic femení de 3a persona canvia de «lè» a «èl» si la paraula anterior acaba en consonant i la següent hi comença. A més, quan s'empra la forma plena «tou», el verb mateix s'elideix i només resta el pronom: Tou bona? (És bona? (Ella)). Molt sovint, el pronom de 1ra persona del plural no és substituït pel pronom indefinit on, més familiar. El pronom reflexiu equivalent a «si mateixa» és «sai-mémo/a» i només pot estar en posició tònica.

Pronoms febles

Persona		Singular		Plural
		procític	enclític	procític	enclític
1ra	reflexiu	mè / m'	—	no / noz~nz~z	—
	acusatiu/datiu		mè / m'	no / noz ~nz	no ~ n / noz ~nz
2na		tè / t'	tè / t'	vo / voz ~ vz	vo ~ v / voz ~ vz
3ra	reflexiu	sè / s'	—	sè / s'	—
	acusatiu/datiu	lo, la / l'	lo, la / l'	lé / léz	lé / léz ~ lz
	neutre	yu / y	yu / zu / u	—	—
Adverbials		ê ~ nê / ê-n ~ nê-n ~ n'	ê ~ nê	—	—
		yu / y	yu / zu / u	—	—

Semblant al funcionament en català, el pronom «ê/ê-n», equivalent a «en», substitueix un complement encapçalat per «dè» i «yu/y», equivalent als complements «ho» i «hi», pot substituir un complement adverbial si està encapçalat per «à» o «dyê» (en). Els pronoms reflexius no tenen forma enclítica perquè no és col·loquen després del verb, sinó sempre davant.

Els pronoms febles es poden combinar una sola vegada entre ells i, com a norma general, el complement directe es posarà sempre en segon lloc, mentre que si no hi ha serà l'atribut el que es col·locarà després del complement indirecte. Així, tindríem frases com: D'l'yu balyo (Jo li ho done), D'léz u balyo (Jo els ho done), Baly' léz u (Dona'ls-ho), Di m' zu vi (dis-m'ho, a veure).

Quan el verb és en mode imperatiu (no es poden usar els tònics simples com en francés) és que la partícula de negació «pâ», és a dir quan l'imperatiu és negatiu, mou els pronoms davant del verb: Fassî m'ê yon (Feu-me'n un) → M'ê fassî pâ (No me'n feu).

Pronoms relatius

		Savoià	Equivalent en català
Simples		kè/k'	que, qui
		kai	què (després de preposició)
		don/dont	qui, que
		koui	qui (després de preposició)
		yeu, yò	on
Compostos	masc. sing.	lkin/lkint, lkinto/lkin (lkâlo/lkâl)	el qual
	fem. sing	lakinta/lakint' (lakâla/lakâl')	la qual
	masc. pl.	lôkin/lôkinz, lôkinto (lôkâlo/lôkâlz)	els quals, los quals
	fem. pl.	lékinte/lékintez (lékâle/lékâlez)	les quals

Els pronoms «don/t» i «yeu» poden ser subtituïts per «kè/k'» quan es referixen a una persona o el temps, respectivament. Els pronoms compostos poden servir com a adjectiu, també, i pateixen les mateixes contraccions que els articles: à + lkin → ukin, dè + lakâla → dlakâla, etc.

Tots els pronoms relatius poden utilitzar-se com a interrogatius o exclamatius i, amb aquesta funció, també s'inclouen l'adjectiu «kin/ta/te» (quin/a/s/es) i els adverbis «kan/kant» (quan), «pèkai/pèk'» (perquè) i «mekai» (com).^[5]

La conjugació dels verbs en savoià és molt més pròxima als seus veïns del sud que no al francés. Totes les variants savoianes tenen quatre grups verbals:^[2] acabats en -â (âmâ), acabats en -î/yî (jujî); acabats en -i (krapi) ; i la resta (prêdre, savai).^[6]

El savoià, com la majoria de les llengües romàniques, empra dos verbs com a auxiliars: avai i étre, per a articular les seues frases en veu passiva i per a formar temps compostos.

