Es tracta del nou govern sorgit després de la crisi de 1942 provocada per l'atemptat de Begoña i l'enfrontament, per una banda, entre falangistes i carlins, i l'altre, entre aliadòfils i germanòfils. Es traduí en la caiguda del cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer i la formació del govern de la neutralitat y la No Bel·ligerància.[2] Els canvis significarien que la Falange esdevindria la «Falange de Franco» i que el govern s'allunyaria a poc a poc de l'òrbita del Tercer Reich i s'aproximaria als aliats, almenys en política exterior. A l'interior es va mantenir una dura política repressiva contra l'oposició armada guerrillera, força activa a Catalunya, Galícia, Lleó, Astúries i Madrid.
.jpg)
.jpg)
