Sant Miquel de Llotes és l'església parroquial romànica, del poble i de la comuna homònima, de la comarca del Rosselló (Catalunya del Nord).
Està situada[1] en el Veïnat del Cementiri, el que exerceix de centre del poble, d'entre els diversos veïnats que el formen.
La construcció de l'església tingué lloc[2][3] al segle xi i va ser consagrada el 1031. Inicialment era dedicada a santa Eulàlia, abans que l'advocació s'assignés a sant Miquel. L'edificació va ser engrandida diverses vegades: al segle xiv (construcció d'una nau paral·lela al nord de la principal); al segle xvii (una capella); al XVIII (sagristia del 1702, aixecament del cor, construcció de dos passadissos laterals, es remunta el campanar); i encara al segle xix. Hom l'ha restaurada completament al segle xx. L'edifici va ser declarat Monument històric de França[4] el 30 de juliol del 1973.
La nau principal és de volta de canó, amb tres arcs dobles. Construïda amb cobertura de fusta al segle xi, la substitució d'aquesta per la pedra feu que calgués reforçar les parets laterals amb arcs de contrafort. A banda i banda de la nau principal se n'aixecaren dues de laterals, una del XIV i una altra de més tardana. Pel mur de la capçalera (sobreelevada al segle xiii o al XIV) corre un petit fris d'arcs cecs[6] visible amb dificultats.
L'absis va ser construït en estil romànic llombard, és semicircular i molt aixecat respecte del nivell del carrer. És decorat amb lesenes, una mena de sanefa feta de petits arcs cecs. Es poden observar a l'absis, també, els forats deixats per les subjeccions de les bastides que s'hi utilitzaren en els processos constructius.
L'alt campanar, de planta quadrada, té obertures per a les campanes a cada cara.
D'època medieval resta una marededéu amb l'Infant, romànica del segle xiv, així com un sarcòfag datat[6] del 1318. Més moderna, però de gran qualitat, la cadireta processional de la Mare de Déu, del segle xviii (es va daurar[7] el 1735). Es poden esmentar, a més, una estàtua en fusta esculpida, policroma i daurada, que es considera feta a finals del segle xvii o començament del xviii; una pila baptismal del divuitè en marbre de Vilafranca de Conflent, i una cadira de la mateixa època. Hom ha destacat, també, la conservació d'una "superba"[7] campana del segle xviii. S'ha esmentat[6] l'existència d'una estàtua del segle xiii dedicada a santa Eulàlia, però datació i advocació són a confirmar.
Les esglésies de la Catalunya del Nord excel·leixen per la quantitat de retaules que conserven, una tendència del segle xvii influïda pel fervor contrareformista originat en el Concili de Trento. Gràcies a aquest impuls, diversos mestres escultors pararen taller a Perpinyà, per poder servir encàrrecs d'arreu de les comarques nord-pirinenques: Llàtzer Tramulles, Lluís, Joan i Francesc Generes, Francesc Grau, Josep i Pau Sunyer i Raurell, Francesc, Gauderic, Antoni, Miquel i Patrici Negre, Jacint Morató i Soler i força altres.