Verb étre (estar) en Albanais

Inidicatiu
Present	Perfet
D'sé T'é Âl/Ly'/On è Nô sin Vôz îte Y son	D'é étâ T'â étâ Âl/Ly'/On a étâ Nôz avèn étâ Vôz é étâ Y an étâ
Imperfet	Pluquamperfet
D'itou T'itâ É/Lyé/On tai/étai Nôz itô Vôz itâ Y tô/itô	D'avou étâ T'avâ étâ Âl/Ly/On avai étâ Nôz avô étâ Vôz avâ étâ Y avô étâ
Futur	Futur perfet
D'sarai T'saré É/Lyé/On sarà Nô sarin Vô sarî Y saron	D'arai étâ T'aré étâ Âl/Ly'/On arà étâ Nôz aron étâ Vôz arî étâ Y aron étâ
Condicional	Condicional perfet
D'sari T'sarâ É/Lyé/On sarè Nô sarô Vô sarâ Y sarô	D'ari étâ (issou étâ) T'arâ étâ (issâ étâ) Âl/Ly'/On arè étâ (isse étâ) Nôz arô étâ (issô étâ) Vôz arâ étâ (issâ étâ) Y arô étâ (issô étâ)
Subjuntiu
Present	Perfet
k'd'sâyo/sâso k't'sâyë/sâsë k'é/lyé/on sai/sê'/sâsë k'nô sayin/sâsë k'vô sayî/sâsë k'y sayön/sasön	k'd'èyézo étâ k't'èyéze étâ k'âl/lyé/on èyéze étâ k'nôz èyéze étâ k'vôz èyéze étâ k'y èyézön étâ
Imperfet	Plusquamperfet
k'd'sisou/fusou k't'sisâ/fusâ k'é/lyé/on sise/fuse/fôse k'nô sisô/fusin k'vô sisâ/fusâ k'y sisô/fusô/fisô	k'd'issou étâ k't'issâ étâ k'âl/ly'/on isse étâ k'nôz issô étâ k'vôz issâ étâ k'y issô étâ
Imperatiu	Gerundi
sai (té) sèyin/sayin (nôz) sèyî/sayî (vôz)	éten, étê' — èyê' étâ
	Participi
	étâ, été, itâ

A la taula només es representen algunes formes registrades al municipi savoià de Marcellaz-Albanais, concretament del segon nucli,^[7] per comoditat i simplicitat, degut a la gran varietat de formes verbals arreu del territori.

La conjugació marcada entre parèntesis és una segona forma reservada a contextos familiars i present a tot el savoiard, però amb variació respecte les formes i els temps verbals.

Verb avai (haver) en Albanais^[8]

Inidicatiu
Present	Perfet
D'é T'â Âl/Ly'/On a Nôz in/avin Vôz î/avî Y on/ont	D'é avu T'â avu Âl/Ly'/On a avu Nôz in avu Vôz î avu Y on avu
Imperfet	Pluquamperfet
D'avou/avivou T'avâ/avivâ Âl/Ly'/On avai Nôz avô/avon Vôz avâ/avivâ Y avô/avon	D'avou avu T'avâ avu Âl/Ly/On avai avu Nôz avô avu Vôz avâ avu Y'avô avu
Futur	Futur perfet
De arai Té aré Â/Ly'/On arà Nôz arin Vôz arî Y aron	D'arai avu T'aré avu Âl/Ly'/On arà avu Nôz aron avu Vôz arî avu Y'aron avu
Condicional	Condicional perfet
D'ari T'arâ Â/Ly'/On arè Nôz arô Vôz arâ Y arô	D'ari avu (issou avu) T'arâ avu (issâ avu) Âl/Ly'/On arè avu (isse avu) Nôz arô avu (issô avu) Vôz arâ avu (issâ avu) Y arô avu (issô avu)
Subjuntiu
Present	Perfet
k'd'ayézo/ayo/èyézo k' t'ayéze/aye/èyéze k'âl/lyé/on ayéze/aye/èyéze k'nôz ayéze/aye/èyéze k'vôz ayéze/aye/èyéze k'y ayézön/ayön/èyézön	k'd'ayézo/ayo/èyézo avu k't'ayéze/aye/èyéze avu k'âl/lyé/on ayéze/aye/èyéze avu k'nôz ayéze/aye/èyéze avu k'vôz ayéze/aye/èyéze avu k'y ayézön/ayön/èyézön avu
Imperfet	Plusquamperfet
k'd'issou k't'issâ k'âl/lyé/on isse k'nôz issô k'vôz issâ k'y issô	k'd'issou avu k't'issâ avu k'âl/lyé/on isse avu k'nôz issô avu k'vôz issâ avu k'y issô avu
Imperatiu	Gerundi
è (té) èyin (nôz) èyî (vôz)	ayen, èyen, èyê' — èyê' avu
	Participi
	avu, awà, awè

