La relativitat doblement especial (DSR) – també vanomenada relativitat especial deformada – és una teoria modificada de relativitat especial en la que no hi ha només un observador-velocitat màxima independent (la velocitat de la llum), sinó també un observador-escala d'energia màxima independent i escala de longitud mínima (el Planck energia i Planck longitud).[1]
Els primers intents de modificar relativitat especial per introduir un observador independent de longitud va ser feta per Pavlopoulos (1967), qui va calcular aquesta longitud sobre 10 metres[2][3] En el context de gravetat quàntica, Giovanni Amelino-Camelia (2000) va introduir el que ara és anomenat la relativitat doblement especial, per proposar una proposta específica de conservar la invariància de la Planck longitud 10 ^−36 m.[4][5] Això va ser reformulat per Kowalski-Glikman (2001) en termes d'un observador-independent massa de Plancl.[6] Un model diferent, inspirat al de Amelino-Camelia, va ser proposat el 2001 per João Magueijo i Lee Smolin, qui també es va enfocat en la invariància de Planck energia.[7][8]
Es va adonar que hi ha, efectivament, tres tipus de deformació de la relativitat especial que permeten aconseguir una invariància de l'energia de Planck; ja sigui com a energia màxima, com a impuls màxim o ambdues coses. Els models DSR possiblement estan relacionats amb la gravetat quàntica de bucle en dimensions 2+1 (dos espais, un temps), i s'ha conjecturat que també existeix una relació en dimensions 3+1.[9][10]