Alfabet fonètic internacional

	En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons (Galeria)
Commons	Commons (Categoria)

Alfabet fonètic internacional
Tipus	alfabet fonètic
Creador	Alexander John Ellis, Henry Sweet i Daniel Jones
Creació	agost 1888
Basat en	alfabet romic (oc) , alfabet llatí i alfabet grec
Descobridor	Otto Jespersen ()
Història	istòria de l'alfabet fonetic internacional (oc)
Lloc web	Lloc web oficial

Per a l'ús de l'AFI en la Viquipèdia, consulteu Ajuda:AFI o Ajuda:AFI per al català

L'alfabet fonètic internacional és un alfabet fonètic usat per lingüistes per a representar acuradament i de forma unívoca cada un de la completa varietat de sons (fonemes o realitzacions d'aquests) que l'aparell vocal humà pot produir. Està format per una notació normalitzada per a la representació fonètica de les llengües. La majoria dels seus símbols són els de l'alfabet llatí, en minúscula i majúscula, o en deriven, per addició d'elements, rotació o inversió. Alguns altres són de l'alfabet grec, harmonitzats amb l'alfabet llatí i, finalment, alguns no semblen estar relacionats amb cap alfabet.

Va ser desenvolupat per foneticistes britànics i francesos, dirigits pel lingüista francès Paul Passy, sota els auspicis de l'Associació Fonètica Internacional, creada a París el 1886 (ambdós, l'organització i l'escrit fonètic, són coneguts en català com a AFI). L'alfabet ha tingut nombroses revisions en la seva història, incloent-hi algunes majors codificades per la Convenció de la IPA (anglès: International Phonetic Alphabet) a Kiel (1989); la revisió més recent n'és la de 1993, posada al dia el 1996.

Descripció

Els valors de cada signe idèntic al de l'alfabet llatí en la majoria de casos corresponen a l'ús anglès. El principi general és usar un sol símbol per a un segment parlat, evitant combinacions de lletres (com el dígraf ny en l'ortografia catalana).

Els símbols corresponents a lletres llatines modificades sovint corresponen a un fonema similar. Per exemple, totes les consonants retroflexes tenen el mateix signe que l'equivalent a les consonants alveolars, excepte un ganxet a la dreta a la part de baix.

Els diacrítics poden ser combinats amb els signes AFI per transcriure fonemes lleugerament modificats o articulacions secundàries. També hi ha signes especials per als suprasegmentals, com l'accent o el to.

Quan els caràcters de l'AFI són enmig d'un altre text, estan separats de la resta amb claudàtors ([ i ]) o amb dues barres inclinades (/ i /). Els lingüistes usen claudàtors quan donen un transcripció fonètica ajustada, mentre que les barres inclinades denoten una transcripció fonològica.

L'AFI permet que els símbols s'adaptin a circumstàncies específiques per simplificar la notació quan es consideri convenient, si s'expliquen els valors que els donen unes regles que acompanyen el text. Per exemple, atès que [t] representa en anglès l'oclusiva alveolar sorda, aleshores el diacrític que indica articulació endarrerida hi representa un so postalveolar o palatoalveolar. Per contra, atès que [t] en català representa l'oclusiva dental sorda, una articulació més avançada que l'anglesa, aleshores el diacrític per a indicar endarreriment hi representarà una variant alveolar.

Vegeu en els desplegables de la barra de navegació de baix molts dels símbols.

Bibliografia

Antoni I. Alomar, Pràctiques de transcripció fonètica, Documenta Balear, S.L., Palma, 2003. ISBN 84-95694-61-1.
Eulàlia Bonet, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manual de transcripció fonètica, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 1997. ISBN 978-84-490-1073-6.
Joaquim Viaplana i Maria Pilar Perea (ed.), Textos orals dialectalitzats del català sincronitzats. Una selecció, Barcelona, 2003. ISBN 84-477-0864-0.