Verb âmâ (amar)

Inidicatiu
Present	Perfet
D'âmo T'âme Âl/Ly'/On âme Nôz âmin Vôz âmâ Y âmon	D'é âmâ T'â âmâ Âl/Ly'/On a âmâ Nôz in âmâ Vôz î âmâ Y on âmâ
Imperfet	Pluquamperfet
D'âmivou T'âmivâ Âl/Ly'/On âmâve Nôz âmivô Vôz âmivâ Y âmivô	D'avou âmâ T'avâ âmâ Âl/Ly/On avai âmâ Nô z'avô âmâ Vô z'avâ âmâ Y'avô âmâ
Futur	Futur perfet
D'âmrai T'âmré Â/Ly'/On âmrà Nôz âmrin Vôz âmrî Y âmron	D'arai âmâ T'aré âmâ Âl/Ly'/On arà âmâ Nôz aron âmâ Vôz arî âmâ Y aron âmâ
Condicional	Condicional perfet
D'âmri T'âmrâ Â/Ly'/On âmrè Nôz âmrô Vôz âmrâ Y âmrô	D'ari âmâ (issou âmâ) T'arâ âmâ (issâ âmâ) Âl/Ly'/On arè âmâ (isse âmâ) Nôz arô âmâ (issô âmâ) Vôz arâ âmâ (issâ âmâ) Y arô âmâ (issô âmâ)
Subjuntiu
Present	Perfet
k'd'âmézo k't'âméze k'âl/lyé/on âméze k'nôz âméze k'vôz âméze k'y âmézön	k'd'ayo âmâ (èyézo âmâ) k't'aye âmâ (èyéze âmâ) k'âl/lyé/on aye âmâ (èyéze âmâ) k'nôz aye âmâ (èyéze âmâ) k'vôz aye âmâ (èyéze âmâ) k'y ayön âmâ (èyézön âmâ)
Imperfet	Plusquamperfet
k'd'âmissou k't'âmissâ k'âl/lyé/on âmisse k'nôz âmissô k'vôz âmissâ k'y âmissô	k'd'issou âmâ k't'issâ âmâ k'âl/lyé/on isse âmâ k'nôz issô âmâ k'vôz issâ âmâ k'y issô âmâ
Imperatiu	Gerundi
âma (té) âmin (nôz) âmâ (vôz)	âmê'— èyê' âmâ
	Participi
	âmâ

Dels verbs de la primera conjugació, n'hi ha que son regulars i n'hi ha que pateixen canvis en la seua arrel. Com ja s'ha vist, «âmâ» no en té, però verbs com: parlâ (parlar), zharnâ (mirar), lèvâ (alçar), etc. presenten un canvi en l'última vocal pretònica del radical amb contacte amb desinència tònica.^[9]

Verb travalyî (treballar)

