Les piràmides d'Egipte són grans monuments funeraris construïts en els temps de l'antic Egipte. De tots els vestigis que ens van deixar els egipcis de l'Antiguitat, són els més portentosos i emblemàtics monuments d'aquesta civilització, i en particular, les tres grans piràmides de Guiza, les tombes o Cenotafis dels faraons Kheops, Khefren i Micerí. La construcció es remunta, per la gran majoria d'estudiosos, al període anomenat Imperi Antic d'Egipte. La Gran Piràmide de Guiza, construïda per Kheops (Khufu), és una de les set Meravelles del Món.
La mastaba, construcció gairebé prismàtica, era la sepultura dels sobirans del període arcaic d'Egipte. Les raons del pas de les mastaba a les piràmides no es coneixen bé, però s'esmenta generalment el desig d'assolir altures cada vegada més significatives per manifestar la importància i el poder del faraó difunt. Quan més gran era la piràmide, més poderós era el rei que la feia construir.
En els Textos de les Piràmides, gravats durant l'Imperi Antic, existeix una pregària destinada al rei i la seva piràmide:
Aquesta última frase es repeteix moltes vegades, variant els noms dels déus i els seus epítets.
Els textos esmentats indiquen la funció de la piràmide: contenir l'«essència» del rei per tota l'eternitat. Segons els mateixos textos, el rei ressuscita, i puja al cel per viure eternament entre els déus, transfigurat en una estrella.
A principis de la dinastia III (2700 aC) les mastabes es van transformar en piràmides esglaonades, constituïdes amb diverses grades, a manera d'una "escala gegantesca" que s'elevava cap al cel.
La primera i més famosa d'aquestes és la piràmide esglaonada de Djoser del faraó Djoser (Zoser), l'arquitecte era Imhotep, que possiblement va voler crear un monument que s'eleva cap al cel, com una gegantina escala, per tal de simbolitzar l'ascensió del difunt del "món terrenal" cap als "Cels" Aaru.
La següent etapa, en l'evolució de les piràmides, va ser la construcció ordenada erigir pel rei Snefru, l'anomenada "piràmide romboïdal", o "piràmide encorbada", a la regió de Dahshur,[3] que es considera una etapa intermèdia entre la "piràmide esglaonada" i la "piràmide clàssica", o de cares llises. A la piràmide romboïdal les cares estan conformades amb dos pendents, d'inclinació decreixent en direcció a la cimera. L'absència d'uniformitat d'aquesta pendent podria ser un efecte geomètric voluntari.
Alguns erudits teoritzen sobre dificultats arquitectòniques, per l'estabilitat de la piràmide (pendent original massa fort), o el seu mètode de construcció (transport de blocs a gran alçada), o per dificultats de subministrament (situació geopolítica), etc.
Les Primeres piràmides monumentals són les aixecades en l'etapa que condueix, en la fase darrera d'evolució, cap a les piràmides clàssiques, de cares llises, de la dinastia IV (2500 aC); les obres més conegudes són les piràmides de Keops, Kefren, i Micerí, erigides a l'altiplà de Guiza, prop del Caire.
Altres faraons de la dinastia IV van iniciar la construcció de les seves piràmides, com Djedefre (Abu-Roash) i Nebkara (Zawyet el-Aryam), però van quedar sense concloure. L'últim faraó, Shepseskaf, va erigir un monument a manera de gran sarcòfag petri, a Saqqara.
Durant la dinastia V la majoria dels seus reis van aixecar complexos de piràmides, a Saqqara i Abús, però de menors dimensions i tècnicament molt inferiors. Prosseguir erigint en Saqqara Teti, Pepi I, Merenre I i Pepi II, durant la dinastia VI.
En l'anomenat primer període intermedi d'Egipte alguns governants van continuar la tradició, com Neferkare III Nebi, Jui, Iti, o Merikare, però gairebé no queden restes.
És en l'Imperi Mitjà (dinastia XII, c. 1990 aC) quan s'aixequen les últimes grans piràmides, però amb nuclis de maons i revestiment petri, actualment ensorrat.
Els faraons de l'Imperi Nou preferir construir grans temples i hipogeus a la zona de Tebes. Piràmides pètries menors i més estilitzades, van ser erigides pels dignataris de la dinastia XXV (c. 747 aC), a Napata i Mèroe (Regne de Cuix).
El 1842, Karl Richard Lepsius va realitzar la primera llista moderna de piràmides, on en comptabilitzava 67. Des de llavors, un gran nombre de piràmides han estat descobertes. Al de novembre de 2008, s'havien identificat 118 piràmides egípcies.
La ubicació de la piràmide 29, que Lepsius va anomenar la "Piràmide sense cap", es va perdre per segona vegada quan l'estructura va ser enterrada per la sorra del desert després de l'enquesta de Lepsius. Es va trobar de nou durant una excavació arqueològica realitzada el 2008.
Moltes piràmides es troben en mal estat de conservació o són enterrades per la sorra del desert. Si són visibles, poden semblar només muntanyes de runes. Com a conseqüència, els arqueòlegs continuen identificant i estudiant estructures piramidals prèviament desconegudes.
La piràmide descoberta més recentment va ser la de Sesheshet, a Saqqara, que fou la mare Teti, el primer faraó de la Sisena Dinastia. El descobriment va ser anunciat per Zahi Hawass, secretari general del Consell Suprem d'Antiquitats d'Egipte, l'11 de novembre de 2008.
Totes les piràmides d'Egipte, excepte la petita piràmide de la Tercera Dinastia de Zawyet el-Amwat (o Zawyet el-Mayitin), estan situades a la riba oest del riu Nil, i la majoria estan agrupades en conjunts de piràmides. A continuació us mostrem les ubicacions més importants:
Piràmides de Guiza[4]