Una jove humil (Joan Fontaine), dama de companyia d'una senyora estatunidenca, contrau matrimoni amb l'aristòcrata anglès Maxim de Winter (Laurence Olivier) al cap de poc que hagi mort l'esposa d'aquest en estranyes circumstàncies, Rebecca. La parella, que s'havia conegut a Montecarlo, va a viure a la residència habitual de De Winter, la mansió anglesa Manderley, a Cornualla. Aviat la segona senyora de Winter s'adona que l'ombra de Rebecca encara hi és present i que no pot esborrar-ne el record de la ment del seu marit.[2][3][4]
Davant la insistència del productor David O. Selznick, la pel·lícula adapta fidelment la novel·la homònima de Daphne du Maurier. No obstant això, un detall del guió va ser alterat per complir les normatives de Hollywood Production Code,[5] que va dir que l'assassí de l'esposa havia de ser castigat. En la novel·la, Maxim dispara a Rebecca, mentre que en el film, només pensa matar-la després que ella l'ha insultat. Hi ha una forta discussió, Rebecca cau i el seu cap pica contra una peça de les amarres del vaixell, i mor a causa de les lesions. Per això la seva mort és un accident, i no pas un assassinat. Segons explica el llibre It's only a movie (Només és una pel·lícula), David O. Selznick volia que el fum de l'incendi de Manderley dibuixés una gran R. Alfred Hitchcock va pensar que aquest detall era mancat de subtilesa. Mentre Selznick estava preocupat amb Gone with the wind (Allò que el vent s'endugué) (1939), Hitchcock edità la pel·lícula in camera,[6] fet que no permeté que Selznick fes la postproducció. Encara que Selznick insistí que la pel·lícula fos fidel a la novel·la, Hitchcock va fer molts canvis, especialment sobre el personatge de Mrs. Danvers. En la novel·la, és com una mare gelosa. El llibre relata el seu passat, però en el film és una dona molt jove (l'actriu Judith Anderson devia tenir uns quaranta-dos anys) i el seu passat no s'esmenta en absolut. L'única cosa que en sabem és que vingué a Manderley quan Rebecca s'acabava de casar. Hitchcock li va donar una figura fantasmal amb uns certs aires de lesbianisme, com s'explica en el documental The Celluloid Closet (L'armari de cel·luloide).
L'estrena de Rebecca es va retardar fins a 1940 per poder guanyar algun Oscar, ja que el 1939 l'Acadèmia estava captivada per Gone with the wind (Allò que el vent s'endugué), una altra producció de Selznick.
Rebecca fou adaptada a la ràdio en diverses ocasions. La primera vegada fou el 31 de maig de 1943 com un episodi de The Screen Guild Theater (gremi d'actors de cinema), protagonitzada per Joan Fontaine, Brian Aherne i Agnes Moorehead. El 18 de novembre de 1948, també The Screen Guild Theater, va fer una altra versió amb Loretta Young, John Lund i Agnes Moorehead. El 3 de febrer de 1941 Lux Radio Theater va radiar una adaptació amb Ronald Colman i Ida Lupino, i el 6 de novembre de 1941, també Lux, una altra amb Laurence Olivier i Vivien Leigh. The Campbell Playhouse també en feu una versió el 9 de desembre de 1938.
Ni en la novel·la ni en la pel·lícula es diu en cap moment el nom de la nova esposa de Maxim De Winter, detall que remarca encara més la influència que el record de Rebecca exerceix dins la casa.
Fou la primera pel·lícula que Alfred Hitchcock va rodar als Estats Units.
Com que Laurence Olivier volia que el paper de Mrs. De Winter fos interpretat per Vivien Leigh, amb qui mantenia una relació, tractà molt malament Joan Fontaine durant el rodatge. Això sacsejà l'actriu, i Alfred Hitchcock ho aprofità per dir-li que tot l'equip de filmació l'odiava. D'aquesta manera es tornà més tímida i reservada, tal com el director la volia per al personatge.
↑Sánchez Noriega, José Luis; Gubern, Román. Historia del cine: teoría y géneros cinematográficos, fotografı́a y televisión. Nueva edición. Madrid: Alianza, 2006. ISBN 978-84-206-7691-3.
↑Conjunt de directrius de la censura moral que regí la producció de la gran majoria de pel·lícules dels Estats Units des de 1930 fins a 1968.
↑Mètode de filmació que consisteix a rodar les imatges en el mateix ordre amb què es veuran a la pantalla.
.jpeg)