Inidicatiu
Present	Perfet
Dè travalyo Tè travalye É/Lyé/On travalye Nô travalyin Vô travalyî Y travalyon	D'é travalyà T'â travalyà Âl/Ly'/On a travalyà Nôz in travalyà Vôz î travalyà Y on travalyà
Imperfet	Pluquamperfet
Dè travalyivou Tè travalyivâ É/Lyé/On travalyive Nô travalyivô Vô travalyivâ Y travalyivô	D'avou travalyà T'avâ travalyà Âl/Ly/On avai travalyà Nôz avô travalyà Vôz avâ travalyà Y'avô travalyà
Futur	Futur perfet
Dè travaly(è)rai Tè travaly(è)ré É/Lyé/On travaly(è)rà Nô travaly(è)rin Vô travaly(è)rî Y travaly(è)ron	D'arai travalyà T'aré travalyà Âl/Ly'/On arà travalyà Nôz aron âmâ Vôz arî travalyà Y aron travalyà
Condicional	Condicional perfet
Dè travaly(è)ri Tè travaly(è)râ É/Lyé/On travaly(è)rè Nô travaly(è)rô Vô travaly(è)râ Y travaly(è)rô	D'ari travalyà (issou travalyà) T'arâ travalyà (issâ travalyà) Âl/Ly'/On arè travalyà (isse travalyà) Nôz arô travalyà (issô travalyà) Vôz arâ travalyà (issâ travalyà) Y arô travalyà (issô travalyà)
Subjuntiu
Present	Perfet
k'dè travalyézo k'tè travalyéze k'é/lyé/on travalyéze k'nô travalyéze k'vô travalyéze k'y travalyézön	k'd'ayo travalyà (èyézo travalyà) k't'aye travalyà (èyéze travalyà) k'âl/ly'/on aye travalyà (èyéze travalyà) k'nôz aye travalyà (èyéze travalyà) k'vôz aye travalyà (èyéze travalyà) k'y ayön travalyà (èyézön travalyà)
Imperfet	Plusquamperfet
k'dè travalyissou k't'è travalyissâ k'é/lyé/on travalyisse k'nô travalyissô k'vô travalyissâ k'y travalyissô	k'd'issou travalyà k't'issâ travalyà k'âl/ly'/on isse travalyà k'nôz issô travalyà k'vôz issâ travalyà k'y issô travalyà
Imperatiu	Gerundi
travalye (tè) travalyin (nôz) travalyî (vôz)	travalyê'— èyê' travalyà
	Participi
	travalyà

Com en el cas dels verbs de primera conjugació, s'ha optat per un verb regular (travalyî) com a model. Però depenent de la consonant immediatament anterior a la terminació -î, s'hi poden esperar una sèrie de canvis en el punt d'articulació o, com en els verbs de la primera conjugació, un canvi en el timbre vocàlic.^[9]

Verb flyori (florir)

Inidicatiu
Present	Perfet
Dè flyoraisso Tè flyorai É/Lyé/On flyorai Nô flyorsin Vô flyorsî Y flyoraisson	D'é flyori T'â flyori Âl/Ly'/On a flyori Nôz in flyori Vôz î flyori Y on flyori
Imperfet	Pluquamperfet
Dè flyorsivou Tè flyorsivâ É/Lyé/On flyorsive Nô flyorsivô Vô flyorsivâ Y flyorsivô	D'avou flyori T'avâ flyori Âl/Ly/On avai flyori Nôz avô flyori Vôz avâ flyori Y'avô flyori
Futur	Futur perfet
Dè flyorêtrai Tè flyorêtré É/Lyé/On flyorêtrà Nô flyorêtrin Vô flyorêtrî Y flyorêtron	D'arai flyori T'aré flyori Âl/Ly'/On arà flyori Nôz aron flyori Vôz arî flyori Y aron flyori
Condicional	Condicional perfet
Dè flyorêri Tè flyorêrâ É/Lyé/On flyorêrè Nô flyorêrô Vô flyorêrâ Y flyorêrô	D'ari flyori (issou flyori) T'arâ flyori (issâ flyori) Âl/Ly'/On arè flyori (isse flyori) Nôz arô flyori (issô flyori) Vôz arâ flyori (issâ flyori) Y arô flyori (issô flyori)
Subjuntiu
Present	Perfet
k'dè flyorsézo k'tè flyorséze k'é/lyé/on flyorséze k'nô flyorséze k'vô flyorséze k'y flyorsézön	k'd'ayo flyori (èyézo flyori) k't'aye flyori (èyéze flyori) k'âl/ly'/on aye flyori (èyéze flyori) k'nôz aye flyori (èyéze flyori) k'vôz aye flyori (èyéze flyori) k'y ayön flyori (èyézön flyori)
Imperfet	Plusquamperfet
k'dè flyorsissou k'tè flyorsissâ k'é/lyé/on flyorsisse k'nô flyorsissô k'vô flyorsissâ k'y flyorsissô	k'd'issou flyori k't'issâ flyori k'âl/ly'/on isse flyori k'nôz issô flyori k'vôz issâ flyori k'y issô flyori
Imperatiu	Gerundi
flyorai (tè) flyorsin(nôz) flyorsî(vôz)	flyorsê'— èyê' flyori
	Participi
	flyori

El paradigma verbal de «flyori» no representa, però, els verbs moderns d'aquesta conjugació que es creen actualment els quals seguixen el model del verb «aji» (actuar), on la primera persona del present d'indicatiu no és -aisso sinó -isso.

El quart grup, a diferència de la resta, no és un grup coherent sinó una mena de calaix de sastre on hi ha els verbs modals, irregulars, acabats en -re o -i. És per això que s'exposa només un model concret dins de la quarta conjugació: verbs acabats en -tre.

Verb batre (batre, vèncer)

Inidicatiu
Present	Perfet
Dè bato Tè ba É/Lyé/On ba Nô batin Vô batî Y baton	D'é batu T'â batu Âl/Ly'/On a batu Nôz in batu Vôz î batu Y on batu
Imperfet	Pluquamperfet
Dè bativou Tè bativâ É/Lyé/On bative Nô bativô Vô bativâ Y batsivô	D'avou batu T'avâ batu Âl/Ly/On avai batu Nôz avô batu Vôz avâ batu Y'avô batu
Futur	Futur perfet
Dè batrai Tè batré É/Lyé/On batrà Nô batrin Vô batrî Y batron	D'arai batu T'aré batu Âl/Ly'/On arà batu Nôz aron batu Vôz arî batu Y aron batu
Condicional	Condicional perfet
Dè batri Tè batrâ É/Lyé/On batrè Nô batrô Vô batrâ Y batrô	D'ari batu (issou batu) T'arâ batu (issâ batu) Âl/Ly'/On arè batu (isse batu) Nôz arô batu (issô batu) Vôz arâ batu (issâ batu) Y arô batu (issô batu)
Subjuntiu
Present	Perfet
k'dè batézo k'tè batéze k'é/lyé/on batéze k'nô batéze k'vô batéze k'y batézön	k'd'ayo batu (èyézo batu) k't'aye batu (èyéze batu) k'âl/ly'/on aye batu (èyéze batu) k'nôz aye batu (èyéze batu) k'vôz aye batu (èyéze batu) k'y ayön batu (èyézön batu)
Imperfet	Plusquamperfet
k'dè batissou k't'è batissâ k'é/lyé/on batisse k'nô batissô k'vô batissâ k'y batissô	k'd'issou batu k't'issâ batu k'âl/ly'/on isse batu k'nôz issô batu k'vôz issâ batu k'y issô batu
Imperatiu	Gerundi
ba (tè) batin (nôz) batî (vôz)	batê'— èyê' batu
	Participi
	batu

Els verbs «chêtre» (sentir) i «fotre» (ficar) segueixen aquest mateix model. Per a donar una idea de la diversitat de models verbals dins aquesta conjugació, s'exposen només els presents d'alguns verbs que no segueixen el model anterior:

• Verbs acabats en -aire, «sè rpyaire» (penedir-se): mè rpyaisso, tè rpyai, sè rpyai, no rpiassin, vo rpyassî, sè pyaisson.
• Verbs acabats en -i, «tri» (tirar): tîro, tîre, tîre, trin, trî, tîron.
• Verbs acabats en -ire, «médire» (mesurar): médizo, médi, médi, médzin, médzî, médizon.
• Verbs acabats en -dre, «rêdre» (tornar): rêdo, rê, rê, rêdin, rêdî, rêdon.
• Verbs acabats en -ére/ore/ure, «trére» (munyir): trézo, tré, tré, trézin, trézî, trézon.
• Verbs acabats en -vre, «rchaivre» (rebre): archaivo, archai, archai, archèvin, archèvî, archaivon.
• Verb «alâ» (anar): vé, vâ, vâ, alin, alî, von.^[9]

Entre els dialectes de Savoia, hi ha certes especificitats tant fonètiques com lèxiques:

• La palatalització del grup llatí CA- que, com s'ha comentat anteriorment, ha donat diverses solucions modernes. Així, la paraula shan (del llat. CAMPUS) es pronuncia [θã] a Annecy, [stã] a la Vall d'Arly o [t͡sã] en Haute-Maurienne.
• Respecte els grups llatins -CE/CI- es poden distingir dos grans zones, coincidint amb el pronom de tercera persona. Al nord, es va estendre la solució ginebrina [fe]/[fi],^[10] mentre que al sud es mantenen les evolucions pròpies en [s], [ʃ] o, simplement, una elisió.
• En el corpus lèxic es troben diferències respecte les dos àrees lingüístiques que l'envolten, com ara vegetació muntanyenca: verna, verôche (vern verd), foyârd (faig), darbé (avet), vouargno (avet blanc), shardosse (card verd); la meteorologia: bacan, bôrt temps (mal temps), coussie (tempesta), rosâ (aiguat), niola (núvol); i la geografia: cllapiér, pèrrié (tartera), ègrâs (escala), bâlma (cova), tôva (pedrissal), lanshe (pendent) origen de la paraula francesa avalanche (allau).
• Una altra característica divergent és l'evolució dels dies de la setmana. Mentre, en moltes llengües romàniques, deriven de: LUNÆ DIES, MARTIS DIES, etc. en savoià, com en català, es desenvolupen seguint el patró invers (DIES LUNÆ, DIES MARTIS etc.) donant: delon, demârs, demécro, dejô/dzou, devendro, dessando, demenge.
• El pronom personal de primera persona, dje en savoià primerenc, ha esdevingut en de majoritàriament, però presenta variacions en el centre i l'est de la regió com ze, zou, dze o zde.^[10] Per altra banda, el de tercera és prinicipalment i al nord, mentre que al sud és é.^[10]
• Els verbs llatins acabats en -AIRE, que en català han donat verbs com «començar», han resultat en la terminació -i a la major part del domini menys a Arly i Tarin on es manté -yé.^[10]
• L'evolució de la U breu llatina, generalment /o/ en català, dona inicialment [aw] i després continua cap a [ø] al nord, possiblement per influència francesa, o varia al sud.^[11] El diftong original es conserva només a Beaufortin, mentre que a la resta de viles es troba [wø] i les realitzacions següents: [ow] a Haute-Tarentaise,^[10] [ɑː] i [oː] a zones limítrofes i [øj] a la Vall d'Arly.
• Una característica dels mots femenins que presenta el savoià, i no altres dialectes arpitans, és el tancament de la -a final quan es fa el plural a un so d'e neutra [ə]. A més de ser general en paraules femenines, també és possible en masculines. Normalment, es representa amb una «e»: La guimbârda → Lé guimbârde (el cotxe, els cotxes); Lè bouébo → Lou bouébe (el xiquet, els xiquets).

Català	Albanais	Thônes[2]	Lanslevilard	La Giettaz[1]	Chambéry	Sant Joan de Maurienne	Moûtiers	Samoëns	Albertville[2]
Col	Tyu	Chu	Tchu	Styeû	Shu	Sheû	Tsou	Shou	Styeû
Cel	Sé	Syé	Chyél	Cheû	Syèl	Chyé	Merda	Syèlo	Cher
Menjar	Bdjî	Mzhî	Mi'ndjér	Mzyé	Medyé	Mzhé	M'djê	Mzhî	Mezyé
Cabra	Tyèvra	Shêvra	Tchévra	Styévra / Kàbra	Shèvra	Tyèvra	Tchevra	Shîvra	Styévra
Fatigat	Fatiguâ	Fatiguâ	Kreupar	Mafyê(tâ) / Lànyà	Fateguâ	Llaç	Màfia	Maf'itâ	Mafyé
Ficar	Mètre	M'tâ	Betâr	Betâ / Btâ	B'tâ	B'tâ	B'tâ	Mètre	Betâ

El savoià encara s'empra en algunes zones rurals i, de vegades, amb finalitats turístiques mitjançant l'ús de certes expressions.^[2] A la dècada del 1990, hi va haver un augment en la traducció d'expressions al savoià dins la comunitat dels esports d'hivern, com ara «Tot drêt darré lo bochon» (Només darrere dels arbustos), o expressions tècniques com «ouedzet», que és una figura en snowboard, o «peuf» (neu en polsim) procedent de la paraula savoiana per a dir "pols".^[12] Tanmateix, un estudi realitzat el 2009 de l'Institut Pierre Gardette (Universitat Catòlica de Lió) mostra que el nombre de parlants és baix i que la transmissió intergeneracional cessà fa diverses dècades.

Radio Arpitana és la primera emissora de ràdio completament en arpità (cançons, reportatges i programes), que emet totes les variants de la llengua, inclòs el savoià .

El dialecte savoià apareix ocasionalment a les seccions "dialectals" d'alguns diaris i butlletins, com ara la secció «kâke fanfiourne» (algunes històries) de cada edició del butlletí de la Vall d'Arly. El diari en dialecte Dàva-rossan-na va ser un diari publicat a la dècada de 1990 completament en savoià i escrit per diversos autors. La Voix des Allobroges, un diari savoià, també té una secció savoià anomenada La Voué , amb articles sobre o en savoià. Aquest diari va llançar un lloc web dedicat específicament a una sèrie de reportatges anomenats A l'espéraz sobre la llengua, que cobreixen tota la regió de Savoia. Es van produir sis vídeos entre 2014 i 2015.

El savoià és impartit en algunes escoles per l'Associació de Professors de Savoia (AES). Aquesta associació va ser creada a finals dels anys noranta per Marc Bron, l'actual president de l'associació, amb l'objectiu de preservar i transmetre aquesta llengua a les generacions futures.

Per tal de coordinar el treball i les iniciatives relacionades amb el savoià, existeixen diverses associacions de referència:

• Institut de la Llengua Savoiana (ILS): Institut de que actua per a la preservació i la difusió de la llengua.
• Lou Rbiolon, Federació de Grups Lingüístics Savoians: aplega una vintena d'associacions de parla savoiana.
• Aliança Cultural Arpitana (ACA): Implicats amb tot el que fa referència a l'arpità, en general, i al dialecte savoià, en particular.
• Oficina Geogràfica Arpitana (GeoArp): Institució que tracta amb la toponímia i la geografia de la regió sense ignorar-ne la llengua pròpia.

• 
  Institut de la Llengua Savoiana (ILS)
• 
  ACA - Federació Arpitana Internacional
• 
  Logotip de l'Institut de la Llengua Savoiana .